| |
 |
 |
| |
Sobre la por, les pors
DILLUNS, 23 DE NOVEMBRE DEL 2009
La por no és només un fenomen que ens afecta individualment sinó que ens ataca també com a poble. Som a les portes de resolucions dels altres (tribunal constitucional) i de decisions nostres (consultes electorals sobre la independència) que poden tenir la por com a enemic comú. Per això, penso que pot ser útil que entre tots reflexionem una mica sobre la por, un sentiment –individual i col·lectiu– que ens pot tenallar i paralitzar del tot. Aquí exposo només unes breus consideracions, diguem-ne “teòriques”, que em sembla que poden ser útils per a anar pensant sobre aquesta qüestió tan important, en la vida privada i en l’acció pública.
De fet, quan parlem de la por, no en podem pas parlar com si fos una realitat que es dóna tota sola, sinó que l’hem d’examinar ja des del primer moment en el context en què es troba, en el context en què apareix. Aquest és finalment el caràcter global de la por com a experiència d’una persona o d’un grup, que sempre es produeix en un context determinat. Per això hi pot haver moltes pors. Per això la por només es combat quan se’n combat el context.
I és que la por no és una cosa. Això no significa, és clar, que no sigui res o que no existeixi. (No ens fiem mai de cap filòsof que negui coses evidents.) Els humans tenim por o, millor dit, tenim pors, molt diverses, sovint canviants, en patim i, de vegades, molt. La por no és, doncs, no res. Ara bé, també és cert que no és una cosa que resulti identificable, que s’hagi d’anar a descobrir en algun lloc -per exemple, en el nostre interior- o que es pugui trobar o extirpar de manera autònoma. Les pors són condicions de la nostra vida, que sempre és concreta i condicionada. Les pors són experiències en què ens trobem i que volem eliminar, reduir o minimitzar.
Tenir present això és important, perquè llavors veurem la por, les pors, de manera molt diferent a com acostumem a fer-ho. Ens adonarem, sobretot, que la por és construïda, tal com és construït el context en què pot viure i arrelar. I és que massa sovint confonem l’objecte de la por amb la causa de la por. Ens pensem que, com que una cara, un llamp o un soroll ens fan por, ells són també la causa de la por. I no és pas necessàriament així. La cara, el llamp o el soroll són, com qui diu, la direcció que pren la nostra por, ja que la nostra por es dirigeix cap a ells. La causa que allò ens faci por, però, no és allò mateix, sinó el que se’ns n’ha dit, el que n’hem après, la connexió que se’ns ha ensenyat a fer-hi. Perquè la por no és un fenomen natural -si ho fos, tots els temps i totes les cultures tindrien les mateixes pors-, sinó que és una reacció cultural, que no s’ha de confondre amb l’espant instantani que ens produeix un tro o una apagada de llum, perquè aquest sí que és un espant -de sorpresa, no de por- que és ben natural. Els nostres pares, els nostres mestres, els líders socials, els mitjans de comunicació, les religions, la tradició, ens ensenyen a tenir por, ens fan descobrir quines coses ens han de fer por i quines no. I nosaltres mateixos desenvolupem capacitats d’espaordiment i aprenem pel nostre compte a tenir pors.
Això explica que tots entretinguem pors ben poc raonables –vull dir, sense gaire context-, però que visquem en contextos propicis a la por sense, en canvi, tenir-ne. Hi ha força gent que té por que Al-Qaeda l’ataqui, tot i que viu en poblets o llocs remots que no semblen tenir cap ingredient que els faci propensos a un atac. No dic que l’atac no es pugui produir. Dic, simplement, que és estrany que es pugui tenir la mateixa por de ser atacat a Berlin o a l’Hospitalet de Llobregat o que és estrany que els ciutadans de Nova York, o de Madrid, puguin tenir la mateixa por de ser atacats -fins i tot una por més gran- justament després d’haver sofert atacs terribles i quan les mesures de seguretat han augmentat considerablement. Cap d’aquests ciutadans, en canvi, no té por de sortir el diumenge en cotxe, tot i saber que durant el cap de setmana moriran potser dotzenes de persones per les carreteres per on ells passaran. De fet, però, els discursos polítics, les pressions mediàtiques i els mecanismes culturals personals es posen en marxa per veure molts perills en uns llocs i no veure’n cap en altres. De vegades, aquestes conductes arriben a extrems que, des d’altres camps del coneixement, es considerarien patològics o de total inconsciència personal. Això passa, per exemple, quan algú que ja té tres panys a la porta, n’hi posa un quart, sense que mai en el seu barri hi hagi hagut alarma per robatoris, o quan algú no pren cap tipus de precaució en les seves relacions sexuals promíscues, tot i saber que el risc de contagi greu és important i ell mateix coneix molta gent que ha emmalaltit per contagi.
Entendre la realitat, entendre el concepte de la por, significa entendre totes aquestes coses, tots aquests matisos, que només es poden examinar quan apareixen i tal com apareixen, sense voler-ne explicar les causes generals de la por –com si existissin aquestes causes generals-, sinó només volent-ne descriure el sentit i l’abast. Perquè quan he dit que les pors es construeixen, tampoc no m’he embrancat en cap hipòtesi sobre les causes d’aquesta creació. Es pot voler fer viure a la gent amb por, fins i tot molta gent pot voler viure amb por, per causes i raons molt diverses, que es poden examinar quan es manifesten, però que no es poden predir de manera genèrica. Només m’he atrevit a afirmar que això passa, que les pors són construïdes. I també em sembla que es pot dir que, quan s’examinen les pors i les tranquil·litats més freqüents entre els humans d’un determinat grup o època, s’està fent una aproximació molt interessant -encara que no exhaustiva ni completa, és clar- al que en podríem dir l’“esperit del grup” o l’“esperit de l’època”, és a dir, a les fòbies i les filies fomentades, cultivades, mantingudes per aquell grup o en aquella època.
I per acabar una opinió que respon a la meva pròpia ideologia, al tipus de món en què jo voldria viure. És una opinió que confio que sigui compartida per molts i que formularé així: em sembla molt desitjable viure en un món que no difongui ni alimenti pors fictícies i falses, senzillament perquè trobo que les que la vida ens va construint ja són més que suficients per anar tirant; també em sembla, però, molt desitjable viure en un món que s’adoni i alerti dels perills reals que ens amenacen, a petita i a gran escala, senzillament perquè trobo que viure condemnat a la ingenuïtat i a la inconsciència és acceptar una minoria d’edat permanent i injustificable. Les pors que no vull i les pors que assumeixo em porten a desitjar un món molt diferent d’aquest en què visc que, en cap cas, no em sembla el millor dels móns possibles.
COMENTARIS
| |
Por a la llibertat dels altres
Escoltem Erich Fromm : “La POR de poder perdre les pròpies possessions és una conseqüència inevitable del sentit de seguretat que es basa en el que hom té...” (TENIR O ÉSSER). // En una altra obra (LA POR A LA LLIBERTAT), Fromm ens parla de la llibertat humana com un valor fonamental; llibertat significa autodeterminació, estar obert a noves possibilitats, ser creatius, educats i respectuosos...//// Això em fa pensar que estem vivint uns moments en els quals hom percep la proximitat de la llibertat de la nostra nació. I la llibertat, la independència o l’autodeterminació que alguns desitgem, altres li tenen POR...Són aquells que resten obsessionats amb les engrunes d’allò que ells consideraven un imperi. Tenen POR de perdre el que entenen com una possessió pròpia. Intenten conservar la propietat del territori que no els correspon i esgrimeixen conceptes com “democràcia” i “unitat indissoluble”, conceptes que manipulen a cor què vols... Tenen POR a la nostra llibertat!!
Enviat per: kollmiku - 23/11/2009 16:54:12 |
|
| |
Tv3 sí que paga als traïdors!
Programes de propaganda amb bombo i platerets a la Trinca; sí, aquells que deien que no es podien tenir dos amors i es van passar a l'espanyol, aquells que són els factòtums dels programes escombraries de tantes teles, aquells amics de Joan Ferran, el de la crosta.
Enviat per: anònim - 24/11/2009 9:22:19 |
|
| |
1) Por de la mort
Ahir em vaig referir, utilitzant els arguments d’Erich Fromm, a la por de veure’ns desposseïts de les nostres propietats. Tanmateix, Fromm també parlava de la por de la mort com d’una temença similar: la por de perdre allò que sembla que ens és propi, la vida. Què millor per parlar d’això que fer ús d’un discurs molt allunyat de les meves capacitats; un cop més, les paraules d’Erich Fromm: “Pot esdevenir possible de no aferrar-se a la PROPIETAT i, per això, a la por de perdre-la; però, què dir de la temença de perdre la vida mateixa, la por de morir? És tal vegada aquesta una por pròpia només dels vells o dels malalts? O bé, tothom tem la mort? I encara més: ¿no és potser cert que el fet d’ésser destinats a morir assetja tota la nostra existència, i que la por de morir simplement es fa més intensa i més conscient com més ens atansem, per edat o malaltia, als límits de la nostra vida.” // “Necessitem aprofundits estudis sistemàtics duts a terme per psicoanalistes que investiguin aquest fenomen des de la infantesa fins a la vellesa [...] Com que estudis d’aquesta mena encara no existeixen, no tenim altre remei que intentar d’extreure conclusions provisionals d’un conjunt de dades escampades.” // “La dada més significativa és tal vegada el desig profundament arrelat d’immortalitat, que es manifesta en els molts rituals i en les moltes creences que aspiren a la conservació del cos humà. [...]”
Enviat per: kollmiku - 24/11/2009 16:53:41 |
|
| |
2) Por de la mort
Què cal fer per perdre aquesta por?: “Només existeix un camí –ensenyat per Buda, per Jesús, pels estoics, per Mestre Eckart- amb vista a la superació efectiva de la por de la mort, i l’esmentat camí consisteix en el “no aferrar-se a la vida i no experimentar-la com una possessió”. La por de la mort no és efectivament el que sembla, és a dir la temença que la vida es deturi. La mort no ens concerneix, per dir-ho amb Epicur: ‘ja que, mentre som, la mort no ens encara; però quan la mort és, nosaltres no som més’ (Diògenes Laerci). Ben cert, pot haver-hi por per la sofrença i el dolor que poden precedir el traspàs. Però es tracta d’una por diferent de la de la mort. Per tant, si la por de la mort pot semblar irracional, no es així si la vida s’experimenta com a possessió, perquè en un tal cas, hom no té por de la mort, sinó de PERDRE ALLÒ QUE ES TÉ: la por de perdre el meu cos, el meu jo, les meves possessions, (...)” // “En la mesura que es visqui segons la modalitat del TENIR [i no la del SER] hom temerà per força la mort, i cap explicació racional bastarà a treure aquesta por...”
Enviat per: kollmiku - 24/11/2009 16:56:12 |
|
| |
3) Por de la mort
Repeteixo les paraules del meu primer comentari: “Tenen POR de perdre el que entenen com una possessió pròpia. Intenten conservar la propietat del territori que no els correspon i esgrimeixen conceptes com ‘democràcia’ i ‘unitat indissoluble`’, conceptes que manipulen a cor què vols... Tenen POR a la nostra llibertat!!”. // L’espanyolisme viu amb la modalitat del TENIR, es a dir, absorbir i posseir les altres nacions que no li pertanyen. Catalunya vol viure amb la modalitat del SER, és a dir, exterioritzar totes les facultats que li permetin conviure amb les altres nacions lliures.
Enviat per: kollmiku - 24/11/2009 16:57:29 |
|
| |
Por?
Jo no parlaré de la por des d'un punt de vista filosòfic (no en sé prou) sinó en un sentit més terrenal, més d'estar per casa...És veritat que la por ens pot paralitzar i en aquest cas no hi ha manera de tirar endavant, però també ens fa ser més prudents. Segurament per això els nostres avantpassats deien que "la por guarda la vinya"... Acostumem a tenir por de les coses que no coneixem./// I la por a la mort? En la nostra societat encara és un tema bastant tabú i no hem d'oblidar que forma part de la vida. Penso que des de petits ja els n'hauriem de parlar als nens i nenes, aprofitant algun succés proper. Això sí, de forma natural i senzilla, ja que entenen moltes més coses de les que ens pensem. Segurament els estalviariem algun trauma en l'esdevenidor. /// No hem de tenir mai por de tenir por...M. Roser
Enviat per: mrosalve - 24/11/2009 21:30:55 |
|
| |
Les pors i el context
Segons Fromm, Buda, Jesús, els estoics, Mestre Eckart... per superar la por de la mort cal no “aferrar-se a la vida i no experimentar-la com una possessió”. Per tant, segons ells, la por a la mort consisteix en el temor de perdre la possessió del propi cos, de la pròpia vida... //// Hamlet, en el seu famós monòleg no ho veu així: “ (...) quan un mateix pot liquidar els seus comptes / amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria / el pes d’aquest bagatge tan feixuc / tota una vida de suors i planys, / si no fos que el TEMOR d’alguna cosa / més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual / no torna mai cap viatger, confon la voluntat / i fa que preferim patir mals coneguts ; a fugir cap uns altres que desconeixem ? / I així la consciència ens fa covards a tots (...) //// Ja no és la por de perdre allò que creiem que és la nostra propietat, la nostra vida, el nostre cos... sinó, segons Hamlet, la por d’allò que ens és desconegut: “aquell país inexplorat del qual no torna mai cap viatger”. // Josep M. Terricabras ens diu que “la por només es combat quan es combat el context”, i el context de Hamlet és el que ens senyala Shakespeare en la seva obra universal. Tanmateix, a nosaltres ens interessen les pors que sorgeixen en el context de les relacions Catalunya-Espanya.
Enviat per: kollmiku - 26/11/2009 17:47:04 |
|
| |
Investigar la por
Utilitzant el refrany “la por guarda la vinya”, la M. Roser vol demostrar que la por TAMBÉ ens fa ser més prudents. Hi ha, amb tot, altres refranys que no fan recomanable la por. Per exemple: “Qui l’enemic plany [és a dir, li té por] a les seves mans mor.”; “A qui es fa ovella, el llop se’l menja.”; “A qui es mor de por, li fan la sepultura de merda.”; “Borda el gos al poregós.”; “Home covard mai no troba dona bonica.” // No obstant això, cal estar d’acord amb el que diu la M. Roser al final del seu comentari: “No hem de tenir por de tenir por...”, perquè s’ha d’explorar aquesta por, afrontar-la i considerar aquests altres refranys: “La por, en haver-la vista, no és por” o aquest altre: “La por s’ha de tocar amb les mans.”
Enviat per: kollmiku - 26/11/2009 18:27:32 |
|
| |
“Que tremoli l’enemic…”
Interessantíssim el post i també els comentaris que he legit fins ara. Cadascun dels d’en Kollmiku donaria per molt debats. La por ha estat sempre un recurs del poder per controlar el poble. Aquesta vinculació, de l’espant instintiu ancestral dels fenomens naturals envers la supervivència humana, amb la por induïda i filtrada pel poder, esdevé una eina temible i alienant, més quan, com ara, es disposa de la xarxa global. Les nostres reaccions eticosentimentals estan condicionades per aquestes respostes instintives i d’aquí la seva eficàcia manipuladora. Una de les pors de més abast social és la que justifica al violent sistema capitalista. En concret la por a la desintegració del teixit social degut a algun accident natural o tecnològic com explica el filòsof lacanià Slavoj Zizek quan ens parla de l’exemple de la tragedia de Nova Orleans: “el xoc més gran va ser l’efecte social que va provocar la catàtrofe natural”. Aquesta fragilitat de l’ordre social va tenir una resposta en forma de reforçament dels valors dels sitema: Calen més forces de seguretat estatal; la naturalesa hunana és perversa per naturalesa; la majoria d’actes de violència van ser protagonitzats per negres; etc. Del “socialisme o barbàrie” de Trotsky s’ha passat al “o el capitalisme o el caos” que ens bombardegen constantment els mitjans de comunicació. L’eina de la por la utilitza Espanya per demonitzar l’independentisme com el pitjors dels mals. Ens volen ficar la por al cos per voler ser grans, la por a la llibertat d’E. Fromm que citava Kollmiku. Després de 300 anys de por i submissió a Espanya, cal que ens la treiem de sobre i la hi traspassem a l’enemic.
Enviat per: anònim - 26/11/2009 19:24:34 |
|
| |
l'anterior comentari
Sdinger
Enviat per: anònim - 26/11/2009 19:25:37 |
|
| |
Valentia i temeritat
La por és lliure. De tan obvi no ens en adonem. Amb el temps m'he adonat que el meu pare -traspassat fa poc als 84 anys- desconeixia la por, no l'espantava res, ni físic ni psíquic. L'edat amb que va morir demostra que no era un temerari.
En Criteri
Enviat per: anònim - 26/11/2009 21:43:13 |
|
| |
Aliança de civilitzacions?
O esclavitud al segle XXI: globedia.com/abuso-casamiento-musulman-masivo-450-novios-casan-ninas-menores-anos-gaza
Enviat per: anònim - 27/11/2009 14:39:23 |
|
| |
La dignitat que no viatja amb por
"La dignitat no circula amb por. Aquest editorial conjunt tampoc. Ni por a ser titllats d’ infidels a Espanya, ni por a ofendre, ni por a mantenir la contundència de la denúncia ni por a l’exactitud descriptiva d’aquest espectre de tribunal, el Constitucional, ni por a rematar amb tots els ets i uts la vergonyosa trajectòria de la justícia espanyola ni por a dissimular els parracs d’aquest esperpent de democràcia postfranquista. Ens ha reconfortat que no s’hagi reculat a l’hora de desvelar les 'maniobres tàctiques', la 'tèrbola maniobra' , el 'sòrdid desacord'. Res els ha impedit deixar clar que el 'prestigi dels tribunal se l’han erosionat' ells solets." // Comentari complet sobre un editorial escrit amb el gran to de la dignitat a http://blocs.mesvilaweb.cat/Llaudal
Enviat per: anònim - 27/11/2009 19:13:16 |
|
| |
Por? 2
Amb costa una mica d'entendre que una persona no tingui por de res. Em sembla que és gairebé una condició pròpia de qualsevol ésser viu, no només dels humans, jo crec que és una manifestació de l'instint de conservació. A veure, potser una por malaltissa no, però sempre hi ha alguna cosa que et fa una mica de respecte, per exemple "por" que els passi alguna cosa als que estimes...Depèn, és clar, del que cadascú entengui per por. I ara em ve a la memòria el conte "d'en Pere sense por", que no sabia el que era, fins que va conèixer la dona amb qui s'havia de casar... Perdoneu la frivolitat, i no cal dir que respecto totes les opinions./// Kollmiku, no pretenc pas fer una guerra de refranys, però de vegades m'ajuden a clarificar alguna qüestió. Ja sé que sovint n'hi ha que es contradiuen...M. Roser
Enviat per: mrosalve - 27/11/2009 22:22:32 |
|
| |
La pèrdua de la identitat
En J. M. Terricabras orienta, de bon començament, el seu post amb les següents constatacions: “De fet, quan parlem de la por, no en podem pas parlar com si fos una realitat que es dóna tota sola, sinó que l’hem d’examinar ja des del primer moment EN EL CONTEXT EN QUÈ ES TROBA, en el context en què apareix.”, i : “La por no és només un fenomen que ens afecta individualment sinó que ens ataca també com a poble.” // És ben clar que si el professor ens parla de pors ho fa situant-les dins del context en què apareixen en l’actualitat i en l’enfrontament Catalunya – Espanya. Espanya té por de perdre les seves últimes colònies, i Catalunya, de restar culturalment i políticament absorbida definitivament per Espanya (o Castella). //// Però la M. Roser s’escapoleix del context marcat en el post i es decanta per considerar la por “com una realitat que es dóna tota sola” i diu : “la por és gairebé una condició pròpia de qualsevol ésser viu, no només dels humans, jo crec que és una manifestació de l’instint de conservació”. Aquí no hi ha context, ja que es refereix al concepte de por d’una manera general, evitant –tal com fan en Montilla i la majoria de gent del PSC- les qüestions identitàries. // No cal negar-ho, la por dels catalans, com a poble, és de perdre la nostra IDENTITAT.
Enviat per: kollmiku - 28/11/2009 19:57:16 |
|
| |
por-3
Sisplau, no em comparis amb els polítics... Estic d'acord que els catalans tenim por de perdre la nostra identitat i jo la primera.../// vaig fer el comentari referint-me a un altre que parlava d'algú que no tenia por de res i jo no ho entenia. M. Roser
Enviat per: mrosalve - 29/11/2009 20:48:00 |
|
[TORNAR] |
|
|
|
