| |
 |
 |
| |
AFEGIR COMENTARI
ARTICLE ORIGINAL:
Reflexió independentista
DILLUNS, 1 DE FEBRER DEL 2010
Fa poc s’ha produït un cert clima de tensió –no se sap si de ruptura– en el si de la direcció de Reagrupament. Com que la cosa resulta vistosa i potser important, alguns amics ja s’han avançat a comentar-la en aquest mateix bloc. No em puc estar, doncs, d’abordar-ho, si més no per facilitar que tothom hi digui la seva.
De fet, no sé ben bé com ha anat tot plegat. Hi ha coses que, aparentment, resulten estranyes, tres sobretot: a) que el grup majoritari no acabi fent valer la seva opinió en la direcció (perquè hi deu haver votacions de majories i minories, suposo); b) que la forma de fer les llistes pugui provocar una crisi definitiva, com si es tractés del punt més essencial d’una formació independentista; c) que, per aquesta raó, acabi abandonant la direcció el grup majoritari.
Només dic que aquestes coses resulten, aparentment, estranyes. Segur que deuen tenir alguna explicació (o moltes). És molt possible que aquest mateix dilluns ja estiguem més ben informats i de ben segur que durant la setmana anirem rebent comunicats, manifestos i declaracions que ens acabaran de donar pistes, tot i que no sé si ens ho acabaran d’aclarir. Per tant, deixo la qüestió aquí, que ja anirem seguint entre tots, a mesura que es publiquin les opinions d’uns i altres.
El que més m’interessa ara és veure les dificultats amb què topen sempre els projectes independentistes. Resulta ben sorprenent, per exemple, que diguem que l’únic que ens interessa és la independència, però que després ens barallem per la primera –o la segona– dificultat o discrepància que aparegui. En general, hi ha poca capacitat de pacte, de consens, hi ha poca cintura política. Em sembla que circula encara una mena de “purisme” independentista que porta a voler que tothom vegi el camí cap a la independència tal com el veig jo –perquè és el bo, el verdader, només faltaria!–. Sóc dels que pensen que és important aplegar –reagrupar, si es vol– tots els compromisos, tots els matisos, des del d’aquella persona que només treu la senyera al balcó l’11 de setembre fins al d’aquella altra que ha arribat a passar per la presó per la seva convicció, o al d’aquella que defensa Catalunya tot i fer-ho en castellà. Fins i tot em sorprèn –ja sé que, en certs sectors, no és gaire “ben vist” dir això– que els nous projectes independentistes es vulguin construir CONTRA el projecte d’ERC. Entenc que se’n vulguin distingir o que el vulguin criticar, que se’n vulguin distanciar, però em costa d’entendre que vegin ERC com a enemic. Perquè llavors, què construïm, què reagrupem? Qui són, al capdavall, els amics dels independentistes? Els que són enemics d’altres independentistes? Estrany tot plegat. Perquè, no havíem quedat que l’independentisme era el punt bàsic, el punt central, el punt d’unió?
Em sembla que encara no tenim prou clar el punt d’arribada –només el somiem–, ni certament el full de ruta i els companys de viatge. Em temo que el joc de personalismes i d’indefinició, em temo que fins i tot les frustracions personals i col•lectives ens estan jugant males passades. Confio que això de Reagrupament s’arregli i s’aclareixi, perquè no ens fa cap bé, cap, que un projecte d’independència quedi desacreditat o desdibuixat. Però també confio que el sentit nacional i el sentit d’Estat ajudi TOTS els grups (els institucionalitzats i els que no ho són, els més consolidats i el que van sorgint) a tenir una visió clara, neta i ampla: la independència no és l’obra d’un –ni d’una persona ni d’un partit– ni d’un miler. És l’obra de tots, per a la qual hem de ser capaços de guanyar la majoria dels catalans. Hi ha vies (el dissens, el rebuig a la diferència, la ruptura, l’egoisme, la claudicació, i altres) que no són bones vies. Estaria bé que les crisis que hi ha –i que potser hi haurà– ajudessin a una reflexió més profunda. Empènyer és cosa de tots. No es pot empènyer sense esforç, sense consens, sense autocrítica, sense generositat política.
[TORNAR] |
|
|
|
