| |
 |
 |
| |
AFEGIR COMENTARI
ARTICLE ORIGINAL:
Sobre la por, les pors
DILLUNS, 23 DE NOVEMBRE DEL 2009
La por no és només un fenomen que ens afecta individualment sinó que ens ataca també com a poble. Som a les portes de resolucions dels altres (tribunal constitucional) i de decisions nostres (consultes electorals sobre la independència) que poden tenir la por com a enemic comú. Per això, penso que pot ser útil que entre tots reflexionem una mica sobre la por, un sentiment –individual i col·lectiu– que ens pot tenallar i paralitzar del tot. Aquí exposo només unes breus consideracions, diguem-ne “teòriques”, que em sembla que poden ser útils per a anar pensant sobre aquesta qüestió tan important, en la vida privada i en l’acció pública.
De fet, quan parlem de la por, no en podem pas parlar com si fos una realitat que es dóna tota sola, sinó que l’hem d’examinar ja des del primer moment en el context en què es troba, en el context en què apareix. Aquest és finalment el caràcter global de la por com a experiència d’una persona o d’un grup, que sempre es produeix en un context determinat. Per això hi pot haver moltes pors. Per això la por només es combat quan se’n combat el context.
I és que la por no és una cosa. Això no significa, és clar, que no sigui res o que no existeixi. (No ens fiem mai de cap filòsof que negui coses evidents.) Els humans tenim por o, millor dit, tenim pors, molt diverses, sovint canviants, en patim i, de vegades, molt. La por no és, doncs, no res. Ara bé, també és cert que no és una cosa que resulti identificable, que s’hagi d’anar a descobrir en algun lloc -per exemple, en el nostre interior- o que es pugui trobar o extirpar de manera autònoma. Les pors són condicions de la nostra vida, que sempre és concreta i condicionada. Les pors són experiències en què ens trobem i que volem eliminar, reduir o minimitzar.
Tenir present això és important, perquè llavors veurem la por, les pors, de manera molt diferent a com acostumem a fer-ho. Ens adonarem, sobretot, que la por és construïda, tal com és construït el context en què pot viure i arrelar. I és que massa sovint confonem l’objecte de la por amb la causa de la por. Ens pensem que, com que una cara, un llamp o un soroll ens fan por, ells són també la causa de la por. I no és pas necessàriament així. La cara, el llamp o el soroll són, com qui diu, la direcció que pren la nostra por, ja que la nostra por es dirigeix cap a ells. La causa que allò ens faci por, però, no és allò mateix, sinó el que se’ns n’ha dit, el que n’hem après, la connexió que se’ns ha ensenyat a fer-hi. Perquè la por no és un fenomen natural -si ho fos, tots els temps i totes les cultures tindrien les mateixes pors-, sinó que és una reacció cultural, que no s’ha de confondre amb l’espant instantani que ens produeix un tro o una apagada de llum, perquè aquest sí que és un espant -de sorpresa, no de por- que és ben natural. Els nostres pares, els nostres mestres, els líders socials, els mitjans de comunicació, les religions, la tradició, ens ensenyen a tenir por, ens fan descobrir quines coses ens han de fer por i quines no. I nosaltres mateixos desenvolupem capacitats d’espaordiment i aprenem pel nostre compte a tenir pors.
Això explica que tots entretinguem pors ben poc raonables –vull dir, sense gaire context-, però que visquem en contextos propicis a la por sense, en canvi, tenir-ne. Hi ha força gent que té por que Al-Qaeda l’ataqui, tot i que viu en poblets o llocs remots que no semblen tenir cap ingredient que els faci propensos a un atac. No dic que l’atac no es pugui produir. Dic, simplement, que és estrany que es pugui tenir la mateixa por de ser atacat a Berlin o a l’Hospitalet de Llobregat o que és estrany que els ciutadans de Nova York, o de Madrid, puguin tenir la mateixa por de ser atacats -fins i tot una por més gran- justament després d’haver sofert atacs terribles i quan les mesures de seguretat han augmentat considerablement. Cap d’aquests ciutadans, en canvi, no té por de sortir el diumenge en cotxe, tot i saber que durant el cap de setmana moriran potser dotzenes de persones per les carreteres per on ells passaran. De fet, però, els discursos polítics, les pressions mediàtiques i els mecanismes culturals personals es posen en marxa per veure molts perills en uns llocs i no veure’n cap en altres. De vegades, aquestes conductes arriben a extrems que, des d’altres camps del coneixement, es considerarien patològics o de total inconsciència personal. Això passa, per exemple, quan algú que ja té tres panys a la porta, n’hi posa un quart, sense que mai en el seu barri hi hagi hagut alarma per robatoris, o quan algú no pren cap tipus de precaució en les seves relacions sexuals promíscues, tot i saber que el risc de contagi greu és important i ell mateix coneix molta gent que ha emmalaltit per contagi.
Entendre la realitat, entendre el concepte de la por, significa entendre totes aquestes coses, tots aquests matisos, que només es poden examinar quan apareixen i tal com apareixen, sense voler-ne explicar les causes generals de la por –com si existissin aquestes causes generals-, sinó només volent-ne descriure el sentit i l’abast. Perquè quan he dit que les pors es construeixen, tampoc no m’he embrancat en cap hipòtesi sobre les causes d’aquesta creació. Es pot voler fer viure a la gent amb por, fins i tot molta gent pot voler viure amb por, per causes i raons molt diverses, que es poden examinar quan es manifesten, però que no es poden predir de manera genèrica. Només m’he atrevit a afirmar que això passa, que les pors són construïdes. I també em sembla que es pot dir que, quan s’examinen les pors i les tranquil·litats més freqüents entre els humans d’un determinat grup o època, s’està fent una aproximació molt interessant -encara que no exhaustiva ni completa, és clar- al que en podríem dir l’“esperit del grup” o l’“esperit de l’època”, és a dir, a les fòbies i les filies fomentades, cultivades, mantingudes per aquell grup o en aquella època.
I per acabar una opinió que respon a la meva pròpia ideologia, al tipus de món en què jo voldria viure. És una opinió que confio que sigui compartida per molts i que formularé així: em sembla molt desitjable viure en un món que no difongui ni alimenti pors fictícies i falses, senzillament perquè trobo que les que la vida ens va construint ja són més que suficients per anar tirant; també em sembla, però, molt desitjable viure en un món que s’adoni i alerti dels perills reals que ens amenacen, a petita i a gran escala, senzillament perquè trobo que viure condemnat a la ingenuïtat i a la inconsciència és acceptar una minoria d’edat permanent i injustificable. Les pors que no vull i les pors que assumeixo em porten a desitjar un món molt diferent d’aquest en què visc que, en cap cas, no em sembla el millor dels móns possibles.
[TORNAR] |
|
|
|
