| |
 |
 |
| |
AFEGIR COMENTARI
ARTICLE ORIGINAL:
Justícia polititzada
DILLUNS, 8 DE FEBRER DEL 2010
Aquest és un tema recurrent: la justícia espanyola, sobretot en els seus nivells més alts (Consell General del Poder Judicial, Audiencia Nacional, Suprem i Constitucional), ha estat i està absolutament polititzada. Les raons són bàsicament dues: no solament perquè, en morir Franco, els òrgans judicials van quedar intocats –de fet, com pràcticament tot, per això vivim encara en època de transició tot buscant la democràcia–, sinó també perquè els òrgans superiors de la justícia espanyola són el resultat de pactes i acords entre el PSOE i el PP. Que així no s’obté una justícia independent ho sap qualsevol. Si sempre és difícil que els jutges treballin sense pressions i sense influències dels poders de torn, encara ho és més quan han estat aquests poders els que els han triat.
D’exemples, ben poc exemplars, d’això que acabo de dir, en trobem per totes bandes: recentment, n’hi ha dos de particularment cridaners: a) d’una banda, el setge judicial a què s’ha sotmès constantment tant el parlament i el govern bascos, mentre han estat liderats per polítics del PNB, com institucions i ciutadans no addictes i defensors de la independència d’Euskal Herria; b) d’altra banda, el moviment que s’ha iniciat ara contra el mateix jutge Garzón.
a) Resulta que el Tribunal Suprem defensa alhora dues doctrines contradictòries: la que s’anomena “doctrina Botín” i la que s’anomena “doctrina Atutxa”. Al president del Banc Santander se li va sobreseure la causa contra ell per les “cessions de crèdit”, perquè només hauria hagut de respondre a una acusació popular, no directament perjudicada o afectada; com que la fiscalia no l’acusava, es va entendre que no hi havia motiu per a un judici. Aquesta és la “doctrina Botín”. Quan Juan María Atutxa, Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la presidència de la cambra basca, van ser portats a judici per no haver dissolt un grup parlamentari, tal com li havia ordenat la justícia, van creure que se’ls aplicaria la “doctrina Botín”, perquè contra ells també només hi havia l’acusació popular de “Manos limpias”, no directament perjudicada o afectada. Ah, però, llavors, el Suprem va canviar la seva interpretació de la llei i va dir que una acusació popular era suficient per tirar endavant la causa. I els dirigents bascos van ser condemnats. Aquesta és la “doctrina Atutxa”.
Fa ben poc s’ha acabat d’aclarir el cas del lehendakari Ibarretxe i del llavors cap de l’oposició Patxi López, que també es van asseure al banc dels acusats per haver parlat amb membres de la il·legalitzada Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc va sobreseure el cas perquè la fiscalia va retirar els càrrecs. Llavors es va tornar a aplicar la “doctrina Botín”. El “Foro de Ermua” i “Dignidad i Justicia” van portar-ho al Suprem, que finalment ha dit que desestima el recurs perquè no hi ha delicte en un intent de diàleg. Sigui com sigui, es va tenir a president del parlament i a un lehendakari asseguts com a acusats. Això és el que es pretenia, i s’hi després queia alguna coseta més, millor. Ara, en canvi, hauria resultat massa cridaner tornar a fer seure al banc dels acusats un lehendakari socialista, aquell del qual s’espera la definitiva redempció constitucionalista del País Basc.
Després d’això, els dirigents d’Egunkaria també s’han assegut al banc dels acusats i estan esperant sentència, sense que, tants anys després, s’hagin pogut substanciar les suposades acusacions inicials. El jutge Juan del Olmo havia tancat el diari el 2003. És clar que el jutge Garzón ja havia tancat el 1998 el diari Egin, contra el qual no s’ha pogut demostrar mai res, però se n’ha provocat la desaparició, que és del que es tractava. I deixo ara de banda les dotzenes d’intervencions judicials contra persones i grups que s’han produït al País Basc, però també en cercles independentistes catalans, en els darrers anys. Si tot això no són maniobres polítiques i interpretacions malintencionades de la llei, vés a saber què són. Del que es tracta és de prohibir els contraris o de declarar-los acusats i, si pot ser, culpables i engarjolar-los.
b) Ara li toca el torn al mateix jutge Garzón. No tinc cap simpatia, cap, pel jutge Garzón, un jutge estrella, vanitosament mediàtic i, pel que em diuen molts juristes, un instructor força dolent de moltes causes, instrucció que ha fet que molts narcotraficants d’envergadura es poguessin escapar de l’acció de la justícia. La duresa ideològica amb què sempre ha tractat els independentistes bascos o catalans és prou coneguda. Els amics independentistes del 92 no van trobar cap empara en el jutge Garzón quan li van denunciar repetits casos de tortura contra ells, després d’aplicar-los la –en qualsevol sistema democràtic, impresentable– legislació antiterrorista. Per això, anys després, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol, que no havia fet res per investigar aquestes denúncies de tortura.
El jutge, però, s’ha cobert de glòria internacional amb casos com els de Pinochet o de torturadors argentins. Les instàncies internacionals, enmig de molts elogis també li han fet sovint el retret de preocupar-se molt de les dictadures foranes però de despreocupar-se del tot de la dictadura espanyola. Es veu que ho va voler esmenar i va iniciar una acusació contra el règim franquista per crims de “lesa humanitat”. Amb aquesta acusació de delictes que no prescriuen, Garzón va pensar que podia esquivar l’amnistia que es va autoatorgar el règim –d’acord amb les forces polítiques de l’inici de la transició– i que podia posar en marxa la maquinària judicial, que afectava la identificació de fosses comunes per les desaparicions produïdes després de la Guerra Civil. Els costos dels treballs en les fosses eren imputats a l’Estat.
Bé, doncs, Garzón no solament va haver d’aturar en sec el procediment sinó que ara és acusat de prevaricació per “Manos limpias” i “Llibertat i Identitat”. El magistrat Luciano Varela, conegut enemic de Garzón, ha acceptat la querella. Resulta particularment cridaner que, en moments en què el PP passa angúnies grosses per casos com Gürtel i altres, els membres més reaccionaris del Suprem siguin capaços de posar-se d’acord per, si poden, inhabilitar-lo per a fer de jutge. No són només les enveges i revenges personals el que és en joc, sinó sobretot l’atreviment de Garzón de tocar el franquisme. També és significatiu que la fiscalia de l’Estat, controlada pel PSOE, no acusi Garzón. Ja ho va dir un dia Rodríguez Zapatero, que aquestes coses no calien, perquè els espanyols ja havien condemnat Franco (suposo que en els seus cors).
El PP i el PSOE, amb mitjans i estratègies diferents, coincideixen a no voler fer cap crida a la veritat i a la reconciliació. Volen que la transició no s’acabi mai i que, per tant, el postfranquisme pugui anar fent la viu-viu. Per això estan encantats amb una justícia polititzada perquè, encara que de tant en tant els pugui donar disgustos partidistes, en conjunt els garanteix la successió de la dictadura i sobretot la unitat d’Espanya, que es veu que és allò que necessàriament s’ha de garantir, encara que sigui en contra dels ciutadans que ells mateixos consideren espanyols.
[TORNAR] |
|
|
|
