| |
 |
 |
| |
AFEGIR COMENTARI
ARTICLE ORIGINAL:
Michael Moore i la crítica al capitalisme
DILLUNS, 25 DE GENER DEL 2010
Acabo de veure la pel·lícula de Michael Moore “Capitalisme: una història d’amor”. És un documental-pamflet en la seva línia. No ho dic pas com a crítica, sinó com a descripció de com veig el seu cinema. Perquè, francament, em sembla molt bé que algú faci pamflets com els seus. Al capdavall, no n’anem gens sobrats, i em sembla que són prou eficaços!
Moore té un to histriònic que, un cop conegut, no ens hauria de molestar excessivament. Les imatges de cap al final de la pel·lícula, quan vol “arrestar” socialment els financers i banquers que ens han arruïnat, o quan encercla els seus edificis amb un cordó policial que marca el perímetre com a “escena del crim”, són simplement cops d’efecte més teatrals que res. Això, però, no ens ha de fer oblidar que el nucli del seu missatge és bo, fort i autèntic: “el capitalisme és un mal, i un mal no es pot reformar, només es pot eradicar”. Exacte.
Moore treballa amb moltes imatges i filmacions originals, amb dades, estadístiques i documents oficials. I sobretot, treballa amb fets, que li acostumen a donar la raó. A la seva pel·lícula del 1989 ja denunciava les pràctiques abusives i explotadores d’una General Motors que tenia molts problemes. Vint anys després, la fallida de General Motors ho ha acabat confirmant tot. Alguns passatges de la pel·lícula són demolidors: per exemple, ben al començament, en què es mostra el correccional privat que està conxorxat amb un determinat jutge, o després, quan es comprova el terrible seguit de desnonaments que es produeixen als EUA, o quan ensenya les possibilitats reals de gestió no-capitalista però efectiva d’una empresa, i tantes altres coses.
Els casos de desnonament m’han impressionat de forma molt particular: els bancs que han fet crèdits i deixat diners, ells mateixos entren en fallida, per mala gestió o per apropiació dels recursos per part de dirigents rapaços. Això té com a conseqüència que l’Estat ha de recórrer a “rescatar” els bancs amb els nostres diners, però, alhora, que molts perden el treball i que no poden acabar de pagar els crèdits que se’ls havien fet. La contradicció i la bogeria llavors són aquestes: els bancs, primer han perjudicat els seus clients de moltes maneres (perden valor els diners i les propietats, es perden llocs de treball i empreses, no s’obté finançament ni crèdit, etc.); després d’estafar els clients, els bancs han estat ajudats pels seus clients (a través de l’Estat) per sortir de la crisi; i finalment, en senyal de gratitud, els bancs es desentenen d’aquells a qui han estafat i que els han ajudat, i els acaben d’ensorrar prenent-los els habitatges que ells els havien finançat, però els crèdits dels quals ja no poden ser assumits pels estadants perquè són més pobres (diners, feina, etc.) que abans. És a dir, els bancs han fet tres negocis: deixar diners a crèdit, rebre ajuts de l’Estat i recuperar els habitatges impagats. Els clients, mentrestant, ho han pagat tot, ho han perdut tot. Moore mostra molt bé la tragèdia, l’absurditat del capitalisme que no solament permet tot això, sinó que ho provoca. I també mostra la reacció que tot plegat desencadena en molts ciutadans.
El joc brut capitalista, però, queda encara més al descobert quan es veuen les connexions –amb noms i cognoms– que hi ha entre els negocis de Wall Street i el govern nord-americà. La majoria de ministres del Tresor dels darrers governs (Clinton i Bush) provenen de l’empresa privada financera més depredadora i aprofiten el poder que assumeixen per posar-lo al servei dels interessos i grups que els recolzen. La pel·lícula mostra noms i fotos. I això és bo, perquè, si no, sembla que tot plegat és molt abstracte, que potser no n’hi ha per tant, que la crítica al capitalisme segurament que es fonamenta en pensaments recelosos i frustrats de gent que té enveja o incapacitat per fer negocis. Res d’això. El capitalisme és concretíssim i sempre posa els interessos econòmics per davant dels interessos polítics i, fins i tot, dels ideològics, tot i que procura –i sovint aconsegueix– que els interessos econòmics, polítics i ideològics coincideixin. Justament la lluita que planteja Michael Moore és la lluita entre el capitalisme i la democràcia.
Em sembla que és la lluita de tots, perquè, si no, no tenim futur.
[TORNAR] |
|
|
|
