| |
 |
 |
| |
Justícia polititzada
DILLUNS, 8 DE FEBRER DEL 2010
Aquest és un tema recurrent: la justícia espanyola, sobretot en els seus nivells més alts (Consell General del Poder Judicial, Audiencia Nacional, Suprem i Constitucional), ha estat i està absolutament polititzada. Les raons són bàsicament dues: no solament perquè, en morir Franco, els òrgans judicials van quedar intocats –de fet, com pràcticament tot, per això vivim encara en època de transició tot buscant la democràcia–, sinó també perquè els òrgans superiors de la justícia espanyola són el resultat de pactes i acords entre el PSOE i el PP. Que així no s’obté una justícia independent ho sap qualsevol. Si sempre és difícil que els jutges treballin sense pressions i sense influències dels poders de torn, encara ho és més quan han estat aquests poders els que els han triat.
D’exemples, ben poc exemplars, d’això que acabo de dir, en trobem per totes bandes: recentment, n’hi ha dos de particularment cridaners: a) d’una banda, el setge judicial a què s’ha sotmès constantment tant el parlament i el govern bascos, mentre han estat liderats per polítics del PNB, com institucions i ciutadans no addictes i defensors de la independència d’Euskal Herria; b) d’altra banda, el moviment que s’ha iniciat ara contra el mateix jutge Garzón.
a) Resulta que el Tribunal Suprem defensa alhora dues doctrines contradictòries: la que s’anomena “doctrina Botín” i la que s’anomena “doctrina Atutxa”. Al president del Banc Santander se li va sobreseure la causa contra ell per les “cessions de crèdit”, perquè només hauria hagut de respondre a una acusació popular, no directament perjudicada o afectada; com que la fiscalia no l’acusava, es va entendre que no hi havia motiu per a un judici. Aquesta és la “doctrina Botín”. Quan Juan María Atutxa, Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la presidència de la cambra basca, van ser portats a judici per no haver dissolt un grup parlamentari, tal com li havia ordenat la justícia, van creure que se’ls aplicaria la “doctrina Botín”, perquè contra ells també només hi havia l’acusació popular de “Manos limpias”, no directament perjudicada o afectada. Ah, però, llavors, el Suprem va canviar la seva interpretació de la llei i va dir que una acusació popular era suficient per tirar endavant la causa. I els dirigents bascos van ser condemnats. Aquesta és la “doctrina Atutxa”.
Fa ben poc s’ha acabat d’aclarir el cas del lehendakari Ibarretxe i del llavors cap de l’oposició Patxi López, que també es van asseure al banc dels acusats per haver parlat amb membres de la il·legalitzada Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc va sobreseure el cas perquè la fiscalia va retirar els càrrecs. Llavors es va tornar a aplicar la “doctrina Botín”. El “Foro de Ermua” i “Dignidad i Justicia” van portar-ho al Suprem, que finalment ha dit que desestima el recurs perquè no hi ha delicte en un intent de diàleg. Sigui com sigui, es va tenir a president del parlament i a un lehendakari asseguts com a acusats. Això és el que es pretenia, i s’hi després queia alguna coseta més, millor. Ara, en canvi, hauria resultat massa cridaner tornar a fer seure al banc dels acusats un lehendakari socialista, aquell del qual s’espera la definitiva redempció constitucionalista del País Basc.
Després d’això, els dirigents d’Egunkaria també s’han assegut al banc dels acusats i estan esperant sentència, sense que, tants anys després, s’hagin pogut substanciar les suposades acusacions inicials. El jutge Juan del Olmo havia tancat el diari el 2003. És clar que el jutge Garzón ja havia tancat el 1998 el diari Egin, contra el qual no s’ha pogut demostrar mai res, però se n’ha provocat la desaparició, que és del que es tractava. I deixo ara de banda les dotzenes d’intervencions judicials contra persones i grups que s’han produït al País Basc, però també en cercles independentistes catalans, en els darrers anys. Si tot això no són maniobres polítiques i interpretacions malintencionades de la llei, vés a saber què són. Del que es tracta és de prohibir els contraris o de declarar-los acusats i, si pot ser, culpables i engarjolar-los.
b) Ara li toca el torn al mateix jutge Garzón. No tinc cap simpatia, cap, pel jutge Garzón, un jutge estrella, vanitosament mediàtic i, pel que em diuen molts juristes, un instructor força dolent de moltes causes, instrucció que ha fet que molts narcotraficants d’envergadura es poguessin escapar de l’acció de la justícia. La duresa ideològica amb què sempre ha tractat els independentistes bascos o catalans és prou coneguda. Els amics independentistes del 92 no van trobar cap empara en el jutge Garzón quan li van denunciar repetits casos de tortura contra ells, després d’aplicar-los la –en qualsevol sistema democràtic, impresentable– legislació antiterrorista. Per això, anys després, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol, que no havia fet res per investigar aquestes denúncies de tortura.
El jutge, però, s’ha cobert de glòria internacional amb casos com els de Pinochet o de torturadors argentins. Les instàncies internacionals, enmig de molts elogis també li han fet sovint el retret de preocupar-se molt de les dictadures foranes però de despreocupar-se del tot de la dictadura espanyola. Es veu que ho va voler esmenar i va iniciar una acusació contra el règim franquista per crims de “lesa humanitat”. Amb aquesta acusació de delictes que no prescriuen, Garzón va pensar que podia esquivar l’amnistia que es va autoatorgar el règim –d’acord amb les forces polítiques de l’inici de la transició– i que podia posar en marxa la maquinària judicial, que afectava la identificació de fosses comunes per les desaparicions produïdes després de la Guerra Civil. Els costos dels treballs en les fosses eren imputats a l’Estat.
Bé, doncs, Garzón no solament va haver d’aturar en sec el procediment sinó que ara és acusat de prevaricació per “Manos limpias” i “Llibertat i Identitat”. El magistrat Luciano Varela, conegut enemic de Garzón, ha acceptat la querella. Resulta particularment cridaner que, en moments en què el PP passa angúnies grosses per casos com Gürtel i altres, els membres més reaccionaris del Suprem siguin capaços de posar-se d’acord per, si poden, inhabilitar-lo per a fer de jutge. No són només les enveges i revenges personals el que és en joc, sinó sobretot l’atreviment de Garzón de tocar el franquisme. També és significatiu que la fiscalia de l’Estat, controlada pel PSOE, no acusi Garzón. Ja ho va dir un dia Rodríguez Zapatero, que aquestes coses no calien, perquè els espanyols ja havien condemnat Franco (suposo que en els seus cors).
El PP i el PSOE, amb mitjans i estratègies diferents, coincideixen a no voler fer cap crida a la veritat i a la reconciliació. Volen que la transició no s’acabi mai i que, per tant, el postfranquisme pugui anar fent la viu-viu. Per això estan encantats amb una justícia polititzada perquè, encara que de tant en tant els pugui donar disgustos partidistes, en conjunt els garanteix la successió de la dictadura i sobretot la unitat d’Espanya, que es veu que és allò que necessàriament s’ha de garantir, encara que sigui en contra dels ciutadans que ells mateixos consideren espanyols.
COMENTARIS
| |
Tarannà democràtic?
Ben mirat, a Espanya els períodes més o menys democràtics han estat ben curts. La cultura democràtica o el tarannà democràtic no ha arribat a quallar en aquell poble, en els seus dirigents, en els seus militars, en els seus capellans (qui diu capellans diu bisbes i cardenals). Amb totes les honroses excepcions, em penso que el democràtic no és un valor que ocupi els primers llocs en el seu rànquing. Els espanyols penso que valoren millor altres coses com l’honor o el coratge (els collons, parlant en plata. A veure qui pixa més lluny). Tot ho foten a base d’aquestes dues coses. I d’aquí bé tot això que el Sr. Terricabras explica tan bé. L’important per ells, per damunt de tot, és la sagrada unitat d’Espanya, maldament estigui forjada a base de tripijocs i, el que és pitjor, a base de violència i de guerres. No s’estan de res quan l’honor i Espanya està en perill. Llavors actuen com un sol home i aixafen a qui convingui. ¿Que s’han de respectar les minories? Ai que els costa d’entendre això !! (Poppins)
Enviat per: anònim - 08/02/2010 20:34:43 |
|
| |
La successió de la dictadura
El post d’en J. M. Terricabras cal valorar-lo positivament, segons el meu entendre, en la seva totalitat. // Avui ens fa -brillantment, com sempre- una denúncia contra la “justícia” espanyola i posa de relleu que “de fet, com pràcticament tot, [...] vivim encara en època de transició tot buscant la democràcia”. Només que aquí es pot dir que el nacionalisme espanyol no “busca la democràcia”, sinó instal•lar definitivament el que diu Terricabras mes endavant: “la successió de la dictadura i sobretot la unitat d’Espanya”.
Enviat per: kollmiku - 09/02/2010 13:01:24 |
|
| |
A en Poppins, amb tot el respecte
Vull dir amb molta prudència –no voldria que en Poppins veiés una “fixació” continuada en el seus escrits- que m’ha satisfet molt, des del meu punt de vista independentista, el seu comentari de l’escrit del professor. Em sembla, però, que els espanyols (espanyolistes, de fet) valoren “l’honor, el coratge o els collons” potser de boca cap enfora, perquè aquests valors no els utilitzen gairebé mai. Més aviat fan servir altres “valors” com la mentida, la tergiversació, l’abús de poder, la prepotència, l’insult (llegiu Rosa Diez)... // Amb aquest tarannà del nacionalisme espanyol, ¿com es pot parlar (com fan alguns) de tolerància, de perdó (Catalunya no és equiparable a Sudàfrica) o de canviar el model actual pel d’un Estat plurinacional? // Cada vegada hem de veure més clar que l’única opció és la independència i la instauració d’un Estat propi.
Enviat per: kollmiku - 09/02/2010 13:03:16 |
|
| |
De visita por estos lares
Hoy me he dicho: voy a entrar en este portal a ver si el filósofo aún se encuentra en forma. Y vaya que sí. Dice las mismas sandeces que antaño, las mismas que nos comentaba en clase, a sus sufridos alumnos. Félix de Azúa se ha referido a Terricabras como "el filósofo pesetero". Y bien. He aquí el funcionamiento del nacionalismo catalán: organizar una empresa, decir perogrulladas, poner a la patria en peligro, victimizar a los independentistas y a vivir que son dos días.
Enviat per: anònim - 09/02/2010 13:07:17 |
|
| |
D'acord, Kollmiku
Evidentment, benvolgut Kollmiku, que el coratge (més que coratge jo diria, rectificant-me, la gallardia) i l’honor, que són valors que als espanyols els fa trempar cosa de no dir, són valors que, així que grates una mica, els puja de seguida, des de les entranyes de seguida a la boca. Estic d’acord amb tota la resta. Per això dic que una cosa són les bocades i l’altra els fets: tots els tripijocs, mentides, tergiversacions, abusos de poder, prepotència, violència d’estat ho inclouen sota l’honor i la gallardia com a excusa. Tot ho fan a fi de bé. El fi justifica els mitjans. D’aquesta manera trobarem un Rodriguez Ibarra (i molts ciutadans espanyols, no ens enganyem) disculpant els cervell dels GAL i opinant que en comptes de presó es mereixien tota mena de reconeixements. Si a Espanya molts criticaven els GAL no fóra per terroristes sinó per incompetents. Tots aquests s’haurien estimat acabar amb ETA d’aquesta manera tan poc democràtica venint d’unes forces de seguretat pertanyents a un suposat estat democràtic. (Poppins)
Enviat per: anònim - 09/02/2010 15:34:19 |
|
| |
Al pa, pa, i a la justicia, claretat.
Aquest migdia se m'encenia la sang, tot escoltant l'embolic d'en Garzón en alguns mitjans de televisió. Com es possible que enxampen el juge Garzón?. Ara ho entenc. Moltes gràcies sr. Terricabras per aquest article tant didacticàment explicat. Moltes gràcies. Moltes gràcies.
Enviat per: mlloret - 09/02/2010 16:41:23 |
|
| |
L'exemple de l'esport (I)
La premsa esportiva d’arreu (amb alguna honrosa excepció escrita en català) sol groguejar com un malalt de fel sobreeixit. Un exemple clar n’és la premsa esportiva madrilenya. De fa un temps que aquests mitjans opinen, amb totes les penques, que els àrbitres afavoreixen el Barça. En diuen “villarato”. Es refereixen a Villar, el president de la federació espanyola de “fúmbol”. Ells saben que no és veritat, saben que el Barça guanya pel bon joc que practica, però juguen a desestabilitzar-lo perquè seria inimaginable que el Madrid (equip espanyolíssim) es quedés, un altre any, a les escapces; i que un equip no espanyolíssim (ni tan sols espanyol) com el Barça tornés a guanyar la Lliga, i/o la Xampions (pitjor encara) en terreny nacional/espanyol com és l’estadi Santiago Bernabeu. Seria desastrós, per ells, veure-hi voleiar estelades. L’enveja i el terror els deu destrossar el fetge. (Poppins)
Enviat per: anònim - 09/02/2010 18:39:11 |
|
| |
L'exemple de l'esport (II)
A Madrid esmenten allò del “señorío”, però prefereixen guanyar encara que sigui de penal injust i a l’últim minut. Guanyar encara que sigui a base de joc brut, a diferència de nosaltres que preferim vèncer i convèncer, jugar net i jugar bonic. N’és un exemple el joc del Barça, el tarannà democràtic del club (al llarg de la historia) i el fair-play practicat per l’equip amb el seu entrenador al capdavant. Ells, en canvi, volen vèncer encara que sigui a costa de no convèncer. A nosaltres ens reca de guanyar quan l’àrbitre ens afavoreix, no hi estem avesats. Ells sí que ho estan. La història del Madrid (equip per excel•lència del règim feixista) en va plena, de favors dels àrbitres i dels estaments oficials. És un afer d’estat. Però si els ho retreus et neguen, amb tot el cinisme, que mai no van existir, aquests favors. Disposen de tot un aparell mediàtic per fer veure garses per perdius. “El Madrid mai va ser l’equip del règim. Quin règim? Ah, hi va haver mai un règim feixista, a Espanya? En tot cas autocràtic !!” I et diuen, amb tota la barra, que no s’ha de barrejar la política amb l’esport. Aquest negacionisme, aquest revisionisme estan a l’ordre del dia. I com això en tot// Sempre ens han vençut però mai no ens han convençut. I aquesta és la seva mancança. (Poppins)
Enviat per: anònim - 09/02/2010 18:39:45 |
|
| |
Espanya no és Sudàfrica
En el meu comentari anterior he dit: CATALUNYA NO ÉS SUDÀFRICA. Volia dir: ESPANYA NO ÉS SUDÀFRICA. // Tot ha vingut arran d’un article, al Singular Digital, signat per Antoni Maria Piqué. “Invictus, una pel•lícula nacionalista”, deia en Piqué al començament. De l’article en reprodueixo alguns fragments: ”Mandela, un nacionalista impensat, genial, contemporani. Un nacionalista 2.0" ; “... la identitat nacional ja no respon a necessitats reals” ; “Un home brillant em comentava ahir que Invictus és una pel•lícula ‘nacionalista’. Descriu, exactament, la construcció d’una nova identitat nacional per a un país que havia de ser nou. Les bases de la nova Sudàfrica no podien ser l’ètnia, la història, la llengua, el territori. Ben al contrari: aquests eren factors de desunió, de revenja, de mort”; “la nova Sudàfrica s’ha fet sobre el perdó i la reconciliació. Encara queda més clar a El Factor Humà, l’excel•lent llibre de John Carlin on s’ha inspirat el film” ; “El procés no es feu sense renúncies. Tothom, però, hi va guanyar, inclosos els sembradors de l'odi, que també havien de ser incorporats a la societat” ; “així doncs, és millor preparar-se per a perdonar. El perdó no torna la vida als morts, però intensifica la dignitat dels vius. Qui perdona atorga a l'ofensor una mica de la humanitat que ha perdut”.
Enviat per: kollmiku - 09/02/2010 19:09:07 |
|
| |
Renúncia? Reconciliació? Perdó?
Si dic que Espanya no és Sudàfrica és perquè aquesta història d’en Mandela , la construcció d’una nació diferent, no es pot generalitzar, ni transferir l’Apartheid de Sudàfrica a les complexes relacions històriques (fins i tot esportives) entre Espanya (Castella) / Catalunya / Euzkadi / Galícia...i fins i tot França. // He llegit el llibre de Carlin i confesso que m’he sentit emocionat. Sembla que Mandela ha estat un líder impagable que ha aconseguit , a partir de la reconciliació i el perdó, “la construcció d’una nova IDENTITAT NACIONAL per a un país que havia de ser nou”. // “El procés no es feu sense renúncies”, diu l’article mencionat. A què hauria de renunciar Espanya? A què, Catalunya? A què, Euzkadi? ...A què, França? Catalunya i Euzkadi haurien de renunciar a les seves llengües i a les seves cultures? ... Espanya hauria de renunciar a la “indissoluble unitat de la NACIÓ espanyola? Hauria de renunciar també al dret pel qual “El castellà és la llengua oficial de l’Estat? Hauria, Espanya, de renunciar també a la monarquia borbònica, el precedent de la qual és la destrucció de la nostra nació? // A Catalunya no hem de perdre més el temps: primer, independència i Estat propi. ... i després potser podrem construir una nova identitat territorial on es podrà parlar de perdó i de reconciliació, perquè les forces seran més equilibrades i la dependència s’haurà transformat en interdependència.
Enviat per: kollmiku - 09/02/2010 19:11:05 |
|
| |
Sudàfrica: hi ha analogies que no ens convenen
Teniu tota la raó en dir que el cas de Sudàfrica no és el nostre. En Tresserras, quan feia poc que havia estat nomenat conseller, en una entrevista a l'Avui va dir que una Catalunya independent seria un país nou i, per tant, sense cap diferència entre nouvinguts i nadius, on totes les cultures i llengües serien igualment noves al país. És clar que a tots se'ns pot escapar alguna bestiesa, però aquesta era excessiva, no? Els nostres mil anys d'història, el nostre dret civil i sobretot la nostra llengua i la nostra literatura, en una Catalunya independent, no seran més catalanes que les de Castella? Ho dic perquè vigilem: el cas de Sudàfrica pot ser exemplar per a Sudàfrica, però estaríem ben posats, nosaltres, si hem de construir una pàtria on la llengua s'hagi de considerar secundària perquè podria ser disgregadora, una pàtria basada en sentiments com els del futbol, on Ramon Lllull, Ausiàs Marc, Mercè Rodoreda o Najat el Hachmi no ens siguin més compatriotes que Quevedo o Naguib Mahfuz.
Enviat per: fonoll - 12/02/2010 19:49:53 |
|
[TORNAR] |
|
|
|
