| |
 |
 |
| |
AFEGIR COMENTARI
ARTICLE ORIGINAL:
Protagonistes i anònims
DILLUNS, 18 DE GENER DEL 2010
Enmig de les grans notícies, del rebombori mediàtic i de l’afany de protagonisme, resulta agradable i reconfortant constatar que hi ha molta, moltíssima gent –de fet, la majoria–, que treballa sense fer soroll, amb ganes, amb esforç, en els camps més diversos de l’activitat humana. És lamentable comprovar que els mitjans de comunicació es refereixen a aquestes persones dient que són «ciutadans anònims». Evidentment, no és veritat: no hi ha ciutadans anònims, tots els ciutadans tenen nom, però els mitjans es pensen que allò que ells no saben no existeix i per això, quan ells no saben el nom d’algú, no l’hi pregunten, sinó diuen que no en té, que és anònim.
Avui dia es veu que costa ser normal. En els esports això es fa evident: així, els jugadors de futbol, fins i tot els més coneguts, diuen que es volen sentir «importants» a l’equip –sovint volen dir que volen cobrar més–, o que volen «fer història». És la mania del protagonisme, de l’afany i la set de protagonisme. El treball silenciós, discret, però rigorós i ben fet, no té premsa. Es busca, en canvi, i es premia, l’estridència, el cridar l’atenció, la pretensió, la boutade i l’afany de protagonisme.
El món polític no n’està pas curat d’aquest costum, sinó ben al contrari. Molts i molts polítics –lamentablement, massa– no parlen de les coses que coneixen i que defensen, sinó que es dediquen a bescantar el contrari, a omplir-lo d’epítets i d’acudits, perquè saben que això tindrà ressò, farà parlar, provocarà reaccions i els mantindrà a les primeres pàgines dels diaris. N’hi ha molts, és clar, que fan feina, i bona feina. Aquesta, però, acostuma a ser fosca i desagraïda, perquè implica conèixer el territori, posar-se en contacte amb els companys i amb els electors, preparar bé els projectes, els programes, els discursos i les intervencions. Això és sòlid, però poc vistós. La temptació d’acaparar càmeres, micròfons i primeres planes deu ser enorme, sobretot si ho fan els teus contrincants o els teus rivals polítics.
És evident que, en una societat tan mediàtica com la nostra, ningú no pot aspirar legítimament a vendre el seu producte, a influir o a dirigir, si no és conegut, si no es fa conèixer. Em temo, però, que molts –en els negocis, en la vida social i en la política– no volen acceptar que primer ve la feina, el treball rigorós i després el coneixement, el reconeixement. Alguns, però, tenen simplement l’objectiu de ser coneguts, com si la fama, el protagonisme o el reconeixement es poguessin aguantar sobre si mateixos. Sovint m’ho pregunto: «On ha anat aquest que ja sembla que torna? Què ha fet? Quin treball pot mostrar perquè jo em refiï de la seva paraula, de les seves promeses? Quin aval de treball i de coneixements té la seva proposta perquè jo la reconegui?»
M’agradaria que, en tots els terrenys, es fomentessin la solidesa, el rigor, la bona feina. Que els anònims fossin de debò protagonistes. I llavors serien coneguts. De fet, continua essent veritat que és per les obres que els coneixerem. Les paraules serveixen, en aquest cas, per confirmar les obres, per donar-los nom, però no per substituir-les.
[TORNAR] |
|
|
|
