| |
 |
 |
| |
AFEGIR COMENTARI
ARTICLE ORIGINAL:
La constitució espanyola i el derbi amb l’Espanyol
DILLUNS, 7 DE DESEMBRE DEL 2009
En aquest pontet político-religiós que ens organitzen cada any, se’m posen al davant temes ben diversos per comentar: des de la cimera de Copenhaguen per debatre el canvi climàtic, que comença demà dilluns, fins a la magnífica reelecció d’Evo Morales com a president de Bolívia, pel que sembla amb més del 60% dels vots, segons enquestes fetes a peu d’urna. Però no comentaré res d’això. O bé podria tornar a enfocar el tema de la consulta sobiranista que es farà diumenge vinent a 161 poblacions catalanes. Tampoc no ho comentaré, perquè ja ho vaig fer la setmana passada i tindré oportunitat de fer-ho dilluns vinent, un cop acabades les consultes i escrutades les urnes.
M’he decantat, doncs, per un parell de qüestions també força diferents però molt curioses totes dues: d’una banda, la celebració espanyola de la constitució del 78; de l’altra, la misèria cultural i visceral que es pot trobar en el futbol català.
Com cada any, a Madrid hi ha hagut molt d’escenari, lluentons, discursos i canapès en la celebració de la constitució espanyola. Hi ha anat el president català i, per primera vegada, el lehendakari basc. Els discursos han estat a l’alçada de les circumstàncies (que cadascú s’agafi com vulgui aquesta frase). És interessant veure que hi ha un malestar general en la classe política espanyola pel paperot que està fent el tribunal constitucional. Aquest malestar es veu tant en aquells que defensen la feina del constitucional com en els que, tímidament, la critiquen. També és interessant prendre nota del fet que Rodríguez Zapatero no creu que s’hagi de modificar la constitució. Això vol dir que, encara que el tribunal constitucional fes una interpretació regressivíssima i tancadíssima de la constitució, Zapatero no la reformaria per poder-hi donar cabuda a les aspiracions dels dependentistes catalans o bascos. Rajoy, en canvi, no es tanca a una reforma constitucional, però m’imagino en quin sentit la voldria. De manera que, per aquesta banda, tot bé: constitució i “cierra España”. És bo d’anar veient confirmades aquestes posicions, perquè acaben de reforçar la idea que amb España –aquesta, l’altra i la de més enllà- no hi ha res a fer, que val més sortir-ne corrents tan aviat com es pugui.
(Entre parèntesis: l’aprofitament que aquests dies s’ha fet de la vida i de la mort de Jordi Solé Tura per enaltir la constitució em sembla indigne. Per haver estat tants anys antifranquista i per haver patit presó i persecució, Solé Tura tindrà sempre el meu respecte de demòcrata agraït. Es veu, però, que aquest no és un país que accepti les matisacions. No hi ha forma de sentir paraules respectuoses i alhora crítiques. Es veu que la pel·lícula de la vida per a molts encara és en blanc i negre. Per això no he sentit ningú –almenys ningú en cap programa de molta audiència– que hagi recordat el mal que va arribar fer la tesi de Solé Tura defensant que la llengua catalana era la pròpia de la burgesia, però no la de la classe treballadora. Tot i que sabem que històricament aquesta tesi és falsa –pregunteu-l’hi sinó a l’historiador i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Josep Termes, per exemple–, molts es van creure la tesi i la van practicar. Per això hi havia partits o sindicats d’esquerra que usaven sempre el castellà; paradoxalment, tal com ho feien les famílies pijes de Pedralbes. Que Solé Tura fos “pare” de la constitució –quina expressió tan estranya!–, d’una constitució tutelada, vigilada i militaritzada, i que ho fos juntament amb personatges com Fraga Iribarne, potser sí que té mèrit, però no pas el tipus de mèrit que s’ha volgut reconèixer aquests dies. M’estranya, a més, que el seu fill hagi dit que no se li han reconegut prou els mèrits. I tant que sí! No va ser nomenat ministre espanyol de cultura? Sospito, però, que es deu referir a reconeixements catalans. Ara li donaran la medalla d’or de la Generalitat a títol pòstum. Em sembla fora de lloc i de temps. Aquestes medalles o es donen en vida o no es donen. Tota la meva simpatia, doncs, antifranquista i tot el meu respecte per Solé Tura. En canvi, discrepància profunda per alguna de les seves afirmacions teòriques i per la seva tasca política en democràcia. Estaria bé que, també per respecte, tots els deixéssim descansar en pau.)
Al començament del post he anunciat que em referiria a “la misèria cultural i visceral que es pot trobar en el futbol català”. Segurament que, dit així, no es podia entendre de què anava la cosa. Ho explicaré breument. En unes declaracions després de la victòria del Barça contra el Deportivo, Joan Laporta va parlar del partit que jugaran diumenge vinent el Barça i l’Espanyol. Primer s’hi va referir com a “derbi ciutadà” i llavors va rectificar dient que es tractava d’un “derbi metropolità”. No és que Joan Laporta l’encerti sempre, ni tan sols gaire sovint, però en aquesta ocasió va dir simplement la veritat, si es té en compte que el camp actual de l’Espanyol ja no és a la ciutat de Barcelona sinó a Cornellà-El Prat. “Metropolità” no és un adjectiu ofensiu ni agressiu. És un adjectiu geogràfico-administratiu. Renoi, doncs, com han saltat de seguida els senyors Joan Collet, conseller delegat de l’Espanyol, i Daniel Sánchez Llibre, president del club. Han dit “no sé amb quina intenció ho ha dit”, “no sé què vol dir”, i llavors li han atribuït tota mena de males arts i intencions, perquè Laporta, segons ells, sempre ofèn i diu bajanades. La cosa resultaria divertida si no fos grotesca. L’obcecació en què viuen alguns –en aquest cas, els senyors de l’Espanyol, encara que no són els únics– els fa treure conclusions o fer interpretacions absolutament surrealistes. Laporta ja no pot parlar normal perquè, fins i tot quan ho fa, és interpretat amb perversitat. És clar que la cosa fa tan riure que gairebé penso que potser Collet i Sánchez Llibre no entenen de debò la paraula “metropolità” i es pensen que és un insult, com aquella criatura a qui tots dèiem “darling” i se’ns enfadava. Aneu a saber, doncs, si la misèria futbolera no és només visceral i si no és també cultural!
És clar que una bona part de la culpa la tenen els periodistes que han entrevistat aquests senyors. Són els periodistes que els han fet prendre posició davant les paraules de Laporta. Ho haurien fet també si Laporta hagués parlat només de “derbi ciutadà”? Per què ho fan, doncs, si parla de “derbi metropolità”? També els periodistes són mentalment recargolats? També ells són ignorants? Aneu a saber.
[TORNAR] |
|
|
|
