Dimecres, 8 de setembre de 2010
 
El weblog: reflexions diàries de Josep-Maria Terricabras

 

Reflexió independentista
DILLUNS, 1 DE FEBRER DEL 2010

Fa poc s’ha produït un cert clima de tensió –no se sap si de ruptura– en el si de la direcció de Reagrupament. Com que la cosa resulta vistosa i potser important, alguns amics ja s’han avançat a comentar-la en aquest mateix bloc. No em puc estar, doncs, d’abordar-ho, si més no per facilitar que tothom hi digui la seva.

De fet, no sé ben bé com ha anat tot plegat. Hi ha coses que, aparentment, resulten estranyes, tres sobretot: a) que el grup majoritari no acabi fent valer la seva opinió en la direcció (perquè hi deu haver votacions de majories i minories, suposo); b) que la forma de fer les llistes pugui provocar una crisi definitiva, com si es tractés del punt més essencial d’una formació independentista; c) que, per aquesta raó, acabi abandonant la direcció el grup majoritari.

Només dic que aquestes coses resulten, aparentment, estranyes. Segur que deuen tenir alguna explicació (o moltes). És molt possible que aquest mateix dilluns ja estiguem més ben informats i de ben segur que durant la setmana anirem rebent comunicats, manifestos i declaracions que ens acabaran de donar pistes, tot i que no sé si ens ho acabaran d’aclarir. Per tant, deixo la qüestió aquí, que ja anirem seguint entre tots, a mesura que es publiquin les opinions d’uns i altres.

El que més m’interessa ara és veure les dificultats amb què topen sempre els projectes independentistes. Resulta ben sorprenent, per exemple, que diguem que l’únic que ens interessa és la independència, però que després ens barallem per la primera –o la segona– dificultat o discrepància que aparegui. En general, hi ha poca capacitat de pacte, de consens, hi ha poca cintura política. Em sembla que circula encara una mena de “purisme” independentista que porta a voler que tothom vegi el camí cap a la independència tal com el veig jo –perquè és el bo, el verdader, només faltaria!–. Sóc dels que pensen que és important aplegar –reagrupar, si es vol– tots els compromisos, tots els matisos, des del d’aquella persona que només treu la senyera al balcó l’11 de setembre fins al d’aquella altra que ha arribat a passar per la presó per la seva convicció, o al d’aquella que defensa Catalunya tot i fer-ho en castellà. Fins i tot em sorprèn –ja sé que, en certs sectors, no és gaire “ben vist” dir això– que els nous projectes independentistes es vulguin construir CONTRA el projecte d’ERC. Entenc que se’n vulguin distingir o que el vulguin criticar, que se’n vulguin distanciar, però em costa d’entendre que vegin ERC com a enemic. Perquè llavors, què construïm, què reagrupem? Qui són, al capdavall, els amics dels independentistes? Els que són enemics d’altres independentistes? Estrany tot plegat. Perquè, no havíem quedat que l’independentisme era el punt bàsic, el punt central, el punt d’unió?

Em sembla que encara no tenim prou clar el punt d’arribada –només el somiem–, ni certament el full de ruta i els companys de viatge. Em temo que el joc de personalismes i d’indefinició, em temo que fins i tot les frustracions personals i col•lectives ens estan jugant males passades. Confio que això de Reagrupament s’arregli i s’aclareixi, perquè no ens fa cap bé, cap, que un projecte d’independència quedi desacreditat o desdibuixat. Però també confio que el sentit nacional i el sentit d’Estat ajudi TOTS els grups (els institucionalitzats i els que no ho són, els més consolidats i el que van sorgint) a tenir una visió clara, neta i ampla: la independència no és l’obra d’un –ni d’una persona ni d’un partit– ni d’un miler. És l’obra de tots, per a la qual hem de ser capaços de guanyar la majoria dels catalans. Hi ha vies (el dissens, el rebuig a la diferència, la ruptura, l’egoisme, la claudicació, i altres) que no són bones vies. Estaria bé que les crisis que hi ha –i que potser hi haurà– ajudessin a una reflexió més profunda. Empènyer és cosa de tots. No es pot empènyer sense esforç, sense consens, sense autocrítica, sense generositat política.



Hi ha 66 comentaris - [COMENTAR]  


COMENTARIS

  L'equilibri
Per a mi és un orgull poder fer comentaris en aquest bloc. Sobretot per poder posar cullerada en els articles d’en Josep M. Terricabras; articles intel•ligents, moderats i sempre èticament correctes, segons la meva opinió. M’agradaria posar de relleu una de les característiques que jo veig en les reflexions del professor: l’equilibri dels seus raonaments. // Entre d’altres, Josep Pla i Vicens Vives “han fet ressaltar la dualitat aparentment contradictòria que s’estableix, a Catalunya, entre el ‘seny’ i la ‘rauxa’, entre la llei acomodatícia del mínim esforç i la resposta sentimental, irreflexiva i rebentista que ha conduït al crit frustrant del ‘o tot o res’ ”. En els escrits del professor Terricabras jo hi veig el fet que ell sap mantenir-se habilment dins l’equilibri que fa que les seves opinions no es decantin ni cap un costat ni cap a l’altre. // Dit això, deixaré per una mica més endavant les meves reflexions pel que fa al tema plantejat aquesta setmana.

Enviat per: kollmiku - 01/02/2010 16:45:50
  Purisme? Falta de cintura política?
M’aturaré una mica per valorar la crítica implícita que fa el professor Terricabras dels esdeveniments produïts dins de la crisis de Reagrupament. Ens parla –en general- del “purisme” independentista que “porta a voler que tothom vegi el camí cap a la independència tal com el veig jo –perquè és el bo, el verdader, només faltaria! ”. // En el cas d’aquesta ruptura actual de RCat no es tracta, crec jo, de dos grups que veuen el camí cap a la independència de dues maneres diferents, sinó que hi ha algú que s’oblida del camí, que hauria de ser exterior a l’associació, i aboca les seves energies en una lluita interna per fer-se amb el control de la maquinària del partit o grup. // Això és el que jo dedueixo de les declaracions d’en Carretero, que considera que les lluites internes perjudiquen la lluita per la independència, i per no entrar en aquest joc, que també és present en la majoria de partits polítics, s’estima més dimitir. //// D’altra banda, “les dificultats amb què topen els projectes independentistes” no poden atribuir-se, al “purisme” o a la falta de “cintura política”. Jo diria que tenen mes aviat una forta relació amb la extraordinària diferència de forces que hi ha entre el poder de l’Estat espanyol, amb tota la seva superestructura, i l’escarransida autonomia a la qual hem pogut accedir els que volem que la nostra nació assoleixi el dret a l’autodeterminació.

Enviat per: kollmiku - 01/02/2010 19:57:14
  Si tinguéssim estat, en Carretero de general !!
Si disposéssim d’un estat propi el Sr. Carretero podria fer les funcions de cap de les forces armades. L’he sentit en unes declaracions (pujadetes de testosterona) i, francament, se m’ha afigurat un general, un d’aquells que tenen una consigna i la duen a terme peti qui peti: o caixa o faixa. // Ha dit que no està per collonades com els polítics convencionals. En això m’ha recordat la senyora Nebreda, que tampoc s’hi considera, de convencional. Una altra que vol (volia) regenerar la política, llàstima que les seves receptes ningú les té en compte. Per ella, igual que en Carretero, la resta de col•legues deuen ser tots una colla d’inútils. // El metge de Puigcerdà també ha dit que el Sr. Laporta té tot el que ha de tenir un home ben preparat (¿es referia també a allò que els homes ens penja i a les dones no?). I que el president del Barça no és com aquells catalanets (ho ha dit així) (suposo que es referia a la resta de polítics del país) que quan van a Madrid i se’ls raspalla una mica els cauen els pantalons, els calçotets, l’americana i la camisa. N’ha dit més, de coses, però ara no les recordo totes. En resum: el Sr. Carretero és un home d’acció, però intueixo que li falta una micona de cintura per dedicar-se a la política. Ara, com a militar seria un crack, l’hi veig aquella mirada enfebrada dels il•luminats. Els de Polònia ja li deuen estar preparant un lloc d’honor. (Poppins)

Enviat per: anònim - 01/02/2010 20:39:10
  Primera preocupació.
Les maneres em semblen preocupants, sobretot per la visceralitat i atac als 4 (o 6) que defensaren que les llistes s'han de fer segons acord previ (ho podeu llegir: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/157604). Entenc que es pot plantejar que l'estatut es va fer a corre cuita i tingui uns o altres problemes, però la manera de fer de l'expresident i els altres dimitits no em sembla correcte, i les acusacions que han rebut els altres són marca de mala qualitat política. El compromís era de fa tres mesos, i, si un cas, s'havia de deixar-se de "pureses" i "La Regeneració" la nostra faltaria més! Però en cap cas disfresses, que ja n'estem tips. Kollmiku, hola, discrepo i penso que la crítica de Terricabras és massa suau en aquest punt. Jo diria que és pitjor que poca cintura, és una barroeria i irresponsabilitat donat el canvi polític a l'abast i treballat. La situació, i sobretot la gestió de la situació la veig embolicada de problemes de principis (neixen i s'han alimentat fins ara de renegar i difamar ERC) i d'interessos que no són ni aplegar ni res que s'hi assembli. Això ho dic pel tarannà, accions, discursos, de Reagrupament i "reagrupats", per trobades, converses, discussions, i la poca, però petita esperança que tenia en que Reagrupament s'adrecés cap a la coalició que necessitem i reclamem des del moviment per la independència.

Enviat per: smartinez - 01/02/2010 21:05:52
  Una detalls dels punts del 4.2.
El que es va presentar d'entrada com a raó de les dimissions són uns punts dels estatuts de Reagrupament sobre la formació de les llistes per les eleccions. Ahir assenyalava "una cosa que no entenc: si Reagrupament ha de donar suport a qui es presenti a les properes eleccions amb la independència com a prioritat i al programa, sigui aquest que es presenti com a partit o com a coalició de partits polítics, com lliguen els dos punts que s'han d'assumir i la possibilitat que fos aplegament, i de partits polítics? Perquè no pot ser que es demani gaire més que el compromís per la independència a les properes eleccions i els mínims que aquesta tasca demana. I és molt difícil que algun partit es vulgui aplegar si resulta que, com diu el punt segon, els seus candidats no siguin cosa seva, de cada partit que s'hi afegís, i els hagués de triar l'assemblea de Reagrupament. Ho entenc malament pot ser, o és una cosa interna? On està aleshores el lloc per a la coalició per a les properes eleccions, que és el què necessitem?". De seguida anoto els punts en qüestió, a veure que us semblen. I tant de bo, penso, fos només problema d'estatuts precipitats. Diria que a Reagrupament hi ha gent ben capaç i que vol la millora política i la independència, són generosos i tot el que cal. Però en grup no arrenca ni marxa en aquesta direcció, i aquest és problema per l'independentisme i per la política.

Enviat per: smartinez - 01/02/2010 21:16:56
  Punt 4.2.a
L'assemblea de 3 d'octubre de 2009 va aprovar la ponència política on es diu el següent: Punt 4.2.a "L’associació Reagrupament Independentista donarà suport a una candidatura electoral que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 ja sigui com a partit polític o com a coalició de partits polítics, que compleixi les dos condicions següents: - Que assumeixi íntegrament el document polític aprovat per l’Assemblea General celebrada a Barcelona el 3 d’octubre de 2009 i que presenti els punts de regeneració democràtica i declaració unilateral d’independència com a punts principals del seu programa electoral. - Que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció electoral corresponent." (ho podeu llegir als comentaris a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/158148)

Enviat per: smartinez - 01/02/2010 21:19:04
  A veure si la crisi fa esbandida bona de manies i bajanades.
"(...) la independència no és l’obra d’un –ni d’una persona ni d’un partit– ni d’un miler. És l’obra de tots, per a la qual hem de ser capaços de guanyar la majoria dels catalans.", assenyala Terricabras. I tant, aquest punt és un greu problema. De moment l'he detectat a CiU (quan veuen moviment, deixen anar que "nossaltres, Els Millors!, conduirem Catalunya a la independència", i l'endemà diuen "no som independentistes", i anar fent) i a Reagrupament (anem a despertar el país, bf, com si no fes uns anys que ja ho està prou!). En general no he trobat aquesta fatxenderia en cap més grup independentista. Estaria bé que s'aprofiti aquesta crisi per a fer esbandida de la pretensió, i que tothom accepti que és feina de tots, i també ho ha estat dels qui han mort, i dels que han estat assassinats per la defensa de la independència, el país, la llengua, la cultura, la veu, el pensament......., que sembla hi ha Purs Patriotes que ho obliden després de cantar-ho. És especialment interessant aquesta esbandida perquè està molt vinculada a difamacions de la realitat, que en dic. L'abandó d'aquesta inèrcia d'apropiació indeguda és un punt que considero clau pel triomf de qualssevol moviment polític amb futur (que en diem, però que hauríem de dir amb futur bo, per a entendre'ns, perquè de futurs foscos també tenim a l'abast).

Enviat per: smartinez - 01/02/2010 21:38:09
  Idees clares
“Em sembla que encara no tenim prou clar el punt d’arribada –només el somiem–, ni certament el full de ruta i els companys de viatge.” Són paraules de Josep M. Terricabras. Jo crec, en canvi, que el “punt d’arribada” el tenim prou clar un bon nombre d’independentistes (no pas tots, certament): el punt d’arribada o l’objectiu final és allò que han aconseguit altres països que no eren independents: un Estat propi. Quant al full de ruta segurament està molt condicionat pel “tempo” que cadascú vol utilitzar. Uns són partidaris del ‘seny’, i altres de la ‘rauxa’. Uns parlen de seny quan ja els va bé la situació actual, i altres presumeixen de rauxa i s’amaguen als primers enfrontaments. // Potser estic embadocat, però a mi em sembla que en Joan Carretero té clares les tres coses senyalades pel professor. El punt d’arribada: l’assoliment de l’Estat propi. El full de ruta: la consecució dels vots necessaris per reunir una majoria de diputats independentistes que acceptin el compromís de declarar unilateralment, al Parlament, la independència de Catalunya, i els companys de viatge: sembla que, en Carretero, no pot acceptar com a companys de viatge alguns directius de Reagrupament i que acceptarà –sembla- en Laporta per aquest fet. S’equivoca, potser? Aviat ho sabrem... //// S. Martínez, hola també. He escrit aquest comentari anterior i he deixat de llegir detingudament els teus escrits. Ho faré després. De moment he recollit només allò que dius: “...la gestió de la situació la veig embolicada de problemes de principis (neixen i s’han alimentat fins ara de renegar i difamar ERC) i d’interessos que no són ni aplegar ni res que se li assembli...”. Perdona, però això em sembla molt gruixut, si més no considerant que ERC ha estat “difamada” per tot arreu, si tenim en compte, sobretot, el pacte d’un partit independentista amb l’unionisme del PSC.

Enviat per: kollmiku - 01/02/2010 21:46:22
  Dic difamada, no "difamada".
Kollmiku, espero que ho podrem contrastar. Sobre el que dius "pacte amb unionistes", en el seu moment ja ho vaig dir aquí: va ser un gest de generositat d'ERC, molt i molt arriscat, però ben plantejat. Un gest i decisió que vaig agrair aleshores, i que segueixo agraint més i més en la recollida de fruits, i especialment en cada moviment que fa CiU i el PSC d'ençà les darreres eleccions al Parlament, per exemple. Se li va criticar a ERC també que no calia pluja fina, i uns anys després surt Reagrupament i diu que en farà, d'escampament de l'independentisme. Apropiació indeguda i crítica incongruent. Però no cal anar tant lluny ni fi, la difamació clàssica i lamentable de "crítics d'ERC" i de Reagrupament és "que ERC no és independentista", diuen. I això, a banda que només funciona per visceralitats burdes, és mentida, difamació en el sentit que jo dic, que s'alimenta de deformar o menystenir fets, esdeveniments, previsions, sabers, etc, pertinents per la qüestió de que es parla o que s'observa. Ha funcionat perquè l'ambient és ple de toxines en la informació i molt mala educació general. Però, ho faci qui ho faci, ho assenyalaré com a inacceptable. Hi ha coses que encara que efectives no ens hem de permetre. Com vaig dir a un suposat demòcrata en campanya per les consultes, els nervis poden alguns, i diuen bestieses com que imposarien la independència. Li vaig dir claríssim: aleshores, si així ho fessis, emigraria del país i us denunciaria a les Nacions Unides.

Enviat per: smartinez - 01/02/2010 22:19:43
  Notícies.
Les darreres notícies parlen de que Carretero torna a presidir Reagrupament, sense més, perquè de fet no havia dimitit. Vaja. Agraeixo els aclariments de Renyer al seu bloc (compara la situació pel que fa a la demanda de dimissió): "(...) Jo no poso el meu càrrec a disposició ni de Joan Saura, ni de Joan Carretero, sinó del Parlament o dels associats a Reagrupament constituïts en assemblea nacional. Sóc un home de paraula i em sembla inconcebible que algú que ha dimitit -per purgar els dirigents que no són del seu grat- s'ho repensi i que els militants ho acceptin com si res hagués passat (convalidant així, una actuació manifestament contradictòria amb els procediments escrupolosament democràtics que hom pregona defensar). (...)" (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/158312)

Enviat per: smartinez - 02/02/2010 1:25:53
  Reagrupament
Algú creia que en el camí cap a la independència tot serien flors i violes? Hi hauran molts entrebancs i hem d'aprendre a superar-los. La crisi de Reagrupament, oberta i tancada en tres dies, no sembla pas molt greu.

Enviat per: anònim - 02/02/2010 4:31:22
  Reagrupament
Algú creia que en el camí cap a la independència tot serien flors i violes? Hi hauran molts entrebancs i hem d'aprendre a superar-los. La crisi de Reagrupament, oberta i tancada en tres dies, no sembla pas molt greu.

Enviat per: anònim - 02/02/2010 4:31:22
  Les collonades de Carretero
De moment ja sabem que Carretero no està per collonades i no vol perdre un minut amb disputes internes. Però a mi se m’acut que aquest senyor ens hauria d’esclarir, als qui presumptament l’hem de votar o no, què són i què no són collonades per ell. Perquè si la democràcia interna d’un partit polític és una collonada i si les opinions de tots els militants o associats no valen el mateix, ja em direu quina barra la d’auto proclamar-se polític no convencional i regenerador de democràcies. (Poppins)

Enviat per: anònim - 02/02/2010 15:58:21
  No veiem (almenys no tots) ERC com a enemic.
Discrepo del comentari que veiem ERC com a enemic. Almenys no tothom ho veu així. Potser és que els que ho veuen així són els més vehements. Un parell de comentaris que ho il·lustren: 1.- En diferents conferències inclosa l'assemblea general del 3 d'Octubre s'ha comentat des de la direcció que cal ser especialment generosos amb tots els independentistes. 2.- En una de les converses animades que he tingut, un bon amic d'Esquerra em va demanar: "De veritat penses que em convenceràs per deixar de votar esquerra i passar a votar Reagrupament?" al què li vaig respondre (i ho dic amb tota sinceritat): "Els vots que volem són els dels independentistes, o possibles independentistes, que s'abstenen o voten opcions no independentistes". Perquè, malgrat que penso que Esquerra no ha fet prou per la independència mentre ha estat al govern, no tinc cap dubte que si tenen opció hi apostaran clarament.

Enviat per: anònim - 02/02/2010 20:05:16
  1) Quatre conceptes
“Em sembla que encara no tenim prou clar el punt d’arribada –només el somiem–, ni certament el full de ruta i els companys de viatge.” Repeteixo, com ja he fet abans, aquestes paraules de Josep M. Terricabras. // Els que volem un Estat propi tenim ben clar aquest punt d’arribada. Passa, però, que ALGUNS NO TENEN PRESSA i diuen, com un alcalde convergent que jo conec, que, tot i sent catalanista, es troba còmode dins d’Espanya. A aquestes persones els agradaria molt un Estat propi, però creuen que de moment això és només una utopia: “això nosaltres no ho veurem. Potser els nostres nets o besnéts sí que ho veuran”. // HI HA EL GRUP QUE NO SE SENT CÒMODE però creu que, per institucionalitzar la nostra nació i per reconstruir la nostra identitat, ens cal molta prudència i s’han d’aconseguir les coses progressivament, de mica en mica. És la política de “peix al cove”. // També hi ha QUI VOL ASSOLIR LA INDEPENDÈNCIA com més aviat millor, però cal fer, en primer lloc, una política social, amb la qual cosa s’aconseguirà captar els vots dels menys econòmicament afavorits, bastants dels quals procedeixen de fora de Catalunya. Aquesta política social requereix una “duració”, com diria Bergson, per tant s’ha de fer amb una “pluja fina”. // Finalment hi ha ELS INDEPENDENTISTES QUE VOLEN PROCLAMAR LA INDEPENDÈNCIA AL PARLAMENT DE CATALUNYA tan aviat com s’aconsegueixin els vots necessaris per a fer-ho. ////

Enviat per: kollmiku - 02/02/2010 21:50:57
  2) Quatre conceptes
Per tant, el “punt d’arribada” sí que està clar per a tots aquells que parlen d’independència i d’assolir un Estat propi. Però, i amb això té tota la raó el professor Terricabras, ni el “full de ruta” ni “els companys de viatge”, a més de la rapidesa en què es pretén aconseguir l’objectiu desitjat, resulten gens clars considerant que hi ha quatre conceptes molt difícils –per no dir impossibles- de conjuntar: el “conformisme” d’aquells que ja els va bé com estan les coses; el “seny” dels partidaris del “peix al cove”; la “habilitat” dels que privilegien la política social sense renunciar a la independència, i la “gosadia” d’aquells que cal dir prou a la dominació espanyola i dirigir-se decididament cap a la proclamació de la independència i la instauració d’un Estat català. // Cada vegada són més els que volen aplicar aquest quart concepte.

Enviat per: kollmiku - 02/02/2010 21:52:47
  Ai, senyor...
Els que han estat purgats, no volien la independència? No dèiem que no sobrava ningú? Alguns encara no s’han assabentat que allò que cal definir és la manera com l’independentisme pot arribar a ser majoritari. Dir que es vol proclamar la independència al Parlament de Catalunya i quedar-se tan ample és políticament tan pueril com dir que hem de ser milionaris sense explicar com fer-ho.

Enviat per: anònim - 02/02/2010 22:38:57
  m, on ets?
Trobo a faltar que, amb el teu llenguatge de carreter,els engeguis tots a la merda!

Enviat per: anònim - 03/02/2010 0:11:37
  Una reflexió més
No vull parlar de cap nom propi, no podria interpretar els seus capteniments perquè no en sé res del rerefonts, de personalismes, ni de fòbies i filies. Així doncs, la interpretació dels fets coneguts és que són “coses estranyes” en clau política. (segon paràgraf del post). A títol d’impressions generals, aquesta crisis sembla que s’alimenta d’una certa immaduresa de la mateixa situació: un full de ruta que no engega, una política de cercar aliats per fer, fornir una intensa campanya de propaganda independentista que abasti tots els àmbits de la vida que no es veu per enlloc.... Per altra banda, l’Estat espanyol mantè la seva maquinària repressiva espectant, és un indicador d’on estem. La voluntat de tenir Estat propi divaga encara en delimitacions seràfiques del camí pur cap a la independència, en comptes d’empènyer a discutir d’objectius i accions concretes. El balanç de tot plegat, vist des de fora, fomenta el desànim en moments que més que mai cal plegar files entorn de la unitat més ampla possible. Ara bé, són crisis efímeres. No serà la última, el moviment independentista s’està articulant i això vol dir, noves iniciatives, errors, crisis, etc. Tot plegat, però, passa depressa, no és com abans, ara hi ha una dinàmica cívica que força la situació i no permet mirar-se el melic massa estona. Hem de créixer.

Enviat per: sdinger - 03/02/2010 7:47:01
  Matís d'interpretació
Voldria matisar el comentari d’en Kollmiku “l’equilibri” quan diu “En els escrits del professor Tericabras jo hi veig el fet que ell sap mantenir-se habitualment dins l’equilibri que fa que les seves opinions no es decantin ni cap un costat ni cap a l’altre”. Ja sé que no deu pas ser la intenció d’en Kollmiku, però es podria interpretar que Terricabras no es "mulla", que "neda i guarda la roba", i res més errat tractant-se d’un personatge públic enormement compromés amb la nació, la societat, la universitat, la vida mateixa. Penso que la prudència, l’equilibri li ve de com es situa en aquest món. Sabent que la veritat no existeix, que no la té ningú, raona a partir d’arguments, mai fa judicis d’intencions. Escolta i pensa allò escoltat. Certament, un exemple per a tots.

Enviat per: sdinger - 03/02/2010 8:37:42
  Demano disculpes
L’Sdinger té raó; el meu comentari sobre “l’equilibri” de les opinions de Terricabras va ser desencertat i, efectivament, es podria interpretar com si el professor no és “mullés”, com si “nedés i guardés la roba”. Després d’escriure tot allò de l’equilibri, reconec que ja em va quedar una sensació d’intranquil•litat, la d’haver comès un error a causa de no saber expressar amb precisió el que penso. Ho sento! // No cal dir que estic d’acord amb els elogis que l’Sdinger fa de Terricabras.

Enviat per: kollmiku - 03/02/2010 16:40:45
  Fotre Esquerra
Penso que és cert que la segona raó de Reagrupament, a part de la raó principal que és l’assoliment de la independència, és la de donar una lliçó a ERC i la d’arrabassar-li la major quantitat de vots possible. La de substituir-la com a força majoritària de l’ independentisme parlamentari. Reagrupament s’ha nodrit, majoritàriament, d’antics militants d’ERC, els quals estan ressentits amb la formació republicana perquè hi van sortir emprenyats o expulsats. I un, quan està ressentit amb algú, el més probable és que s’hi vulgui revenjar. També s’hi volen revenjar aquells electors que van votar ERC i que es van veure enganyats perquè es pensaven que la reedició del tripartit no es produiria mai. Bàsicament no poden sofrir un president de la Generalitat que es digui Montilla (Poppins)

Enviat per: anònim - 03/02/2010 18:18:32
  Política nacional i social
Penso que no és cert que ERC prioritzi l’acció política de caire social a la nacional. Penso que les dues polítiques són indestriables es barregen i es confonen. Penso que maldar per les polítiques socials és maldar per la cohesió nacional, és fer país. Apostar per polítiques que prioritzin la llengua i la cultura és treballar pel país i per la cohesió social. I lluitar per aconseguir unes quotes d’autogovern cada vegada més elevades fins arribar a un estat propi (que és el gran objectiu) és maldar pel benestar de tots els catalans. Penso que la gent se sent identificada amb el seu país quan se sent ben tractada, quan el país funciona, quan els seus dirigents troben (o ho intenten) solucions als problemes col•lectius que també incideixen en els problemes particulars, en la vida de tots nosaltres. Potser sóc extraterrestre però jo em veig incapaç de subordinar una política d’esquerres a una acció nacional i viceversa. (Poppins)

Enviat per: anònim - 03/02/2010 18:19:19
  El mentrestant
També sóc del parer que un partit polític que no tingui en compte el dia a dia, l’agenda social, la solució dels problemes que van eixint, per molt bona recepta independentista que disposi està abocat al fracàs a la llarga o a la curta. La gent, per molt independentista pureta que sigui tampoc és imbècil del tot. En Puigcercós l’altre dia ho deia: un dels problemes de l’ independentisme és el mentrestant. Està per veure (ben segur que ho veurem) quin és el mentrestant del Sr. Carretero. Què ens proposa. A mi m’interessa saber-ho. (Poppins)

Enviat per: anònim - 03/02/2010 18:19:59
  Les forces immobilistes
A El Singular Digital ha aparegut un article de Víctor Alexandre que ha de servir d’estímul per a tots els que realment DESITGEN la independència del nostre país. Ens parla de les “forces immobilistes”: “...Passa el mateix amb l’independentisme. Les forces immobilistes que controlen el país odien profundament tot allò que fa olor de canvi, la qual cosa obliga els dissidents no sols a tenir principis nobles, cosa lògica, sinó a presentar certificats de puresa i perfecció. I qui són els immobilistes? Doncs tots aquells que ara mateix es freguen les mans amb els fets de Reagrupament o que aprofiten l’avinentesa –tan esperada– de blasmar aquesta formació tot pregant a Déu que li llevi la vida.”

Enviat per: kollmiku - 03/02/2010 19:28:01
  La confiança
Després de parlar de l’obstacle de l’immobilisme, Víctor Alexandre ens envia un missatge de confiança: “Jo, però –que sempre he cregut que la nació catalana serà independent malgrat ella mateixa–, tinc la confiança que una assemblea extraordinària aclarirà les coses i calmarà els ànims i que, tot seguit, Joan Carretero continuarà liderant Reagrupament, perquè és amb ell que va néixer i és amb ell que ha crescut com a força desacomplexadament independentista. Cal generositat per part de tots per no malmetre aquest capital, ja que és justament per aquesta raó, perquè no para de créixer, que les forces que més en poden patir les conseqüències fa temps que estan movent els fils per dinamitar Reagrupament de sotamà.” Finalment, en Víctor, acaba dient: “Es comprèn, tanmateix, l’angoixa que aquests dies han experimentat milers de persones reagrupades, però no han de patir. Estic segur que Reagrupament, com el pensament català, sobreviurà als seus il•lusos enterradors.”

Enviat per: kollmiku - 03/02/2010 19:29:31
  Sobre la crisi de Reagrupament
http://blocs.mesvilaweb.cat/media/WGF2aWVyUnVsbF9SZWdlbmVyYWNpb0RlbW9jcmFjdGljYVJlYWdydXBhbWVudFNlbXByZQ==_158509_1_1601_1.pdf

Enviat per: anònim - 03/02/2010 20:09:13
  Victimisme i falta d'autocrítica
D’arguments per seguir tirant de la rifeta ja en trobaran, els de Reagrupament, ja. Veig que no són massa originals, també tiren de victimisme i de paranoia persecutòria, com tothom, vaja. És evident que Reagrupament, com a agrupació independentista té i tindrà enemics que ja sabem qui són, però la falta d’autocrítica i l’encegament fa que les culpes es desviïn envers a qui menys haurien de culpar. Però no passa res, Carretero i Reagrupament (que ve a ser el mateix, pel que veiem) el pecat més gros, el pecat original encara no l’han comès. Carretero que no pateixi que té carta blanca, pot fer i desfer al seu antull si és a fi de bé. Si la finalitat és portar-nos la independència que no pateixi que li ho perdonaran tot. Ara bé, si algun dia nefast se li acut de pactar amb els socialistes, ara pla que els seus seguidors no li perdonarien pas que ni tan sols toques aquesta poma enverinada. Aquell dia quedaria marcat per sempre i s’hauria de tapar les vergonyes. (Poppins)

Enviat per: anònim - 03/02/2010 20:42:21
  Bon enllaç
Gràcies, comentari 27, per l'enllaç de les declaracions de Xavier Rull: Regeneració democràtica a Reagrupament: sí però sempre Carta oberta als membres de Reagrupament, a la societat catalana en general i als mitjans de comunicació. Interessant a moltes bandes el que explica. Per començar penso que Reagrupament, i qualssevol força política de les clàssiques i ja assentades o noves, haurien de tenir clar que els temps estan canviant....., que en diem. I en aquests aspectes concretament s'han acabat els dominis de difamar fets i realitat. Diria que no els hi funciona ja ni als que tenen mitjans i poders forts, ostres, no vinguem les forces polítiques noves a prendre'n aquest mal relleu.....

Enviat per: smartinez - 03/02/2010 22:58:19
  a smartinez (Sílvia?)
Has deixat una bona mostra de la teva indignació contra Reagrupament (sobre tot contra Carretero). Crec que aquesta indignació es deu més al fet de la seva escissió d’ERC, fent un “mal relleu” (segons tu) a una força independentista, que no pas als esdeveniments interns protagonitzats aquests dies pel mateix Joan Carretero. // Comprenc que a molts militants i dirigents actuals d’Esquerra us ha irritat el comportament d’en Carretero pel fet de liderar un moviment cap a la independència, perquè creia que no era ben defensada per vosaltres. Entenc que això ho veieu com una “traïció”, tot i que ell –amb altres exvotants d’Esquerra- van considerar que aquest històric partit polític renunciava a una lluita més decidida per la independència. Es pot dir, però, que tot són interpretacions.

Enviat per: kollmiku - 04/02/2010 16:04:30
  Eleccions
Jo considero que l’associació Reagrupament, liderada per Carretero és un bon instrument per a seguir el full de ruta cap a la independència i penso votar per la candidatura que en surti a les properes eleccions. // Això no obstant, tant jo, com altres reagrupats que pensen el mateix, canviaríem el nostre vot per dipositar-lo per Esquerra, si aquest partit signés un doble compromís: a) declarar unilateralment la independència al Parlament en el moment de reunir el nombre necessari de diputats independentistes, i b) fer esclatar (els diputats d’Esquerra) al Congrés espanyol un debat decidit, ferm i tossut pel tema de la independència. // Si a la propera campanya electoral Esquerra hi inclogués d’una forma convincent aquest compromís, estic gairebé segur que Reagrupament es debilitaria i ERC es veuria reforçada.

Enviat per: kollmiku - 04/02/2010 16:06:04
  Fidelitats
Vull deixar ben clar, i molts reagrupats pensen com jo, que no vull ser fidel ni a RCat, ni a ERC, ni a qualsevol altre partit, sinó a una nació que té per nom Països Catalans i al seu projecte d’erigir-se en Estat propi.

Enviat per: kollmiku - 04/02/2010 16:07:24
  Kollmicu, és que em coneixes?
Seguint el títol, em dic Sílvia, sí. Kollmicu, sobre el tema, desvies la qüestió, que ara en el més urgent crec que cal centrar-la en que RCat assumeixi que no suma amb altres partits o forces, i que ens cal la coalició de partits i altres forces. Un altre punt que assenyalo és que si no som honestos de cara a l'electorat, ho tenim difícil per a aplegar nous vots per la independència i la majoria que necessitem. Si el que expresso et sembla indignació, ho lamento, perquè no ho és. El que dius referent a ERC no té res a veure amb la meva manera de fer, ni en general amb com va. Amb "relleu" em refereixo a la manera de fer política fent apropiació indeguda de la realitat, per a dir-ho curt, allò que assenyalo sobre la informació i la comunicació. En cap moment no he vist ni entès RCat com a relleu d'ERC. El que m'indigna, bàsicament en el sentit de trobar que no és digne pel moment que vivim, de Reagrupament (i de qualssevol força política que neixi ara) és que hagin nascut amb vicis que diuen combatre, mirant de manllevar esdeveniments, a més que els xulegin (els vicis), parlin a les vísceres, desvirtuïn la realitat, el llenguatge, i coses així. Cosa que observo i lamento d'ençà varen nàixer. En tot cas, quan he tingut ocasió els hi he expressat de manera enraonada, no indignada, com diria faig en els comentaris anteriors, però els revisaré. I ben bé des de l'inici vaig demanar que consideressin les conseqüències negatives d'aquestes maneres polítiques i de presentació pública de la política i de la seva proposta.

Enviat per: smartinez - 04/02/2010 19:19:16
  Com una petició de començar en bases més sòlides.
El meu argument principal ara pot ser no és tant necessari com fa un temps, perquè l'ambient s'ha desintoxicat prou, l'accés a la informació ha millorat, s'ha assumit que la independència és un projecte polític, entre independentistes s'ha fet molta feina, comunicació, debat, trobades, el Tercer Congrés Catalanista, empresaris per un estat propi, Burssel·les, les consultes en marxa, s'han trencat barreres intel·lectuals, etc. Però tot i no ser tant necessari trobo que té el mateix valor que aleshores. I pensem només en la precampanya, campanya i eleccions, diria que no ha perdut el seu caràcter d'imprescindible. Fa més o menys així: 1) els contraris a la independència porten anys aguantant el possible moviment per la independència a base de difamacions de la història, de la realitat i del dret (per a centrar-nos només en un punt bàsic, però hi afegeix altres ornaments...., i que és un afer que té implicacions importants), usant disfresses, abusos mediàtics, sovint ho sintetitzo en l'acusació de terrorisme cognitiu, 2) la proposta per la independència s'ha d'apropar a l'elector, i l'elector en part està molt desenganyat, en part està molt confós, i no sap ben bé en què confiar, i diria que la confiança la guanyem a partir de honestedats vàries, rigor, respecte a l'interlocutor i coses així, 3) la meva hipòtesi (que també considero, per altra banda, exigència política i humana) és que cal ser honest i no jugar aquell joc, en aquest cas, per a diferenciar-nos clarament, convèncer força gent, i alhora per a no perdre'ns nosaltres mateixos (que és el que una mica passa), 4) per tot plegat, amb reiteració, paciència, i tota la amabilitat que crec demana el debat polític, fa molt de temps ho he expressat. En un inici ho vaig fer quan va començar a funcionar la pàgina RCat, i a la xarxa ja abans, com una petició de començar en bases més sòlides. Però res, ni debat, ni resposta (o bé. sí, algunes coses que no cal comentar, si més no ara, perquè nocal desviar el tema).

Enviat per: smartinez - 04/02/2010 19:22:46
  Exigència que faig a qualssevol, que ens hem de fer tots.
Kollmicu no sé a què bé el que dius de "traïció" ni gaire del que fas meu al comentari. I en tot cas no respon al que plantejo. Pot ser et vingui bé per a entendre'm que en la crítica que faig a aquestes maneres de fer no faig diferència de qui ho diu, ho fa, o planeja. En tot cas si ho veig ho assenyalo com a problema, i en el cas dels qui treballem per la independència també, per la exigència, i també per la efectivitat a les urnes que volem aconseguir (o pragmatisme, que veig utilitzem com a paquet general d'oferta). Un detall que volia dir arrel de l'apunt sobre les conseqüències de les consultes: després d'Arenys de Munt i el que va seguint amb les consultes, i el què volem d'una democràcia amb cara i ulls (i veu, pot ser caldria afegir), hi ha coses que no ens hem de permetre ni acceptar a un procés electoral. Una de fonamental és que no ens podem permetre eleccions mal informades, ni eleccions marejades, ni desinformades. Aquest és un punt important, un altre és que ens interessa molt que tothom s'afanyi a sumar a la possible i necessitada coalició, ja que clarament no tenim cap grup independentista pugui aplegar una majoria. És molt senzill, però duem 9 mesos discutint que aquesta feina la fa RCat, i? La fa? NO. Això no és indignació, és exigència de definició, que faig a qualssevol, que ens hem de fer tots.

Enviat per: smartinez - 04/02/2010 19:52:57
  Dogma de fe
Vaig entenent que creure en un polític o en uns polítics determinats, en el fons, és com un dogma de fe. Hi creus o no hi creus. Hi confies o no hi confies. Els polítics ja es poden esgargamellar en explanar teories, que si no t’entren d’aquella manera que et fa dir: veus aquest sí, no cal que s’hi escarrassin. Passa com en la fe catòlica, t’has de creure’n, per dallonses, els diferents dogmes que se’t plantegen, perquè si en dubtes ja has begut oli i no faràs res de bo com a creient. A Carretero no li cal explicar gens de teoria o de programa, la massa que arrossega s’ho creu tot, hi confia. És com un dogma de fe. Només ha calgut que expressés cinc paraules màgiques: Independència i no al tripartit, perquè se li obrissin les portes del temple. Jo, en canvi, que sóc un descregut, estic delerós perquè m’expliqui com s’ho farà per alliberar aquesta colònia. (Poppins)

Enviat per: anònim - 04/02/2010 20:39:33
  Els opinadors
Observo que la majoria de periodistes/opinadors de la corda nacionalista-sobiranista-rebotada-amb–el-tripartit no han entrat a fer sang en l’afer de Reagrupament/Carretero que ens ocupa. És més, els que han opinat ho han fet d’una manera vaga i críptica, ambigua i vaporosa, sense carregar els neules excessivament. ¿No s’han mullat per por de no malmetre la nova joguina que ha d’arribar sencera a les properes eleccions i que servirà perquè a la Generalitat hi governin els qui han de governar? // A mi no m’han esclarit quins n’han estat els culpables (bé, alguns culpen els immobilistes, que deuen ser tots els altres). Ho dic així, perquè aquests mateixos opinadors, sempre proclius a desembeinar el sabre quan es tracta de la crisi d’un altre partit (especialment d'ERC), sempre disposats a buscar la collonèssima, a elevar a categoria de notícia qualsevol anècdota, a buscar culpables i fins i tot a ridiculitzar-ne els dirigents, ara sembla que hagin perdonat la vida a Carretero. (Poppins)

Enviat per: anònim - 04/02/2010 20:41:21
  També és curiós el silenci de m!
També és curiós el silenci de m!

Enviat per: anònim - 05/02/2010 8:39:07
  Anem sabent més...
http://www.vilaweb.cat/noticia/3686170/representants-territorials-reagrupament-tanquen-files-carretero.html Subscrit totalment el comentari "Fidelitats" d'en Kollmiku.

Enviat per: sdinger - 05/02/2010 8:51:32
  m
m no té res. Simplement, aquests dies, li han desbridat un absés de pus al cul. Va millorant.

Enviat per: anònim - 05/02/2010 15:05:19
  Ja vinc, ja vinc.
Estic tocat i estic reflexionant. Entenc que se'm reclami l'opinió perquè aquí he estat un defensor entusiasta de les tesis carreteristes. De moment estic molt contrariat amb tot el que ha passat, però no he arribat a cap conclusió prou decisòria en cap sentit. Puc afegir algunes reflexions parcials al voltant del post de Terricabras i dels comentaris igualment reflexius dels amics d'aquest bloc.

Enviat per: m - 05/02/2010 16:53:00
  Advertència (1).
Que ningú s'esperi cap psicodrama sacrificial ni cap desplaçament de responsabilitats. Sóc un combatent massa foguejat per a què davant de les dificultats em pugui permetre creure que si abraço allò que combatia o allò que calia redreçar la cosa millora en cap sentit. Fa poc a les files independentistes vam patir un terratrèmol amb algun paral·lelisme amb aquest d'ara. Em refereixo a les declaracions de Lopez Tena l'endemà del 13D. Aquí ja ho vam tractar. Ho vaig titllar immediatament d'esperpent, però poques hores després, mantenint-me amb la mateixa valoració, vaig concloure que malgrat tot (i el tot era extremadament negatiu: la distorsió del veritable protagonisme de la jornada, els votants), Lopez Tena apuntava a problemes reals que calia resoldre i que de no fer-ho, ens podrien perjudicar molt més. Ell, però en creava un de molt gros amb la voluntat de resoldre'n d'altres de més estructurals. A més del dia que va fer les declaracions, el que em va molestar més fou que utilitzés la TV per a obrir aquell debat. Que no hi havia altres canals més adients i efectius per a fer-ho?

Enviat per: m - 05/02/2010 17:21:10
  Advertència (2).
Amb aquesta substitució del confessionari per la TV que parlàvem, on molta gent s'exhibeix de la manera més pornogràfica (prostituint la intimitat), hem de recordar un altre líder. El sr. Carod al programa d'en Cuní va fer unes declaracions sorprenents. Llavors tenia tots els càrrecs de més responsabilitat i més representativitat del seu partit. Doncs bé, Carod va i s'oblida de què és i critica als seus representats, els militants, perquè segons ell es van equivocar decidint votar no a l'estatut Mas-ZP. Enteneu-me, no critico que ell pugui pensar això, el que critico és que ell va oblidar que estava allà justament perquè els representés, no pas perquè els critiqués. I si veia que no els podia representar honestament era obvi que havia de deixar el lloc a un altre. Jo desconec si això fou un dels motius del seu recent destronament, però penso que era un motiu suficient. No entenc i em repugna qui confon els mitjans de comunicació amb una mena de confessionari imparcial, i molt especialment si t'hi envien com representant d'una part, d'un partit. Com veieu parlo dels líders i d'algunes disfuncions d'aquestes figures.

Enviat per: m - 05/02/2010 18:16:07
  Més reflexions independentistes. Purisme i personalisme (1).
Terricabras apunta a dues causes com a possibles fonts dels problemes persistents de l'independentisme català: el purismes i els personalismes. S'entén molt bé el que vol dir i és molt possible que sovint siguin un problema en el sentit que ell mateix indica, però a mi em resulten unes etiquetes massa 6x1, i sospito que són més un efecte que una causa. Si parlem de manera rigorosa això dels purismes no és tan fàcil d'esbandir. O ara acceptarem que tot allò que s'allunyi de les ideologies dominants són "purismes"? Repeteixo que s'entén què vol dir, però s'hauria de concretar en cada, ja que si de cas, les tesis de Reagrupament són d'un "purisme" molt singular. Sí que es reclama un purisme en la praxi política. Es reclama una regeneració d'un sistema que es tapa les vergonyes mútuament. També es reclama una única estratègia democràtica per a un únic objectiu democràtic que hom creu a l'abast a curt o mig termini: un estat democràtic propi que administri i defensi els interessos de la nostra nació, com fan els estats veïns. Puristes? Si de cas no pas més que els nostres veïns.

Enviat per: m - 05/02/2010 18:56:11
  Més reflexions independentistes. Purisme i personalisme (2).
Sobre els lideratges penso un tant del mateix que dels purismes. No necessàriament tots són nocius, suposant que es poguessin evitar. A veure qui és capaç de pensar sobre la història recent de cap país del món sense líders. I doncs? Una altra cosa és les disfuncions que sovint provoquen els líders. I vet aquí un dels problemes que ha destapat aquesta crisi a dins i a fora de Reagrupament. Si Esquerra i CiU lideressin amb força i entusiasme les seves files i els sectors socials als quals volen representar això que ha passat a RCAT no hauria tingut cap transcendència. Ho podem veure rellegint molts comentaris aquí mateix. Crec que la dimensió que ha pres aquesta crisi a RCAT es deu a tres factors: A) La credibilitat decreixent de les forces parlamentàries. B) Gran part de l'electorat sobiranista -majoritari electoralment- ha adoptat inconscientment a Carretero com la seva mala consciència nacional (d'aquí la bilis de molts, recordem que no és el mateix criticar a qui administra poder a qui no té més poder que el de la seva consciència, de moment). C) La possible aliança dels carreteristes amb en Joan Laporta. Heu pensat cinc minuts en l'escenari electoral que ens podem trobar amb l'actual situació de crisi econòmica on l'estat espanyol no pot clientel·litzar cap sector català (immigrants, treballadors, burgesia), que el TC hagi tombat l'Estatut Mas-ZP, i que l'empresariat es senti encara més perseguit i castigat per un estat que esperaven aliat dels seus interessos?

Enviat per: m - 05/02/2010 19:31:27
  Correcció.
Allà on diu "Crec que la dimensió que ha pres aquesta crisi a RCAT ", volia dir exactament "de" RCAT... Disculpeu.

Enviat per: m - 05/02/2010 19:44:58
  Algunes reflexions 1
No tenia ni tinc cap simpatia política per Carretero, Laporta o grups afins, més aviat al contrari, però sí que considero que poden aplegar sectors socials que fins ara estaven allunyats o rebotats de l’independentisme. I, en aquest sentit, han de jugar, esperem que amb responsabilitat creixent, el seu paper. Fixeu-vos que si mirem aquests darrers trenta anys, ens adonem del progressiu eixamplament ideològic i social de l’independentisme. Primer foren bàsicament sectors marxistes revolucionaris, després republicans i socialdemòcrates i darrerement, en un marc d’economia global, són liberals i democratacristians els que també se’n reclamen.

Enviat per: anònim - 06/02/2010 10:28:26
  Algunes reflexions 2
En la meva opinió, el que hauria de fer en aquests moments l’independentisme és consolidar i estendre les seves múltiples i plurals bases socials. I això crec que requereix una articulació des de la diversitat, que les esquerres i les dretes independentistes afirmin i afermin els seus fonaments programàtics, ideològics i organitzatius, i es dotin d’instruments polítics eficients. Més que crear noves plataformes sobiranistes és important que l’independentisme sigui present arreu –associacions, partits, entitats, etc.-i amari el conjunt del teixit social. Optar en aquesta fase encara primerenca del procés d’independència per un totum revolutum abstracte i despolititzat crec que és un error, perquè acabarà implosionant a causa de les seves contradiccions internes.

Enviat per: anònim - 06/02/2010 10:29:14
  Algunes reflexions 3
Tot i que reconec que les coses no són mai tan mecàniques i que també hi juguen altres factors, penso que si més no com a hipòtesi podem considerar que el transvassament del vot autonomista liberalconservador a l’independentisme serà més fàcil si hi ha una força encapçalada pel Laporta que representi clarament aquests sectors; el pas del catalanista socioliberal o socialdemòcrata a les tesis sobiranistes serà més factible si hi ha una ERC coherent i responsable i, en fi, el trànsit del federalista progressista o el de l’internacionalista revolucionari a l’independentisme d’esquerres si hi ha una CUP madura i reivindicativa. Quan aquests corrents assoleixin nivells significatius d’hegemonia en l’espectre politicoideològic i social que els és propi –avui no els tenen- i, per tant, l’independentisme assoleixi una dimensió veritablement nacional, serà el moment de pactar conjuntament la ruptura amb l’Estat espanyol.

Enviat per: anònim - 06/02/2010 10:30:08
  Més reflexions. Esfera social, esfera política (1).
Les tres reflexions que em precedeixen les trobo correctíssimes i no n'estic tan lluny com pugui semblar a simple vista. Les agraeixo molt i em facilita entrar en qüestions més de fons. Jo n'hi afegeixo una d'important que crec que pot fer més fàcil entendre l'actuació política d'alguns. Parteixo de supòsits molt semblats als acabats d'exposar. Penso que hi ha classes socials amb dinàmiques antagòniques i penso que hi ha diversos projectes polítics que responen a aquestes dinàmiques (dretes i esquerres simplificant en extrem). I un procés independentista ha d'estar assentat, en el nostre context europeu (que hom es tregui del cap la idea d'una liquidació de la burgesia en aquest procés, just al contrari cal fer-la còmplice i copartícep en el lideratge d'aquest procés), cal una complicitat majoritària dels diferents sectors. Fins aquí d'acord. Allà on discrepo és en la idea que la representació política dels diferents sectors sigui ja l'actual. O que fins i tot s'hagi donat mai: no pas només perquè tot sistema polític supleix i minoritza a uns o altres sectors socials (ho fan tots els sistemes polítics, totes les constitucions), sinó per què la pròpia natura representativa és aquesta. Vull dir que hi ha una esfera política i una social -arreu- que mai tenen una representativitat paral·lela, perquè a més dels motius que acabem de dir, no la poden tenir: quasi tots els projectes polítics justament volen actuar i modificar la pròpia composició social de la qual emanen. No sé si m'explico bé. Vulia mostra la relativa independència o dependència de l'esfera política de la social i viceversa. Diguem que l'esfera política sempre és dependent de l'altre, però que disposa de prou autonomia i segons com de capacitat fins i tot per acabar modificant la composició de l'esfera social d'on havia sorgit (amb límits difícils de posar:pensem en les revolucions de diferent signe).

Enviat per: m - 06/02/2010 14:35:08
  Més reflexions. Esfera social, esfera política (2).
Als 70 les esquerres revolucionàries plantejaven que la revolució socialista hauria d'implicar l'establiment d'un estat propi o alguna fòrmula d'esta federal o confederal (anticolonialisme), i viceversa, que la consecució de la sobirania implicava la lluita contra la pròpia burgesia, la qual hom veia -encertadament aleshores- com una aliada objectiva de l'estat espanyol. Res d'estrany, eren els temps de la descolonització i es feien paral·lelismes amb països amb algunes semblances que després han resultat que aquestes eren nímies respecte a les diferències estructurals. Fa uns pocs anys jo vaig fer una reflexió amb la consegüent conclusió a partir de processos independentistes de societats més semblants a la nostra. I vaig concloure que la independència política (sempre relativa) de Catalunya pot donar-se a curt o mig termini, però que en el context europeu no anirà acompanyada d'un procés revolucionari (social), i que just al contrari, qui haurà de liderar o coliderar aquest procés és la pròpia burgesia per interès propi.

Enviat per: m - 06/02/2010 14:59:35
  1. Qüestionant esquemes dels 70 (vull dir divulgats aquí en aquesta dècada).
M'acabo de rellegir la tirallonga i el primer que us haig de demanar és disculpes pel pèssim redactat de les meves darreres intervencions. Escric mirant el teclat i no he ni llegit el que acabava d'escriure abans d'enviar-ho. Estava tan concentrat amb el que m'urgia dir que m'he oblidat de mirar com ho deia. Disculpes amb vergonya.// Rellegint les tres reflexions numerades i anònimes (siusplau poseu un pseudònim com a mínim) veig que hi ha un punt important que no he que no he tractat prou explícitament. Em refereixo al calendari òptim d'actuació de l'estratègia independentista. Em sembla molt lògic, però massa lògic: tautològic. Hi reconec la matriu de "l'acumulació de forces", que no qüestiono, però no veig qui i com podria decidir que ara és el moment. Els representants polítics no poden saber amb certitud el control polític que tenen no només sobre el conjunt dels sectors socials , sinó ni tan sols dels que depenen més. L'esfera social no para de transformar-se, i a vegades pot anar molt per davant del que defensa l'esfera política (també al revés). La regulació dels temps en l'acció política, l'estratègia, és tot un art. Però si això ja és un art per a cada formació en relació als seus sectors representats, ¿quin art hauria de ser aquell que conjumina tota l'esfera política, "tots" els sectors polítics? Sí que existeix, és la que s'anomena "raó d'estat" o simplement estat.

Enviat per: m - 07/02/2010 5:07:59
  2. Qüestionant esquemes dels 70.
Ens diu la reflexió anònima, "Quan aquests corrents assoleixin nivells significatius d’hegemonia en l’espectre politicoideològic i social que els és propi –avui no els tenen- i, per tant, l’independentisme assoleixi una dimensió veritablement nacional, serà el moment de pactar conjuntament la ruptura amb l’Estat espanyol." Per a mi això és molt lògic, però tan lògic com una tautologia. I com s'hi arriba a aquest consens estratègic? En això justament estem, i no depèn pas només dels actors anomenats, depèn i molt, de la situació econòmica, de la capacitat política de l'estat al qual ens enfrontem, i de la dinàmica que uns sectors puguin contagiar a d'altres. I atot això no ho sabrem mai a priori. Els pobres esclaus els era inevitable lluitar contra la seva esclavitud. Li diríem si poguéssim traslladar-nos en el temps, mira Espartac això de l'esclavitud no hi teniu res a fer, i a més fins d'aquí dos mil anys sereu servitud, i cinc-cents anys després, proletariat o subproletariat. No. Ni Lenin hagués intentat allò que no tocava en una societat feudal. La veritat és que no ho podem ni triar. és el mateix temps que ens diu si ens hem equivocat. Anar-hi, anar-hi, i anar-hi, com deia l'Antoni Masseguer. Amb la màxima intel·ligència, sí, però també amb la màxima persistència. No hem d'esperar que maduri res, hem d'empènyer, empènyer i empènyer.

Enviat per: m - 07/02/2010 5:09:35
  CiU sobiranista?
Diguem-ho clar, si CiU es convertís en un partit independentista de centre dreta, que és el que li pertoca, la política catalana s’endreçaria una mica. Alguns ho agrairíem. El que no pot ser és jugar amb aquesta ambigüitat in secula seculorum. Avui mateix en tenim una mostra en l’entrevista del diari Avui a David Madí. Ell diu: “El referent del sobiranisme som nosaltres”. Fot-li fort que som imbècils !! // Ara, si CiU es declarés independentista aprimaria el seu suport electoral. Un bon tros fugiria al PP. I un altre a Unió Democràtica que també fugiria del costat de Convergència per seguir guardant les essències del col•laboracionisme amb Espanya de la Lliga regionalista. Amb el permís del record, contínuament menyscabat, del patriota Carrasco i Formiguera. (Poppins)

Enviat per: anònim - 07/02/2010 13:22:59
  Perdó. El diari és El Punt
Rectifico, el diari no és l'Avui, és El Punt (Poppins)

Enviat per: anònim - 07/02/2010 15:41:04
  Salvador Cardús
Article a l'Avui: http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02 /contra_el_desagrupament_87044.php

Enviat per: smartinez - 07/02/2010 15:46:04
  Víctor Alexandre
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/reagrupament_dues_primeres_victories.html

Enviat per: anònim - 08/02/2010 1:00:50
  Algunes reflexions més (1)
Lamento no haver pogut respondre amb més premura. Com que ja he fet algunes intervencions, adopto el nom Cis, sóc el que vaig escriure “Algunes reflexions” (1,2 i 3). Atès que M. planteja molts temes d’interès, tracto els que em semblen més de fons i altres de forma implícita. I si cal, podem continuar parlant-ne amb més detall. Una de les coses que hem de veure en els propers mesos és si aquesta nova burgesia que assumeix sense complexos les tesis neoconservadores –la que té en Sala Martín un dels seus referents ideològics, per entendre’ns- i que fa més negocis amb el món que amb Espanya, es decanta políticament per l’opció independentista, més enllà de tacticismes de vol gal•linaci, llegeixi’s recuperació del poder regional o exercici de formes de pressió per reforçar estatus particulars. L’escenari podria arribar a ser molt obert i, certament, els desplaçaments i reposicionaments molt ràpids i a diverses bandes. En aquest diguem-ne context d’expectativa, els raonaments que fan: com que la independència no vindrà de la revolució socialista, reforcem el previsible cavall guanyador, ni que sigui el més antagònic a l’aspiració igualitària, tenen la virtut de la franquesa i potser fan sobrer el comentari, però els qui l’assumeixen no poden obviar en quin equip estan jugant –i no parlo del Barça- i tot allò que comporta. De l’escrit de M., també voldria subratllar la importància de diferenciar “liderar” de “coliderar” el procés autodeterminista, de fet diria que aquesta és una qüestió central, ja que una cosa significa deixar-se dur i l’altra acordar o consensuar unes decisions entre uns determinats -i determinants- subjectes sociopolítics independentistes -alguns dels quals en el moment present ni tan sols existeixen com a tals, parlem d’una hipòtesi de futur no ho oblidéssim pas-, que lògicament compartiran unes coses i dissentiran en unes altres. Cis.

Enviat per: anònim - 08/02/2010 9:36:43
  Algunes reflexions més (2)
La hipòtesi que vaig formular era volgudament esquemàtica, fins i tot aclaria “que les coses no són mai tan mecàniques i que també hi juguen altres factors”. De la crítica de l’amic M. deduïm que les coses no són mai tan mecàniques i que també hi juguen altres factors. Molt bé. El meu esquema, enfront de l’independentisme totum revolutum, que ens deia que ho era tot (de dretes, de centre i d’esquerres) i alhora que no era res (no som polítics), tenia certament una aspiració de lògica, en el sentit d’identificar i alhora afirmar la necessitat d’uns independentismes diversos, condicionats per factors ideològics i sociopolítics. Per M. tot plegat era un esquema dels 70, no ho sé, potser sí. Tot i que en aquells anys el món era un altre i l’independentisme era molt poqueta cosa i no es podia plantejar en els termes apuntats, perquè no hauria aguantat la seva contrastació amb la realitat. D’altra banda, ja des dels noranta l’independentisme majoritari ha deixat de ser socialment revolucionari, per bé que la independència, en tant que suposa una revolució estructural, afecta radicalment els sistemes de poder establerts, en tots els sentits. Tots els agents i les organitzacions d’esquerra –també les que tenen un projecte socialista- entenc que, en principi, són peces imprescindibles per a la independència –encara que hagin fet errors i avui tinguin serioses mancances- per garantir i eixamplar uns drets i per guanyar voluntats emancipadores en els mons subalterns -ja que si no hi ha unes esquerres independentistes hi haurà previsiblement les “esquerres” que ja sabem- i per tant la crítica i la confrontació social resulten inevitables per créixer. És el famós anar-hi i anar-hi d’Antoni Masseguer que M. feia seu, per bé que des d’una posició diferent. I també són necessàries aquestes forces per propiciar que el nou estat resultant, en cas que cristal•lizi, s’assembli més, posem per cas, a les democràcies nòrdiques que al que és avui l’”antiga pàtria del proletariat”, on, per cert, diuen que Laporta fa sucosos negocis. Cis.

Enviat per: anònim - 08/02/2010 9:38:13
  Els 70, els 90, i avui (1).
1.- Amb això dels 70 simplement indicava el que s'anomena "independentisme modern" o independentisme combatiu", noms que em resulten molt deficients per redundants i m'ha semblat més oportú indicar-ho amb un nom relatiu al temps històric. És el temps de la cristal·lització i divulgació de les tesis del nou independentisme en el context de la restauració borbònica (si es vol, malgrat ser realitats molt diferents, també es pot pensar amb el País Basc i perquè ara tenen tantes dificultats de canviar d'esquemes, malgrat que hagi canviat tant el context, jo penso que és el seu relatiu èxit passat que els ha ancorat en un context també ja depassat). La persistència d'una visió esquemàtica de la realitat té moltes virtuts, ajuda a mantenir posicions davant totes les adversitats, però també té un preu, impedeix veure res de nou.

Enviat per: m - 08/02/2010 23:43:55
  Els 70, els 90, i avui (2).
2.- En els 90 l'independentisme majoritari va apostar per "assaltar les institucions" sense cap programa prou definit (projecte, política d'aliances, ...). Uns provenien de la la Crida i de grupuscles esquerrans nacionalistes i reformistes, i els altres -on jo estava enquadrat- de l'esquerra revolucionària. L'independentisme bolxevic no es va moure ni un mil·límetre i resta estoicament allí mateix on es plantaren en els 90, amb les Cups. Alguns vam tenir un paper actiu en el canvi d'estratègia d "enfrontament" a "l'assalt a les institucions" quan vam entrar a ERC, i companys de lluita d'aleshores, ara dirigeixen institucions (o millor dit, són dirigits per aquestes institucions). També tinc amics entre els que he anomenat independentistes minoritaris (boltxevics). Aquest van decidir recentment en assemblea no anar més enllà en l'àmbit institucional, i restar en l'àmbit municipal. L'independentisme va créixer de manera exponencial quan ERC es va fer nítidament independentista. I tothom sap la resta, quan i en quines circumstàncies va obtenir més adhesió electoral, i quan ha anat perdent suports, en uns moments on l'independentisme (recordem les manifestacions massives i les consultes) segueix creixent fins ja esdevenir fins i tot electoralment majoritari.

Enviat per: m - 09/02/2010 0:44:03
  Els 70, els 90, i avui (3).
I avui, vull dir avui mateix, el cap dels "nacionalistes", el sr. Duran, invocava amb solemnitat un pacte d'Estat (d'Espanya, és clar) per acordar mesures contra la crisi. Mesures, no cal dir-ho, on en el millor dels casos Catalunya només seria vista com una part indistinta econòmicament d'Espanya. Però vet aquí que el cap dels "independentistes", el sr. Ridao, en la seva estratègia de suplir CiU en la construcció de l'Estat ..., també proposa el mateix. Espoli fiscal, estatut retallat, aeroport, ferrocarrils, peatges d'autopistes, persecució de TV3, criminalització de les consultes, etc. Doncs res, encara sol·liciten pactar amb Zapatero per Espanya. Es veu que els agrada això perdre vots per responsabilitats alienes. És fàcil imaginar els guanys dels ciutadans catalans amb una mica d'humor negre: concert econòmic, aeroport, peatges alliberats, etc. Amic Cis, vist com ha canviat l'esfera social i política de Catalunya (indicat per les consultes), no estem obligats a intentar sortir immediatament d'aquest joc macabre on sempre perdem? Jo no pateixo gens pel futur polític a llarg termini, només pateixo pel present i pel futur immediat. Cada generació pot fer el que pot fer. Us signo el pitjor estat (ep, europeu) pel 2014 i fins i tot amb un Berlusconi al govern (ja el canviarem). I em considero d'esquerres (també em considero tancat en un manicomi). I els nostres fills no els hi podem deixar tot fet, no? Bromes a part, les esquerres quan i com podem hipotecar el futur quan aconseguim parcel·les de llibertat i responsabilitat? Cap por a la llibertat, vingui d'on vingui.

Enviat per: m - 09/02/2010 2:18:45
  Algunes -bufff- reflexions més 1
A veure M., no és el mateix redactar un esquema que tenir una visió esquemàtica de la realitat, tot i que certament ambdues coses poden coincidir. I potser és el meu cas, però el mitjà en què escrivim requereix formulacions de síntesi i entenedores, àdhuc certa contundència i passió. Els assajos i les grans anàlisis de base empírica necessiten altres formats. Vull dir que els elements i les propostes que tu aportes també es basen inevitablement en esquemes, reduccions, sobreentesos i voluntarismes. No vull estendre-m’hi. Però, per posar un exemple, quan parles de la burgesia, tot i que és una peça nuclear del teu discurs, no expliques que avui n’hi ha de moltes menes, que la seva dependència i integració en l’estructura estatal espanyola és diversa, en uns casos en són part constitutiva, i que el capitalisme transestatal i les dinàmiques globalitzadores han generat nous agents econòmics que tenen poc a veure amb la idea tradicional de burgesia nacional, tal com encara la plantegen alguns, arrelats aquests sí a perspectives arcaiques. Per tant, quan ens referim a la burgesia -i quan parlem de capitalisme, algú ha recordat encertadament la idea de capitalismes en pugna- hem de tenir clar de què parlem i que no totes les seves expressions tenen un interès objectiu, més aviat al contrari, a involucrar-se en un procés d’independència. Per què serà, si no, que Convergència no hi opta? Cis

Enviat per: anònim - 09/02/2010 18:47:59
  Algunes -rebufff- reflexions més i ja plego 2
La meva crítica i el desacord als teus plantejaments, en síntesi, apuntaven dues coses, més relatives al “com” que al “què”. L’una, que tendies a obviar el paper, per mi fonamental, de les esquerres –i no només de les que anomenes bolxevics- en el procés autodeterminista (tot i que algunes crítiques que feies a ERC també les comparteixo, però això no ha de portar-nos a estripar la baralla), així com els mecanismes per incorporar-hi el món subaltern (de les classes mitjanes de renda baixa a les classes treballadores), que és socialment majoritari i per tant imprescindible. No dubto que tu i molta altra gent acceptaria de tenir el pitjor d’estat d’Europa a condició de tenir-lo, però i el gruix de la població? Si no veu garantides una sèrie de coses –posem-hi les diverses potes de la protecció social- i no veu expectatives clares de millora, vols dir que s’afegirà al carro? Tornem, doncs, al paper de les esquerres independentistes. Per cert, la CUP també és una mica més complexa del que dius. I l’altra cosa en què dissentia, és que no treies les conclusions, per mi lògiques, derivades de posar una subjectivitat d’esquerres al servei d’un projecte que en bona part n’és la negació. No sé si cal que ho digui, però no pretenc ni pretenia en cap cas qüestionar la idealitat emancipadora que, sens dubte, amara les teves valoracions –entre altres raons perquè, ja fora de l’espai virtual, ets una de les persones més compromeses i íntegres que conec. En part per això, aquestes reflexions potser esquemàtiques des d’un punt de vista potser també esquemàtic. Ho sento, però no en sé més. I ja plego, ara sí. Cis

Enviat per: anònim - 09/02/2010 18:49:18
  Defugint tenir l'última paraula de res, però responent. I també acabo.
Sobre esquemes i esquematismes, jo em referia als esquemes com a sinònim de matriu o motlle ideològic (i certament parlo amb un esquematisme extrem). I responent a la pregunta sobre els "convergents", i les classes que representen penso que ells també són captius d'una matriu ideològica que respon a una tradició i unes situacions anteriors, on el context econòmic era radicalment diferent pels seus interessos (les dretes també tenen servituds ideològiques). Ara és quan Esquerra i Convergència (i espero que ho faci Reagrupament) haurien de divulgar fins a la sacietat totes les dades econòmiques de manera ordenada i comprensible. Em resulta estrambòtic que els partits quan comuniquen les seves visions econòmiques deixin aquesta qüestió a uns especialistes que no saben sortir del seu argot (amb alguna excepció). Tampoc entenc que ERC cedeixi la veu sobre aquestes qüestions a un portaveu del PSC-PSOE (malgrat que aquest sigui un díscol de les polítiques del govern del PSOE). En aquest moments haurien d'amplificar i multiplicar la presència de la Paluzie, per exemple. Tots sabem aquí perquè no ho fan. Desitjo que ERC es refundi aviat (suposo que caldrà esperar passat les eleccions). Temps de canvis de debò.

Enviat per: m - 10/02/2010 3:25:35
  Encertat
Molt encertat. No té cap sentit bastir un projecte polític independetista contra els únics independentistes que hi ha al Parlament

Enviat per: anònim - 04/03/2010 12:58:45

[TORNAR]


 
USUARI


CONTRASENYA
   Entrar
 
Us voleu registrar gratuïtament?
Heu oblidat la contrasenya?
Us voleu subscriure?
Coneixeu els avantatges de ser subscriptor?

 
QUÈ VOLEU CERCAR?
   Entrar
 
A QUINA SECCIÓ?
  © Terricabras-Nogueras, SL  | Darrera actualització: 07/09/2010 18:06:25