| |
 |
 |
| |
 |
En aquest espai hi podreu llegir,
ordenades cronològicament i
classificades per tema,
reflexions
breus de
Josep-Maria Terricabras
sobre qüestions d'actualitat. |
«Confessar color». Heribert Barrera versus Camps i Sentís
DILLUNS, 1 D’AGOST DEL 2011 | Països Catalans
Tots sabem que en política són importants els projectes, els ideals, els mètodes, les tàctiques i les estratègies. Sovint, però, oblidem que en tots els terrenys de la vida –i no només en política– és absolutament bàsic allò que en podem dir «el factor humà». Al capdavall, són les persones les que tenen famílies, fan política, treballen, es diverteixen, ploren, riuen i es moren.
Aquests darrers dies hi ha hagut tres noms propis que han sortit als diaris i que ens han de fer pensar: es tracta d’Heribert Barrera, hospitalitzat molt greu als 94 anys; de Francisco Camps, que ha abandonat el càrrec de President de la Generalitat Valenciana, acusat pels tribunals de corrupció; i de Carles Sentís, periodista, que ha mort poc abans de fer els 100 anys. Aquests tres personatges em fan pensar, sobretot a rel d’una esplèndida expressió alemanya, que recomana «confessar color» («Farbe bekennen») i que vol dir que és bo reconèixer, explicitar, les pròpies idees i conviccions.
Heribert Barrera ha estat un home que ho ha fet tota la vida, sovint en situacions ben difícils. Ha exposat i defensat les seves idees amb la força dels arguments que tenia, amb honestedat i claredat. En aquest sentit, és –per sort, encara– un home admirable, més enllà que puguem estar molt o poc d’acord amb algunes, moltes o totes les idees que ell ha defensat. La seva honradesa intel·lectual i el seu coratge civil i moral són un exemple per a tots. Homes així fan un servei inestimable al seu país. Perquè un país que té ciutadans amb altura cívica i moral, és un país que es fa respectar, un país que té futur. (La seva precària salut actual és motiu, per a mi, de grandíssima preocupació. Per això vull també, des d’aquí, confessar color, és a dir, manifestar la meva més profunda admiració i amistat per un home com ell, que ha defensat les seves idees i el seu país tant, i a més tan bé, al llarg d’una vida llarga i intensa.)
Els altres dos casos que esmento avui (Camps i Sentís) són molt diferents, i es troben a l’altra banda de la barrera. Ja ho sé que entre ells són força diferents. Però hi ha també una cosa que me’ls fa antipàtics (vull dir que no hi tinc empatia, sinó al contrari): cap dels dos no ha tingut coratge moral. M’explicaré de seguida. I si algun amable lector diu que no hauria de jutjar-los, li diré que no ho faig pas. Jo què sé per què han fet les coses. Això m’impedeix de jutjar-los i m’impedeix de jutjar ningú. Però aquí no es tracta de saber PER QUÈ ho han fet (és a dir, si són bons o dolents en el que han fet), sinó que es tracta de repassar QUÈ han fet. I el que han fet no mostra coratge moral.
Camps ha flirtejat amb la corrupció, ha creat xarxes clientelars al País Valencià, ha practicat una manera de fer política en què als enemics (vull dir, als enemics EN el seu propi partit), no se’ls dóna ni aigua, ha tingut una actitud profundament hostil i bel·ligerant contra les arrels lingüístiques i culturals del país que dirigia. I mentre feia aquestes coses –potser també en feia d’altres, no ho sé–, apel·lava a grans principis de moralitat cristiana, principis que, almenys a primera vista, són difícilment compatibles amb pràctiques d’aquest tipus. Ell no ha confessat color. O, millor dit, sí que n’ha confessat, però un amb les paraules i un altre amb els fets. Moralment, doncs –perquè així és com jo entenc la moral–, no resulta una figura ni admirable, ni imitable, ni recomanable. (No crec que la seva dimissió el porti a ser cadàver polític. De moment, sembla que es refugia en el es escó valencià, perquè així ho té millor per protegir-se la justícia. Més encara: la cançoneta de la llàstima que han engegat ell i el PP des de la seva dimissió –perquè es veu que la corrupció encara ha de fer llàstima– potser li servirà d’alguna cosa: no m’estranyaria que un jurat popular –intoxicat i anestesiat– no l’acabi declarant «no culpable» dels càrrecs que se li imputen. I llavors la cosa ja serà espantosa. La lògica argumentativa del PP és senzillament miserable. (No ho és només la seva, però la seva, ho és.) I, segons aquesta lògica, tal com ara diuen que és virtuós per haver hagut de dimitir, també diran –si algun dia és declarat no culpable– que és doblement virtuós, sense tenir en compte que les acusacions són greus, fonamentades i molt sòlides, sigui quin sigui el resultat final. No sé si el faran sant, però em temo que Mariano Rajoy, en un atac de supèrbia pseudoètica el faci ministre o alguna cosa semblantment espantosa.)
Carles Sentís és una història com n’hi ha hagut tantes i tantes en aquest pobre país que hem anat fent amb tantes dificultats i que alguns van desfent amb tanta facilitat. S’ha elogiat Carles Sentís perquè va ser un bon periodista i perquè es veu que va fer coses amb un cert sentit «catalanista». Els elogis han estat sobretot de caràcter oficial. Alguns també han recordat que va ser franquista, sí, senzillament franquista. No solament va entrar a Barcelona per la Diagonal amb les tropes franquistes i amb camisa blava –segons em recordava indignada la Pietat de La Bisbal, que ho va viure– sinó que va poder exercir de periodista i de corresponsal oficial als judicis de Nüremberg. Ho hauria pogut fer si no hagués estat franquista? Ho podia fer cap altre periodista sospitós, «desafecte al règim», perseguit o marginat? Ho hauria pogut fer l’Heribert Barrera? Si va ser, doncs, bon periodista –i no ho vull pas negar–, s’ha de confessar també el color de tot plegat: ho va poder ser perquè era franquista, perquè es va aprofitar del franquisme. I el seu catalanisme va ser franquista. I quan Franco va morir, el seu catalanisme va ser postfranquista. I així anar fent.
Els que diuen que això és el que van haver de fer molts, s’equivoquen: molts ho VAN fer, però no ho HAVIEN de fer. La moral és precisament això: fer diferències, establir prioritats, optar per unes coses o per unes altres. I quan comencem a dir (o ja acabem de fer-ho) que tot s’ha d’entendre, que els temps eren difícils, que, ben mirat, molts van fer el que van poder, em sembla que ja estem trepitjant el terreny de l’amoralitat, de l’excusa permanent, de l’indiferentisme. No, no jutjo la bondat d’aquest o d’aquell. Què sé jo, qui és bo i qui és dolent. Sé, en canvi, el que s’ha fet, sé el coratge que s’ha tingut i els interessos que s’han alimentat. Per això, confesso el meu afecte per persones com l’Heribert Barrera i em declaro desafecte de gent com Camps o Sentís.
Els indignats surten al carrer
DILLUNS, 20 DE JUNY DEL 2011 | Països Catalans
Des del 15 de maig, dia en què va néixer, el moviment dels indignats ha tingut un gran i merescut protagonisme en la vida pública catalana. M’hi he manifestat repetidament a favor perquè em sembla extraordinàriament important que hi hagi hagut una resposta espontània contra les agressions constants que els ciutadans –sobretot els més indefensos i desafavorits– estan sofrint per culpa d’aquesta crisi capitalista cruel. Se’ls retreu que estan poc organitzats o que tenen poc treballades i reflexionades les seves demandes. Però, a qui li pot estranyar això, si el moviment ha sorgit de les xarxes socials i ha aplegat gent tan diversa, gent que no es coneixia i que té expectatives i plantejaments molt diversos? Donem-los temps. De moment, ells donen exemple d’indignació pública. I ja cal, quan precisament molts s’acovardeixen, s’ajupen, callen i accepten tota mena d’agressions amb resignació desesperada.
Hi ha una cosa que s’ha de dir i que pràcticament no sento enlloc: la crisi a Catalunya no és, en primer lloc, una crisi econòmica sinó política. Perquè si l’Estat no ens espoliés cada any 22.500 milions d’euros, no s’hauria de fer cap retallada, ni en salut, ni en educació ni en serveis socials. De fet, al País Basc no comparteixen la nostra crisi. I ja sabem per què. Que nosaltres pidolem que ens retornin o avancin 1.450 milions d’euros quan ens n’espolien més de 22.000 milions anualment és francament deplorable.
Ara bé, un cop dit això, també hem de dir que és evident que en el món hi ha una crisi econòmica, que Espanya està immersa en aquesta crisi –ni l’espoli de Catalunya no l’en salva–, i que les queixes i protestes dels indignats són absolutament justificades en el terreny econòmic, en l’institucional i en el social.
El que va passar l’altre dia al Parc de la Ciutadella va ser aprofitat pels grups polítics i per la premsa a sou per desacreditar molt injustament els indignats. La seva immensa majoria no està a favor de la violència física sinó que la rebutja. Ara bé, hi ha una violència social tan gran –¿o no són violència l’atur, els desnonaments, les reduccions de sou, el tancament d’empreses, etc., etc.?– que ningú no s’hauria d’estranyar quan els ciutadans planten cara i es manifesten amb certa duresa cívica. I no m’escandalitza que vagin al Parlament a protestar perquè els diputats tenen una feina ben pagada mentre ells no en tenen i, de fet, tenen la vida a l’encant. En les protestes polítiques i mediàtiques de les accions de violència física de l’altre dia –violència física que personalment rebutjo–, hi ha hagut molta hipocresia i molta manipulació. Bàsicament s’han fet servir uns episodis relativament lleus (se n’ha subratllat sobretot el caràcter simbòlic) per desprestigiar i criminalitzar un moviment que està començant a fer nosa i a inquietar. Estaria bé que s’escoltés els indignats i que algú finalment es preguntés no simplement com es manifesta la indignació, sinó per què n’hi ha tanta i per què és ja incontenible.
(Que algú compari el que va passar al Parc de la Ciutadella amb la «kale borroka» o, pitjor encara, amb el cop d’estat del 23 F és la millor prova que es vol que tot plegat s’amplifiqui i s’exageri, senzillament perquè aquest moviment nou està aportant elements de crítica que no agraden. Sempre és millor tenir un poble submís i sotmès, al qual li puguis endinyar el que vulguis sense que reaccioni.)
Diversos professors preocupats per la desnaturalització que s'està produint en els debats mediàtics i polítics sobre les protestes socials esdevingudes en aquest últim mes han elaborat un manifest sobre els fets ocorreguts precisament el 15 de juny. Aquest manifest va ser presentat dissabte passat, dia 18, per ajudar a recuperar la calma i per contribuir a pensar i repensar les protestes socials fora de l'ambient de criminalització actual. Ahir, dia 19, les molt extraordinàries manifestacions dels indignats a molts indrets de Catalunya van demostrar no solament que es tracta d’un moviment pacífic sinó que hi ha segments importantíssims de la població que els fan costat. Me n’alegro molt. Ja era hora!
Em sembla que és bo que es conegui aquest Manifest presentat dissabte. És una bona contribució pública a posar les coses al seu lloc i ajuda a la reflexió col·lectiva. El Manifest fa així:
"Contra la persecució i criminalització de la democràcia
En suport a la dignitat de la indignació
Les protestes col·lectives viscudes al llarg d’aquests últims mesos, encarnades en el moviment 15-M, les acampades i les mobilitzacions contra les retallades socials, són una mostra del profund malestar davant del perill de ruptura social que estem vivint en aquests moments. En una societat on l’exclusió social, la precarietat, l’atur i la pèrdua de drets són una realitat creixent, la política desenvolupada des de les nostres institucions ha desplaçat el centre d’atenció de les mesures per crear ocupació i protegir els més afectats per la crisi al debat sobre el dèficit públic. Un debat prenyat d’un fort dèficit democràtic, imposat des d’instàncies no democràtiques i que pretén aprofundir en un nou model de societat marcat per la falta d’equitat i justícia social. A casa nostra, les dues eines més evidents d’aquest procés són en aquests moments la Llei de Pressupostos i la Llei Òmnibus impulsades pel govern de CiU. Dues lleis no referendades en cap programa electoral ni per cap procés de negociació previ.
El malestar està en la base de la protesta social; la creativitat i la generositat és el que li ha donat forma i contingut, i l’actuació pacífica pròpia de la desobediència civil n’ha estat el signe d’identitat més clar. La reacció enfront d’aquesta protesta per part de mitjans i polítics s’ha caracteritzat primer per la sorpresa, en la mesura que no l’entenien; després per la preocupació, en la mesura que els impugnava, seguida per la repressió més descarnada, en la mesura que no l’acceptaven, i ara, finalment, per la criminalització. Assistim en aquest últim sentit, a partir d’uns incidents totalment condemnables, a l’estigmatització política d’una protesta que ha assenyalat els principals problemes del nostre país fora dels consensos polítics i mediàtics imperants. En la mesura que les institucions representatives obeeixen els dictats fets des d’institucions que la població no ha triat (com el FMI, els mercats financers i les agències de ràting), la democràcia es buida de contingut a ulls d’una part creixent de la població; en la mesura que les protestes socials pacífiques reclamen un retorn a la sobirania dels ciutadans i ciutadanes, aquestes protestes prenen una clara dimensió de defensa de la democràcia. No a l’inrevés.
Els firmants d’aquest manifest condemnem en aquest sentit la criminalització mediàtica i política que pren la part pel tot i que es realitza des de la pretensió de transformació social més radical que ha viscut el nostre país des de l’inici de la democràcia, així com saludem la capacitat de resposta que està mostrant una part creixent de la població. Una criminalització que esdevé discurs d’amenaça contra ciutadans pacífics i contra aquells que, com l’Arcadi Oliveres, els donen suport. La protesta i la revolta han estat bases constitutives de la conquesta de les nostres llibertats; la seva criminalització i persecució només poden ser el pròleg de la seva pèrdua."
Ètica i política
DILLUNS, 9 DE MAIG DEL 2011 | Món
De la relació entre ètica i política, se n’ha discutit, i escrit, sempre molt. En tenim alguns llibres clàssics; per citar-ne només dos de molt coneguts: El príncep, de N. Maquiavel, i el també interessantíssim Breviari dels polítics, del Cardenal Mazzarino, editat aquest mateix 2011 per Edicions de la Ela Geminada (Girona).
Darrerament sembla com si hi hagués més tensió, més contradicció, entre ètica i política. Segurament que no és veritat o, almenys, no ho podem pas assegurar. En primer lloc, perquè és impossible fer una comparació seriosa entre períodes històrics per dir quin és més poc ètic, més corrupte, més immoral o amoral que un altre. En segon lloc, perquè avui dia les notícies volen, poques coses queden amagades i, per tant, la molta immoralitat que puguem constatar o denunciar està tan a la vista que ens arriba a semblar que això, en el passat, no era possible. Em temo que ho era. Però resulta inútil voler-ho quantificar. En el passat, podíem tenir l’esperança que el que ens passava a casa, no li passava al veí, o a la inversa.
Sóc dels que pensen que una democràcia hauria de estar tan ben protegida i governada per les lleis que fos possible que de debò qualsevol tingués el poder (sempre provisionalment, és clar). Vull dir que la democràcia hauria de fer possible que accedissin al poder fins i tot les persones que alguns poguessin considerar “dolentes” o “immorals” (pels seus costums i conductes privades), senzillament perquè les lleis i els controls als governants fessin impossible que aquestes persones cometessin irregularitats o injustícies en la seva acció pública i que, en cas de cometre-les, fossin immediatament castigades. I és que, encara que desitgem que els governants siguin “bona gent”, no podem pas esperar que ho siguin sempre. El que els podem reclamar és que siguin “ciutadans” correctes, fins i tot exemplars.
Ja ho sé que sovint la línia divisòria entre vida privada i vida pública és molt tènue i difícil de traçar. Però en molts casos, les coses són força més clares del que de vegades –per un estranyíssim pudor falsament democràtic– estem disposats a admetre. Un governant no pot anar contra les lleis –això és el que promet en assumir el càrrec–, però tampoc no hauria de cometre actes públics que anessin contra les elementals normes de convivència, de respecte i de responsabilitat que ell ha d’assumir com el primer dels ciutadans. Berlusconi, per exemple, no només ha de ser sancionat si acaba resultant un delinqüent, sinó que també ha de rebre el rebuig –avergonyit i ofès– de la ciutadania perquè exhibeix en públic una conducta privada que resulta absolutament contrària a la dignitat del càrrec que de bona fe se li ha conferit. Que la ciutadania no expressi majoritàriament aquest rebuig és una prova terrible que no és només el tremp moral del dirigent allò que trontolla sinó també el dels ciutadans, potser precisament animats i literalment desmoralitzats pel tremp del líder. Em sembla que el nom de Berlusconi pot anar acompanyat de molts altres, per exemple, el del ben proper Francisco Camps. Que accepti amb fatxenderia i provocació que, a la seva llista electoral, hi apareguin imputats per la justícia, resulta moralment depriment. Que finalment aquesta llista rebi –i pot ser que rebi– el suport d’una majoria ciutadana, no fa bona la llista sinó que fa tremolar davant la indiferència o la irresponsabilitat moral de molts votants.
Tot això ha tingut una pàgina dramàtica aquests darrers dies amb l’assassinat de Bin Laden. No defensaré pas el personatge. Però, certament, em nego a acceptar que Obama –Premi Nobel de la Pau, ai, ai, ai!–, la majoria de líders mundials i una bona part de la població dels EUA organitzin o celebrin l’assassinat d’una persona al marge de qualsevol principi o llei acceptats per la gent civilitzada. És així com volem proposar sentiments de pau, de justícia, de responsabilitat internacional? Com pot ser que es fomentin la venjança, la llei del més fort i la irracionalitat política? Com pot ser que fins i tot els països que han renegat de la pena de mort perquè la troben immoral ara aplaudeixin que es mati de qualsevol manera i que s’exalci i es festegi un acte criminal? No havíem quedat que els demòcrates occidentals defensàvem uns altíssims valors? Alguns fins i tot volien imposar aquests suposats valors al món sencer. Són aquests els valors? És aquesta la moral que es defensa? Tot cada dia queda més al descobert. M’estranya que els principis de la política internacional puguin fer respecte a ningú. S’està fomentant “la guerra del tots contra tots”, el “tot s’hi val si em fa profit”, el “fes el que et sembli sense mirar prim”. L’ètica ja no marca cap full de ruta. És simplement l’excusa per queixar-se davant les barbaritats dels altres, però es llença i s’abandona quan les barbaritats són pròpies.
Les explosions nuclears, terribles com són, no són pas el pitjor mal que s’ha instal·lat entre nosaltres. Sobretot perquè aquelles les lamentem i potser podrem fer alguna cosa per prevenir-les o remeiar-les. Però la immoralitat acceptada, escampada i aplaudida és, en la vida pública, un mal profundament destructiu que acabarà destruint les relacions humanes i la convivència entre pobles, nacions i estats. El món suposadament globalitzat cada dia serà més petit, no solament perquè tothom s’haurà de mirar de protegir a casa seva, sinó també perquè l’abast dels projectes, dels ideals i dels somnis cada dia serà més esquifit, més miserable.
Sobre la indiferència i la guerra
5 D'ABRIL DEL 2011 | Món
No és gens fàcil saber de què parlem quan parlem -i ho fem sovint- de “la naturalesa humana”. Hi ha tantes diferències entre els sentiments, els pensaments i els comportaments dels humans, les diferències són sovint tan abismals quan es comparen diferents períodes històrics i comunitats amb tradicions molt diverses, que -si no volem fer trampa- sempre resulta difícil arribar a trobar una naturalesa humana comuna, compartida. Gairebé es podria dir que els humans només tenim en comú el fet de pertànyer al grup dels humans. Amb això es diu tot el que es pot dir, encara que, ben mirat, es diu poca cosa, perquè sembla que queda per dir en què consisteix precisament el fet de ser humà.
Segons com, tots els intents de definició dels humans resulten insuficients: ni som simplement animals racionals, ni tampoc els únics capaços de riure, de treballar o d’emetre sons. És cert, en canvi, que la nostra capacitat de raonar, de riure, de treballar o d’expressar-nos té unes característiques força diferents de les que es poden detectar en altres animals. I el que és més cert encara és que, amb el pas dels segles i dels mil·lennis, hem sigut capaços d’evolucionar com no ho han fet els altres éssers vius. Això és degut, sens dubte, no solament a mutacions biològiques importants, sinó també al fet que aquestes mutacions han accentuat la nostra capacitat d’aprenentatge.
Els humans som capaços d’aprendre i d’adaptar-nos. Som, per dir-ho així, molt flexibles, molt mal·leables o, si es vol, molt plàstics. Ens podem adaptar a noves circumstàncies, a nous reptes, som capaços d’adaptar-nos a l’entorn i, sobretot, som capaços d’adaptar l’entorn, per bé i per mal, a les nostres necessitats o als nostres desigs. La ciència i la tècnica són les millors expressions d’aquesta gran capacitat d’aprenentatge. Ara bé, justament perquè en nosaltres és més important l’aprenentatge que no pas l’instint fix i rígid, justament per això també som molt capaços de desaprendre allò que hem après. Podem oblidar, arraconar o rebutjar allò que ja havíem adquirit. I ho podem fer molt de pressa.
Els humans som els éssers vius que hem desenvolupat una capacitat més gran tant per exercir violència com per controlar-la. Perquè podem multiplicar i extremar les nostres accions violentes, però també som capaços de regular els impulsos violents i els podem reprimir, ritualitzar, desviar, sublimar. Hem sofisticat de tal manera la tecnologia de la violència que hem arribat a crear armes de destrucció selectiva i instruments de mort que gairebé no causen dolor, perquè són d’efecte instantani i passen pràcticament desapercebuts. De fet, podem multiplicar encara fins a límits insospitats els efectes letals de les nostres armes i ben segur que inventarem noves formes de ferir, paralitzar, sotmetre o matar. La destrucció ara pot ser massiva i la violència pot ser regulada: se’n poden retardar els efectes o es poden accelerar i intensificar.
Entre moltes altres coses, també hem après a fer això. També hem cultivat això. I ara ja ho dominem. Per això les nostres societats, tan civilitzades, poden ser també molt violentes i molt destructives. De fet, ho poden ser tant que s’acabin autodestruint. Perquè la força d’allò que dominem és tan gran, que podria arribar a ser incontrolable i ens podria dominar a nosaltres. Per això, els que som capaços de crear armes extraordinàriament mortíferes, també som capaços de no usar-les quan pensem que ho podrien ser excessivament. Ben cert, ha estat precisament l’èxit aconseguit en la cursa armamentista i en l’augment enorme en la capacitat de destrucció dels nostres ginys bèl·lics allò que, paradoxalment, ha portat molts humans a clamar contra la guerra, a demanar el desarmament general i a arrenglerar-se en les files del pacifisme. Avui tots, pacifistes i no pacifistes, sabem que una guerra descontrolada pot ser l’última guerra abans de la desolació total del planeta.
No calia, però, arribar a la nostra època per estar en contra de la guerra, per descobrir que qualsevol guerra és sempre una experiència tràgica. Per això, els humans més civilitzats -i no solament els més contemporanis- han tendit sempre a esquivar i a rebutjar la confrontació armada. Avui continua resultant aguda i actual l’opinió expressada per Michel de Montaigne (1533-1592) fa més de quatre-cents anys. Ell pensava que “la guerra és la més gran i pomposa de les accions humanes”, i deia que li agradaria saber si amb ella mostrem la nostra superioritat respecte als altres animals o si, a l’inrevés, hi mostrem “la nostra feblesa i imperfecció”. I és que no sembla que cap altre animal arribi mai a desitjar -en cas de poder-ho fer- allò que a nosaltres ens porta precisament a la ruïna. Segurament que és en la guerra quan manifestem la nostra condició més primitiva, literalment més bèstia.
Ben cert, la guerra és la millor exhibició de la feblesa humana. Si recorrem a la força -molt pròpiament anomenada “força bruta”, és a dir, “força animal”-, és perquè hem abandonat el diàleg, la força de la raó i de l’argumentació, l’astúcia de la negociació, la força de la pressió, l’associació amb altres per a uns objectius estratègics determinats. Llavors, els éssers evolucionats que pretenem ser reculem cap als orígens de l’espècie i manifestem altre cop la nostra brutalitat, la nostra agressivitat, tècnicament molt sofisticada però biològicament i socialment molt primitiva. El recurs a la força és la derrota de la raó. En aquest sentit, abans de saber com s’acabarà una guerra, ja sabem, pel sol fet d’anar-hi o de fer-la, que han estat derrotades la raó, la persuasió, la intel·ligència i, fins i tot l’astúcia i l’exigència.
Tenia raó Goya quan deia que “el somni de la raó produeix monstres”: els monstres no apareixen quan la raó està ben desperta, ben alerta, sinó quan dorm o quan està estabornida. Els monstres de la guerra no han vingut mai de la raó, de les raons, sinó més aviat de la desraó, que és alhora insensatesa intel·lectual i insensibilitat moral. La guerra no ve si les parts estan disposades a enraonar molt -tant com calgui-, si ho volen raonar tot, si estan disposades a ser raonables.
En aquest punt, és clar, no s’ha de ser ingenu. És cert que no sempre és possible raonar i enraonar: sovint passa que almenys una de les parts no s’entén de raons, és a dir, no entén les raons de l’altre perquè no aprecia el fet mateix de raonar. Qui aprecia, però, les raons –les moltes raons que es tenen a l’abast– no ha de cedir. No entendre’s de raons és el primer pas per desentendre-se’n, per abandonar-se a la desraó, que sempre porta la baralla, la guerra i, finalment, el caos i la desolació. Per això el diàleg ha de ser constant i pacient, i arribar tan enllà com pugui. Només quan ja no hi ha cap més remei, només quan les raons han estat no solament ignorades sinó definitivament trepitjades, només quan una de les parts comença a exercir violència irracional, només llavors pot algú estar raonablement legitimat a defensar-se. Perquè la bandera de la raó és sempre una bandera verda, d’esperança, però no cal que sigui una bandera blanca de rendició. Qui està fonamentalment contra la violència també pot arribar a haver d’oposar una violència contrària -defensiva- contra aquells que li facin una violència indesitjable i intolerable. Un cop esgotats tots els mitjans, quan ja s’han trencat totes les garanties de la raó, la violència defensiva pot ser inevitable; ella mateixa, però, només serà encara raonable si és proporcionada a l’atac sofert i si busca no una continuació o un increment de la violència, sinó la seva total desactivació.
Deixant ara de banda que hi pugui haver opcions pacifistes totals i incondicionals, el procés descrit fins aquí apareix com a humanament raonable. Els humans ja hem après a fer la guerra i a evitar-la. Hem après a dialogar i a defensar-nos. I coincidim en el judici absolutament negatiu sobre qui promou una guerra evitable o sobre qui la inicia. Això és el que hem après gràcies a l’experiència dolorosa de molts segles. Però, pel que es veu, encara no n’hem après prou.
L’estranya i imprecisa guerra que els “aliats” estan fent ara a Líbia respon, teòricament, a la defensa de molts ciutadans libis que són esclafats pel seu propi govern, cruel i despòtic. De fet, però, no se’ls defensa, perquè les víctimes dels combats s’acumulen i augmenten. És molt possible que aquesta estranya guerra –que potser vulgui tranquil·litzar consciències i aparentar solidaritat– no faci, tal com està plantejada, sinó allargar enormement un conflicte armat o fins i tot dificulti, més i més, la solució del conflicte. Però encara hi ha una cosa més estranya que aquesta guerra estranya: que ens ocupem dels esclafats i perseguits quan ja fa dècades que estan sotmesos i sofreixen repressió. I no solament a Líbia. ¿És aquesta la nostra solidaritat? ¿És aquesta la nostra defensa dels drets humans? ¿És aquesta la nostra manera d’ajudar: la de la l’abstenció i el desinterès durant anys, per acabar aportant una colla d’avions que van llançant bombes? A nosaltres, ¿no ens fan mal aquestes bombes? Ens n’haurien de fer.
En defensa de VilaWeb
DILLUNS, 21 DE MARÇ DEL 2011 | Països Catalans
Lamento haver d’escriure el post d’avui, perquè lamento haver d’escriure encara –a aquestes alçades de la història– no solament en defensa de la llibertat d’expressió sinó també en defensa de la veritat. Seria esperable que aquestes defenses fossin necessitats del passat. Perquè avui, la llibertat i la veritat no haurien de ser atacades per ningú i menys encara per l’Ajuntament democràtic de la capital de Catalunya.
Es tracta d’una història absolutament increïble: el proper dia 29 de març, hi ha d’haver el judici en què s’acusa VilaWeb i el seu director, Vicent Partal, d’injúries per la informació que VilaWeb va donar fa tres anys sobre l’anomenat «cas Vilaró». Qui exerceix l’acusació és l’Alcalde Jordi Hereu i el grup municipal del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Tots els altres grups municipals (CiU, ERC, ICV i PP) han votat aquesta setmana a favor de retirar la querella (de 200.000 Euros!) per part de l’Ajuntament. El PSC, però, no n’ha fet cap cas, i la manté. (En podeu veure el vídeo aquí.)
I per què una acció tan contundent de l’Ajuntament de Barcelona contra un mitjà del prestigi i de la trajectòria de VilaWeb? En què va consistir el «cas Vilaró»? Ara fa tres anys, VilaWeb va publicar que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona no havia estat ferit per una pilota de goma dels Mossos, com ell defensava. Immediatament, l’Ajuntament va interposar la demanda.
Tot el que ha succeït durant aquests tres anys no desmenteix sinó que confirma la posició de VilaWeb. D’una banda, els informes dels Mossos, posteriors als fets, donen la raó al diari de forma molt documentada. (Es pot veure aquí.). D’altra banda, en un judici que ja s’ha celebrat, el jutge va desestimar una demanda contra els Mossos i va deixar ben clar que el cap de la Guàrdia Urbana no havia pogut demostrar la seva història i que no es podia determinar com s’havien produït les seves ferides. El cas va ser arxivat. (Es pot veure aquí la sentència.)
Davant de tanta evidència o, si es vol, davant de tan poca evidència a favor de la tesi de l’Ajuntament, ¿com pot ser que aquest mantingui la querella? Perquè l’Ajuntament també hauria pogut demostrar el seu desig de defensar la veritat si hagués procedit a fer la investigació a fons que li van demanar els mateixos Sindicats de la Guàrdia Urbana. Però no ho ha fet. ¿I no resulta extraordinàriament significatiu que, malgrat el sentit de cos que tots els cossos tenen, aquests mateixos sindicats impedissin que, després dels fets, se li concedís una medalla al cap de la Guàrdia Urbana? En aquest cas, ¿torna a ser l’Ajuntament el que realment defensa la veritat?
En honor d’aquesta mateixa veritat s’ha de dir que també està encausat un periodista del diari El Mundo, que va publicar informacions semblants a les de Vilaweb. De fet, RAC 1 també ho havia fet, però l’Ajuntament i el Grup Godó van pactar un acord, i l’Alcalde va retirar la querella contra aquesta ràdio.
Aquest, doncs, no és només un cas d’atac a la llibertat d’expressió. Ho és, evidentment, però amb un agreujant: la llibertat d’expressió del diari no s’ha posat al servei d’una mera opinió, sinó al servei de la veritat, perquè els dubtes exposats no han pogut ser refutats en cap cas, ni s’ha pogut demostrar que VilaWeb hagués volgut tergiversar els fets. Esperem que la justícia actuï com ho ha de fer.
El que resulta realment inacceptable és la reacció de l’Alcalde de Barcelona, una reacció que té dos temps, tots dos dolents: en un primer moment, l’Alcalde ja no s’havia d’haver querellat per una informació legítima i responsable, sinó que havia d’haver liderat una investigació a fons dels fets, fossin els que fossin; en un segon moment, però, i a la vista de tot el que ha succeït fins ara, sembla mentida que l’Alcalde no hagi estat capaç de rectificar el seu primer error i no hagi retirat encara la querella.
Desitjo que ho faci. Confio que ho farà. Si no, el seu sentit de govern democràtic, lliure, crític i autocrític, quedarà sota sospita.
Els humans, desbordats
DILLUNS, 14 DE MARÇ DEL 2011 | Món
Aquests darrers dies, el terrible terratrèmol al Japó (9 graus a l’escala de Richter són una enormitat) ens ha omplert el cor i el cap no solament de sentiments de solidaritat sinó també de pensaments i temors que, altrament, queden força adormits.
És important recordar –ho constatem de tant en tant– la força enorme de la naturalesa quan no pot ser continguda pels humans. I a fe que el Japó és un país especialment preparat per a resistir terratrèmols. Cada any en tenen centenars. Ho saben i se’n protegeixen. Les construccions, per exemple, han de seguir estrictíssimes normes de seguretat, i s’hi han d’usar materials especialment adaptables i flexibles per quan arribin embats i envestides. La població està conscienciada, entrenada, i sap reaccionar ràpidament quan es produeix un terratrèmol. Aquest cop, però, el sisme ha estat de proporcions inesperades. El desastre serà, finalment, enorme. Les pèrdues, sobretot humanes, però també materials, impossibles de recuperar.
Tot plegat, però, serà molt pitjor del que era inicialment previsible perquè el tsunami ha acabat afectant instal·lacions nuclears. Les conseqüències d’això poden ser espantoses. I ben segur que els japonesos hi són especialment sensibles, ja que ells han estat els únics que fins ara ja han hagut d’experimentar el poder destructiu de dues bombes atòmiques.
No estem parlant, doncs, d’un desastre natural en un país pobre i poc preparat, tot i que és cert que la zona del sud del Japó, que és la més durament afectada, segurament que també és la més pobra del país. Tot i ser, però, un país econòmicament poderós (fins ara tercer en el rànquing mundial, després dels EUA i de la Xina), i un país conscient dels perills de l’energia nuclear, el Japó està vivint una experiència de la qual tardarà moltíssim a refer-se. I això porta, com a mínim, a dues consideracions.
La que ja he insinuat abans de la relació entre la natura i la vida humana, si es vol, entre natura i cultura. Sovint ens pensem que som els amos de l’univers i, de tant en tant, ens hem de despertar del somni absolutament esgarrifats. El món és certament casa nostra, però no ens pertany. Tots hi vivim rellogats, i haurem de revisar, cada dia més, quines són les millors condicions per viure harmònicament amb un entorn que sovint no ens és gens favorable (tal com nosaltres sovint tampoc no li som favorables a ell).
La segona qüestió que es planteja amb duresa és la de les centrals nuclears, la de l’energia nuclear. S’insisteix en el fet que les centrals nuclears són molt sòlides i molt segures. No totes ho són, i n’hem tingut exemples terribles en el passat no gaire llunyà. Però, fins i tot les que ho són, no ho són prou, perquè estan permanentment amenaçades, almenys per accions imprevistes, tant de la naturalesa com dels mateixos humans, amics o enemics. Si ens estem plantejant seriosament la substitució del petroli per altres energies renovables, també ens hem de continuar plantejant la necessitat, la conveniència, de les centrals nuclears. És clar que, quan ens plantegem això, també haurem de reconèixer que, actualment, si no tinguéssim energia nuclear, no podríem tirar de veta com ho estem fent en la nostra despesa diària d’energia. Per tant, el recanvi de les fonts d’energia hauria de significar, ben segur, no solament un recanvi en els usos del nostre consum, sinó també un plantejament molt diferent del que entenem que han de ser el nostre benestar i la nostra vida en el planeta. Perquè la naturalesa de vegades ens és contrària, però gairebé constantment ens és amiga. I nosaltres no l’hauríem de posar a prova més enllà del que és raonable.
Aquestes són qüestions importants, molt importants. El dolor del desastre al Japó ens hauria de servir a tots per reflexionar a fons sobre aquestes coses. I serà bo que nosaltres sapiguem reflexionar-hi precisament ara, quan hem tingut la sort de no quedar esclafats per la força de la naturalesa. És en moments de serenitat i calma quan es pot preparar el futur a consciència. És llavors que s’ha de fer. És ara.
Una societat líquida
DILLUNS, 7 DE MARÇ DEL 2011 | Països Catalans
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925) va tenir l’encert de qualificar la societat actual com una “societat líquida”. El terme és tan perfectament descriptiu de moviment, imprecisió, vaguetat, canvi i flexibilitat, que es pot fer servir pràcticament per a parlar de tots els àmbits. Jo potser en faré un ús estrany, però em sembla que la liquiditat de Bauman es veu molt clarament en molts dels moviments –tant de fons com superficials– que s’estan produint en la societat catalana.
En posaré només dos exemples:
1. Que el Conde de Godó hagi anunciat que aviat sortirà la versió catalana de La Vanguardia em sembla una notícia destacable. En Màrius Carol ja ho va anunciar com a imminent deu fer dos anys. A can Godó s’hi ha pensat i repensat molt. Ben segur que el moviment no l’han pas fet per un amor excepcional vers el català o el catalanisme –si fos així, ho haurien fet fa molts anys–, sinó per interès econòmic i, potser també, per una política d’imatge, sempre necessària. La Vanguardia sempre s’ha caracteritzat per ser el que tocava: republicana, monàrquica, espanyola, Vanguardia a seques i, si un dia calgués, fins i tot independentista. La Vanguardia i la Caixa –per posar només dos exemples– no ajudaran a empènyer cap a la independència –més aviat, al contrari–, però si un dia es proclama, aniran a primera fila portant la pancarta. Això és liquiditat i capacitat d’adaptació en majúscules.
Això no vol dir, però, que no m’alegri que surti aquesta versió catalana. I és que m’alegro més de la liquidat que vessa en la meva direcció que no pas de la que ho fa cap a l’altra banda. Estic segur que al Conde li sortiran els números. Que l’aposta del diari sigui a favor del català –encara que sigui per raons econòmiques, i precisament perquè ho és– em sembla un senyal de la salut del català, que no hem de menystenir. Estem tan acostumats a dir que el català recula, que està malalt, que es mor –i en alguns casos i àmbits deu ser veritat–, que potser no advertim que també hi ha senyals positius, fins i tot esperançadors. Tant de bo, per exemple, molts productes acabessin etiquetats en català senzillament perquè els empresaris arribessin a entendre que així faran més negoci. Això també seria un boníssim senyal.
2. El segon exemple de moviment, tàctica, liquiditat i el que vulgueu, és el de la decisió de Joan Laporta de participar en la candidatura d’ERC a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. Només és relativament sorprenent que el grup de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) s’hagi mantingut unit tan poc temps al Parlament. Era previsible que passaria, perquè es va construir el projecte amb molt poc temps, amb molta pressa, sense gaire definició ideològica –més enllà de voler la independència com abans millor–, i a partir sobretot de tres líders de procedència ideològica diversa i encara poc cohesionada. Ha passat, doncs, el que tard o d’hora havia de passar.
Se’n pot estar content o es pot lamentar. Jo no hi donaria una importància massa gran ni ho dramatitzaria en excés. Estem en una època d’independentisme líquid, en què s’han d’anar buscant formes i maneres de fer forat en l’espai social, en l’espai polític, en l’econòmic, en el cultural. En una època així, no és estrany que s’hagin de fer provatures i experiments, que es facin passes endavant i passes endarrere, que es facin salts i fins i tot capgirells.
L’espai independentista català té al seu davant mesos i anys d’assaig fins a poder consolidar formes més definitives, que segurament seran múltiples, diverses. Que tothom faci tot el que pugui i sàpiga, amb entusiasme, dedicació i honradesa. Sóc dels partidaris d’aprofitar-ho tot, de sortir al carrer amb una escombreta i una pala per recollir totes les engrunes, totes les manifestacions que hi hagi a favor del país, tant les que m’agraden més com les que m’agraden menys, tant les més valentes com les més prudents, les més mediàtiques i les més ocultes, les més apressades i les més lentes. El dogmatisme és un perill que va contra els temps. El dogmatisme (“Només és independentista aquell que fa el que jo faig, aquell que pensa com jo penso, aquell que s’apunta a allò a què jo m’apunto”) és l’expressió de l’antiliquiditat, és allò que critiquem a l’Estat, a l’Església i a la moral, però també allò en què massa sovint caiem. Si els nostres temps són líquids, és normal que ho siguin les nostres expressions polítiques. Al capdavall, hi ha independentisme molt més enllà dels partits polítics. És la consciència social la que s’ha d’anar conformant, i aquesta ho farà –vulguem o no– des de la liquiditat, és a dir, des de la diversitat, el canvi, la impredictibilitat.
Observem el que passa i ajudem a empènyer, comprometent-nos i acceptant els compromisos dels altres. I no ens esverem per l’aigua que baixa. En baixarà molta més!
Males notícies i bons auguris
DILLUNS, 21 DE FEBRER DEL 2011 | Món
Algun amable visitant d’aquest bloc es preguntava què hi passava, que jo tardava a escriure-hi. És cert. Darrerament, la feina se’m menja de viu en viu i sovint tinc dificultats per acudir a tots els llocs on hauria de ser i per complir amb compromisos assumits. Confio comptar amb la vostra comprensió.
Aquests darrers dies han passat moltes coses. Jo només en comentaré algunes, tant internes com externes.
Des del punt de vista intern, les notícies són més aviat dolentes:
a) Hi ha hagut la paralització de la llei de consultes per part del Tribunal Constitucional espanyol, i que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya amb els vots dels socis del darrer govern tripartit. No sóc jurista, però em resulta estrany, molt estrany, que una llei que finalment deia que tot es faria demanant permís al govern espanyol (i per això CiU va trobar, segons va dir per no votar-hi a favor, que era una llei massa tèbia), hagi estat recorreguda pel mateix govern espanyol per “envair” les seves competències. Sospito que deu ser perquè la llei preveia que l’organització i el desenvolupament dels referèndums quedaven en mans del nostre govern. Ni això no deu ser possible, encara que a Madrid puguin donar permís o denegar-lo. Esperem com acaba la resolució de tot plegat. Però, de moment, aquest és un cas més de la corrua d’impugnacions i denúncies que assetjaran per tots costats les iniciatives catalanes en els propers mesos. Confiem que el govern de Catalunya es mantingui ferm i combati els atacs, encara que finalment no en tregui gran cosa. Perquè ja es veu que la via no és pas anar discutint si naps o cols, si puc o no puc, si em deixes fer o t’enfades, sinó que l’única via possible és que el govern i el parlament catalans facin camí pel seu compte i deixin de mirar a Madrid contínuament. El creixement de la nació –de què es parla tant últimament- serà efectiu si l’autoconsciència i l’autoestima ens porten a prendre decisions, a augmentar realment i concretament el dret de decidir. I això, és clar, només té un final possible, que cada dia veu més gent: la independència. Sisplau, deixeu-nos viure tranquils! No ens amargueu la vida! Nosaltres us volem tot el bé possible. Desitgeu-nos el mateix a nosaltres! I cadascú a casa seva.
b) El tancament de repetidors de TV3 al País Valencià no és solament una mala notícia sinó que és una agressió anticatalana completament inexplicable, absurda, tràgica, sobretot a començaments del segle XXI, quan els valencians podran veure la TV d’Al Jazeera i no podran veure en canvi un canal en català. Al darrere d’això, només hi pot haver obcecació i, suposo, odi. Que no em vinguin amb històries de legalitat i il·legalitat. El govern Camps no sembla pas un amant fervent de la legalitat, quan té al darrere casos com: el del barri del Cabanyal; el de l’aparentment inamovible president de la Diputació de Castelló (fa set o vuit anys –potser més- que està encausat i la campa tan tranquil, mentre un dels seus denunciadors ja fa cinc anys que, incomprensiblement, és a la presó); el cas de la bogeria de voler fer els cursos d’”Educació per a la ciutadania” en xinès mandarí o en anglès, per tal de saltar-se la llei; els casos Gürtel i dels vestits presidencials tampoc no semblen gestos d’amor i interès envers la legalitat democràtica. La llista és immensa. Que no em vinguin amb històries. El govern valencià encara avui defensa explícitament que el català i el valencià no són la mateixa llengua! Senyor, senyor, quan s’uneixen la mala fe i la ignorància, el resultat és autènticament catastròfic i demolidor. Tant de bo l’Acció Cultural del País Valencià se’n surti, abans que no li embarguin els béns: és obvi que això també és un dels objectius de Camps. Al capdavall, l’edifici “Octubre” al carrer de sant Ferran, és un espai digne, magnífic, lliure i culte, que fa molt de mal, i molta nosa, a la política cultural misèrrima i mediocríssima d’aquell govern.
Des del punt de vista extern, també un parell de coses, que resulten positives:
a) La primera és l’allau de protestes i d’alçaments democràtics que s’estan produint en molts països àrabs contra governants dèspotes i autoritaris. Llàstima que, en tots els casos, hi hagi hagut –i hi hagi d’haver en el futur- pèrdua de vides humanes. Ara bé, el cas d’Egipte que és el més important, i el més cridaner, mostra també la feblesa d’aquests processos. De moment, el poder egipci el té l’exèrcit, i ningú mínimament crític pot pensar que l’exèrcit farà fàcilment el trànsit cap a una democràcia autèntica. Al capdavall, qui ha sostingut Mubàrak en el poder durant trenta anys? No ha estat l’exèrcit precisament? Per tant, no crec que sigui veritat, en casos així, que “morta la cuca, mort el verí”. Si no ha estat veritat del tot ni a Espanya, serà complicat que ho sigui en aquells països. L’il·lusió hi és, només faltaria, i avui sembla que estan més a prop de la llibertat que fa uns dies, però el camí a recórrer serà complicadíssim, entre altres coses perquè l’exèrcit egipci controla el poder econòmic del país, i això no es deixa anar així com així. Que el poble tingui encert i sort, i que rebi ajut internacional (cosa que tampoc no és ben clara, i si no, mirem què passa a Líbia o en els territoris on hi ha petroli i gas).
b) La segona cosa és l’esperança immensa que origina el nou partit SORTU de l’esquerra abertzale. També ells hauran de superar encara moltes dificultats, perquè els jutges i el govern espanyols els posaran totes les dificultats possibles, imaginables i inventables, perquè no puguin fer una vida democràtica normal. Però em sembla que “les jeux sont faits”, com en els casinos, i que, més tard o més d’hora (confio que més d’hora que tard), l’esquerra abertzale tindrà veu pròpia a les institucions basques. Llavors les coses començaran a canviar de debò a Euskal Herria. Ja seria hora! Alegrem-nos-en!
Ferrater Mora, doble aniversari
DILLUNS, 31 DE GENER DEL 2011 | Cultura
Ahir, diumenge 30 de gener, es va clausurar, a la Fontana d’Or, de Girona l’exposició commemorativa dels primers vint anys de la Càtedra Ferrater Mora, que ha romàs oberta des del passat 13 de novembre. Durant totes aquestes setmanes, l’exposició ha anat acompanyada per molts actes, concretament 19, entre simposis, jornades, cursos, conferències i debats, dirigits per 49 ponents destacats en diferents àmbits. A part de les persones que han visitat l’exposició, als actes hi ha hagut un total de 1.300 assistents. A més, s’han fet diverses visites guiades a l’exposició. Estic segur que no peco d’exagerat ni de pretensiós si dic que tant l’exposició com les activitats complementàries han estat un èxit notable.
La Càtedra Ferrater Mora, però, no mira només enrere, sinó que, després d’aquests primers vint anys, encara vol dur a terme molts projectes. Per això, es va aprofitar el mateix acte de clausura de l’exposició per anunciar la convocatòria del segon Premi d’Assaig Ferrater Mora, les bases del qual seran difoses les properes setmanes. I també es va fer saber que s’està treballant en la possibilitat de beques de recerca i en l’edició d’una gran biografia de Ferrater Mora, que a finals de l’any vinent compliria cent anys.
Ahir mateix, en feliç coincidència amb la clausura de l’exposició, feia vint anys exactes que el professor Ferrater moria inesperadament a Barcelona, en una visita que feia per parlar de projectes de la Càtedra i per presentar la seva darrera novel·la, La señorita Goldie. Per això l’acte també va servir per recordar-lo, amb enyorament i afecte.
Ferrater era una persona d’uns coneixements colossals, d’intuïció brillant, rigorós en l’anàlisi, agut en el judici. Els que vam tenir la sort no solament de llegir-lo sinó de conèixer-lo, sabem també que era irònic i divertit, d’una curiositat immensa, capaç sempre d’aprendre i de sorprendre, que odiava sobretot, en paraules seves, dues coses: el desordre i la incoherència. Un dels objectius de la Càtedra que porta el seu nom és el de mantenir viu el seu pensament, el seu tarannà i, doncs, d’alguna manera també la seva presència i la seva influència.
Durant l’acte van prendre la paraula el President de l’Obra Social de laCaixa a Girona, el director de la Càtedra Ferrater Mora, la vídua Ferrater –que va tornar a ser present a l’acte, tal com havia participat a la inauguració de l’exposició–, la Rectora de la UdG i l’Alcaldessa de Girona. A la segona part, el violoncel·lista Lluís Claret va fer un esplèndid concert, en què va interpretar tres Suites: la Suite n.3 de J.S. Bach, la Suite en re menor d’Enric Casals i una Suite de Gaspar Cassadó. Va ser un magnífic colofó.
La vídua Ferrater no solament va adreçar unes paraules molt sentides sinó que també va llegir un poema que el seu marit li havia dedicat i que, segons recorda, va ser el primer que li va escriure. Em permeto de transcriure’l aquí perquè en ell es veu també el pensament i el sentiment d’un Ferrater confidencial i proper. El poema va ser llegit en l’original anglès sense traducció. És així com també el transcric aquí.
A Christmas Card Poem
I will drop Shakespeare,
and Homer, and Kant.
No quotations
(let the dead bury their dead).
Just plain words,
from a plain man,
a lonely one
(as all men, at bottom, are).
Words that come from nowhere and go nowhere
(exactly like life).
They look sad,
because they are true.
They say that the world is a big thing,
a real labyrinth,
full of traps.
Nice traps they are.
They have human shapes.
We know them well,
because we have built them.
We are the torturers and the victims
(all at once)
and cannot complain to God
(or to the Devil)
who both look at us with amused eyes.
We play our game,
day after day, night after night,
indefatigably.
We break each other's hearts,
sometimes unknowingly,
but always implacably.
A fine game it is.
A God-like game,
but played at a human level.
A fascinating pantomime,
threatened by death and pressed by time.
But don't worry, Priscilla
These are the uncertain thoughts of a philosopher
who has had some inklings of the Truth of life
but who knows that there is another side.
The side of hope,
of happiness,
perhaps even of fun (no matter what some say),
For life is also wonderful;
it is a thing of beauty,
the only beautiful thing, in fact, there is in this world.
It suffices to wait
for wonders to come.
And they come.
They also have human shapes.
The same ones,
but seen from another angle.
There is sometimes love in this world.
It is not here to stay.
But while it does it tastes good.
There is friendship,
and the warmth of the human word.
And the wonderful game of the mind;
and the flow of blood in the veins,
and other things I cannot say
(just for lack of time).
There is the color red, the color yellow,
the green, the blue, the emerald,
and the sparkle of the human eye
(and all those things we cannot buy).
I could go on,
and on, and on.
But this, I hope, suffices.
It is even long for a Christmas card
(maybe I was inspired)
El país, la llengua, la vida
DILLUNS, 10 DE GENER DEL 2011 | Països Catalans
Aprofitant unes llargues vacances de bloc, feia molt que no treia el cap amb el post dels dilluns. Aquestes darreres setmanes han passat força coses (tot i que sembla que les vacances –les d’alguns, val a dir–) mig paralitzen el corrent de les notícies.
Des de la nostra perspectiva natural –vull dir, nacional–, subratllem que ja s’ha produït la constitució i presa de possessió del govern de Catalunya. Tots n’hem fet i llegit tants comentaris, que potser ja només valgui la pena esperar les polítiques i actuacions que ha d’engegar. Es pot discutir, i molt, si els consellers triats pel president Mas són els millors. Tanmateix, una cosa és ben clara: el govern és fet d’enormes equilibris, tant interns (amb Unió, però també amb els molts candidats de Convergència que feien cua) com externs, perquè no sé què tenen a veure la consellera de Justícia i el de Cultura, per exemple. Però, vaja, deixem que demostrin de què són capaços, per bé i per mal.
Hi ha una preocupació central –la de l’economia, l’atur i les empreses– sobre la qual em sembla que no s’ha dit tota la veritat: el govern de Catalunya –no aquest govern, sinó qualsevol–, amb prou feines hi pot fer res en tot això, senzillament perquè no té competències ni recursos per abordar la crisi de forma seriosa. Pot estalviar, això sí, i pot prendre mesures cosmètiques, això també, però les grans mesures, les que fan referència a les reformes financeres, empresarials, laborals i estructurals, aquestes no les pot prendre el govern català. Mas ha guanyat les eleccions dient que ho arreglaria i segurament volia dir que miraria d’arreglar-ho. (Ningú no s’ha atrevit a dir «no ho podem arreglar ara com ara». Perquè dir-ho, significaria admetre que, només si som independents, ho podrem mirar d’arreglar de debò, encara que després no ens en sortim prou. Al capdavall, això és el que intenten tots els països independents del món, no les regions, les colònies o les sucursals. Ara com ara, nosaltres ni ho podem intentar. Que alguns polítics encara no ho vulguin reconèixer en públic em sembla poc honest. Que la població majoritàriament encara no se n’hagi adonat, em resultaria incomprensible, si no sabés la feinada enorme que estan fent la immensa majoria dels mitjans de comunicació perquè les coses segueixin com fins ara. És a dir, per a nosaltres, malament.) Per això és tan sorprenent sentir el conseller d’Empresa anunciar que reduirà espectacularment l’atur. Ho diu per consolar-nos? S’ho creu? I com s’ho pot creure si ha treballat a ESADE, que és una «escola de negocis» que ha de conèixer la realitat i com s’hi pot fer front?
D’altra banda, el PP i Ciudadanos continuen burxant tant com poden contra la llengua catalana. A instàncies seves, el Constitucional ha fet, just abans de Nadal –quina casualitat, amb les escoles tancades–, aquella estranya sentència en què diu que quatre o cinc famílies tenen dret a escolaritzar a Catalunya els seus fills en castellà. El tribunal no té en compte que a Catalunya no existeix oficialment l’escolarització en castellà; que, si els fills d’aquestes famílies tenen la mala sort de viure en segons quins barris de Barcelona, ja acabaran pràcticament escolaritzats en castellà, encara que no sigui ni oficial ni legal; que, encara que estiguin escolaritzats en català, quan acabin els estudis sabran la mar de bé el castellà –que és del que es tracta i que jo també aplaudeixo–, però que, en canvi, no és ben segur que dominin igualment bé el català. Tot això és un problema per a la Constitució espanyola i per al tribunal? Aquests són els mals que pateixen aquestes famílies? No, el seu problema deu ser un altre. Tots sabem que és un altre. Almenys jo, sí.
Mentrestant, la vida segueix, amb les alegries i els problemes normals de la gent normal. Aquest 2011 serà dur, ja ho sabem. Però, alguns s’ho passaran molt pitjor que altres. I alguns ho passarem relativament bé, fins i tot, potser molt bé. Després de tanta festa i en aquest començament d’any, em sembla de justícia reconèixer-ho i recordar aquells que sobreviuen amb tantes dificultats. No fos que les llumetes del Nadal i els arbrets i les musiquetes ens haguessin estabornit del tot i ens arribessin a fer pensar que, amb això d’«any nou, vida nova», ja podem estar tranquils, perquè aquest és el millor dels móns possibles. No, no ho és.
|
|
|
ARXIU:
| << |
GENER 2012 |
>> |
| DL |
DM |
DC |
DJ |
DV |
DS |
DG |
| | | | | | 1 | | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | | 30 | 31 | | | | | |
ENLLAÇOS:
|
|
