| |
 |
 |
| |
 |
En aquest espai hi podreu llegir,
ordenades cronològicament i
classificades per tema,
reflexions
breus de
Josep-Maria Terricabras
sobre qüestions d'actualitat. |
El Dia de la Dona Treballadora
DILLUNS, 8 DE MARÇ DEL 2010 | Societat
Amb motiu del Dia de la Dona Treballadora que se celebra avui, he tornat a repassar el post que hi vaig dedicar exactament el 9 de març de l’any passat. En tornar a aquell text, veig que llavors també em vaig referir a l’espectacular manifestació dels «10 mil a Brussel·les», que havia tingut lloc feia un parell de dies i de la qual, doncs, ara celebrem el primer aniversari.
No acostumo a fer-ho, però avui he pensat que, per al Dia de la Dona Treballadora, podia senzillament tornar a penjar les reflexions que vaig fer l’any passat. No solament perquè em continua semblant que té sentit tot el que vaig escriure, sinó perquè confio que potser aquest any puguin estimular més la reacció dels companys de bloc. I és que, amb una certa sorpresa, l’any passat vaig constatar que només hi va haver quatre comentaris.
(Ja ho sé que això dels comentaris depèn molt de moments, de setmanes, d’estats d’ànim, de temps disponible. Però tinc la impressió, amb tota franquesa, que els posts més explícitament polítics provoquen més reacció que els altres. A mi, però, no solament em semblen polítics –vull dir, propis de ciutadans actius i no submisos– molts temes que a primera vista potser no ho semblen, sinó que em continuen interessant qüestions molt diverses de la vida col·lectiva, que no sabria reduir a l’activitat política del govern, dels partits o dels polítics professionals. Com que estic convençut que la salut mental s’ha de regir per un principi que també és bo per a la salut física i que fa: «Sisplau, dieta variada!», continuaré fent comentaris diversos de temes diversos. Espero que puguin continuar essent del vostre interès: i no vull dir que tots els posts hagin d’interessar tothom sinó més aviat que, al llarg del temps, tothom es pugui acabar sentint interpel·lat per algun post o per algun comentari al post.)
El text, doncs, que ara voldria tornar a proposar, amb motiu del Dia de la Dona Treballadora, és aquest:
«Heus aquí un breu resum de l’origen d’aquest dia: “Sovint s'atribueix la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica. La realitat, però, és més complexa. Els fets de Nova York serien tres i no un únic incendi: la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l'incendi esmentat de la fàbrica Cotton el 1908, i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911. En aquest últim van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals.” El 1977 Nacions Unides va oficialitzar la data del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Les lluites de les dones per obtenir reconeixement familiar, social i polític (inclòs el dret de vot) han estat llargues i dures. Avui encara han de continuar lluitant per obtenir millores laborals i socials en un món massa marcat pel masclisme i el patriarcalisme. Per això em molesta especialment que, des de moltes instàncies –polítiques, socials, mediàtiques–, s’escurci l’abast de la diada i es parli simplement del «Dia Internacional de la Dona». En suprimir l’adjectiu «treballadora», s’està tergiversant el sentit de la commemoració, s’hi està essent infidel.
Perquè, tot i ser veritat que la dona en general continua essent socialment desconsiderada i sovint maltractada, encara és més veritat que això recau d’una manera molt més dura sobre la dona treballadora. Ha estat la treballadora, no pas la benestant i burgesa, la que a Nova York, a Moscou, a Londres, a París o a Barcelona, per esmentar només algunes ciutats, ha plantat cara en moltes ocasions i ha experimentat la repressió, la discriminació i la marginació més dures.
Ja m’està bé que fem causa comuna de grups sencers de persones. Que això, però, no ens faci oblidar aquells grups o subgrups que més han patit i que encara pateixen i s’ho passen malament. Si oblidem això, podem convertir una diada com aquesta en una festa abstracta i genèrica sobre la dona, que pot arribar a incloure homenatges a models i a actrius, a figures públiques femenines i a dones d’èxit més o menys efímer. Segurament que, en la majoria de casos, la dona professional, potser d’èxit, encara està per sota de l’home professional, de més o menys èxit. Però avui no es tracta d’això, sinó de recordar una veritat molt més crua: hi ha dones treballadores tractades injustament no solament pel fet de ser dones, sinó molt especialment pel fet de ser treballadores. Això no s’hauria de sublimar, dissimular o passar en silenci. Perquè, si no es té present, és segur que no s’hi posarà remei.»
La immigració, a Salt i arreu
DILLUNS, 1 DE MARÇ DEL 2010 | Societat
Aquests darrers dies uns esdeveniments de certa confrontació entre immigrants i autòctons de Salt, al Gironès, han omplert pàgines i hores de mitjans de comunicació. Em sembla que convé que hi reflexionem honestament.
En primer lloc m’admira que s’hagin fet tants crits i esgarips públics per aquests fets. No em puc estar de pensar que, com en el cas inflat de Vic, hi ha persones i grups interessats a utilitzar la immigració per atiar la confrontació social. I tampoc em puc estar de pensar que alguns ho fan servir per fer veure que a Catalunya hi ha molta xenofòbia i racisme.
Sembla que a Salt han augmentat darrerament els robatoris i els delictes. Si és així, és important tenir-ho en compte i convé resoldre el problema, sobretot perquè, quan hi ha confusió i, diguem-ne, turbulències socials, els que acostumen a rebre són els més dèbils, els més desprotegits. Ara bé, no m’agradaria gens que, per defensar uns dèbils es carreguessin els neulers i les responsabilitats sobre uns altres dèbils com són els immigrants que, al capdavall, són refugiats econòmics.
No sé quants immigrants han participat en els fets recents que es denuncien. No sé quants han estat agressors i quants, víctimes. Però sé, en canvi, altres coses, que tothom deu saber: en una població que té el 42% d’immigració, no és gens estrany que també hi hagi un tant per cent molt elevat d’immigrants en qualsevol esdeveniment, positiu o negatiu. De fet, l’allau immigratori, concretament a Salt però també a molts altres llocs de Catalunya, ha estat tan enorme en pocs anys, que no sé com s’ha pogut anar paint. Més encara: el que a mi em sorprèn no és que hi hagi conflictes, sinó que no n’hi hagi hagut gaires fins ara. Una població sotmesa a tensions migratòries continuades i massives ho té molt difícil per reaccionar. I Salt –com tants altres llocs, com Palafrugell o Vic, per exemple– ha estat francament exemplar. Les institucions han estat sovint desbordades, l’Ajuntament no ha rebut els recursos que hauria de rebre, però les iniciatives des de molts grups de la societat civil han estat magnífiques, han evitat confrontacions i han aportat elements de convivència. Això no ho dic perquè sí ni amb desconeixement de causa. Des de fa molts anys estic vinculat a GRAMC (“Grups de recerca i actuació amb minories culturals i treballadors estrangers”), una associació mixta de catalans i immigrants que treballa intensament, concretament a Salt. Durant uns anys vaig ser president de l’associació i sé perfectament la feinada que es va fer, el tarannà, l’estil, amb què es treballava amb la immigració saltenca.
Però nosaltres sabíem perfectament, i ho continuem sabent, que tots els problemes que puguin sorgir no tenen l’arrel en una suposada maldat dels nouvinguts sinó en causes estructurals polítiques i econòmiques que són les que s’han d’abordar si es vol que no hi hagi conflictes. Els més pobres entre nosaltres sempre s’ho passen més malament. En temps de crisi, els pobres encara són més pobres. Que alguns d’ells –i ja he dit que no sé quants ni com– hagin recorregut al robatori és lamentable però explicable. I pensar que això s’arreglarà omplint Salt de policia, com s’ha fet aquests dies, és com voler aturar la pluja simplement estenent paraigües.
Siguem tots seriosos i diguem les coses pel seu nom: cap de nosaltres no hem fabricat el problema d’una concentració immigrant exagerada i difícil de gestionar, però tots tenim ara la responsabilitat de reclamar que els problemes s’abordin com cal, no simplement posant-hi pegats. I això vol dir que, en els llocs més conflictius, s’han de fer esforços més grans pel que fa a treball, educació i convivència. Potser també s’ha de pensar, per què no?, en la repatriació d’aquells que vulguin tornar a casa seva amb alguna cosa i no amb les mans buides. I també s’ha de posar vigilància policial per evitar delictes. S’ha de fer tot i de tot. Però també s’han de tenir les idees clares: atiar els sentiments racistes d’alguns, enfrontar diferents grups d’una comunitat, és fer un pèssim servei a la convivència i a la democràcia.
Per què es continua fent tan poca cosa per millorar la situació de les persones en els seus llocs d’origen? Per què l’ajut internacional és absolutament insignificant, sobretot si es compara amb l’ajut que s’està donant a bancs, caixes i empreses financeres, que estan encantades de la vida i ja tornen a repartir-se beneficis? Ningú no emigra de casa seva per gust. Si ho fa per gust, llavors és un turista o un aventurer. Quan algú marxa de casa per necessitat, ha de ser acollit. A mi m’agradaria, però, treballar per un món en què la gent no HAGUÉS de marxar de casa, sinó que en POGUÉS marxar sempre que volgués i només quan volgués. D’aquí que s’hagi de treballar per a una internacionalització i globalització de la justícia, de la igualtat d’oportunitats.
I les nostres comunitats han de ser servides amb intel·ligència i dedicació, no amb cridòria, amb insults o acusacions improcedents. Els delinqüents han de ser castigats. Els pobres, no. I nosaltres encara castiguem els pobres, tant si són d’aquí com d’allà.
Espriu, la poesia
DILLUNS, 22 DE FEBRER DEL 2010 | Països Catalans
Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), considerat en el seu temps, unànimement, «poeta nacional de Catalunya». Aquesta efemèride és una bona ocasió per a reflexionar sobre l’obra d’Espriu, la poesia, els poetes i el país.
En primer lloc, dues paraules sobre Salvador Espriu. Als meus ulls –i a les meves orelles, perquè la poesia és bàsicament auditiva–, Espriu és un gran poeta. Avui es poden rellegir els seus poemes –i la seva excel·lent producció teatral– amb gran profit i plaer. El que resulta estrany és que deu anys després que 30.000 persones assistissin al seu enterrament, ja fos ben poc llegit. I avui, poquíssim. No s’ha de llegir Espriu a les escoles? Ja ho sé que hi ha un corrent, diguem-ne, liberal –i ho dic amb mala intenció– que creu que a les escoles no s’haurien de prescriure lectures obligatòries o que pensa que les lectures que s’hi facin han de ser, per dir-ho així, d’actualitat. En discrepo plenament. Si hi ha autors obligatoris en filosofia, si hi ha matèries obligatòries, si s’aprenen tècniques i idiomes obligatòriament, ¿no hem de proposar que alguns dels grans textos de la nostra cultura siguin coneguts obligatòriament –fins i tot memoritzats– pels nostres alumnes? En tindrien algun mal d’això, si es fes? Em sembla que n’obtindríem resultats molt positius.
Una altra cosa és que algú sigui l’únic poeta nacional. Aquest nostre país és força menys petit del que ens pensem –vull dir, el que va, segons la dita, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó–, però nosaltres l’empetitim constantment. No solament s’evita, a les regions catalanes, de posar autors catalans que no siguin de la pròpia “comunitat autònoma” –això sí que és polititzar estúpidament la cultura–, sinó que es dóna cada cop menys importància a la literatura i, és clar, s’escapcen i redueixen les lectures. De poetes nacionals, per sort, en tenim molts. No s’hi val a dir que fins fa poc només ho era en Martí i Pol, i que ara potser ho és en Joan Margarit. Dir aquestes coses és un disbarat. De bons poetes –en alguns casos, de boníssims–, en tenim molts i molts, sobretot si ajuntem els morts i els vius. I com més diversos siguin els seus plantejaments, millor.
Tot plegat em fa pensar que el que es menysté avui, entre moltes altres coses, és clar, és la poesia mateixa. Perquè per llegir poesia s’ha de saber llegir. Vull dir, que s’ha de saber llegir d’una manera especial, lenta, matisada, cadenciosa, rítmica. Justament el contacte amb la poesia també aporta això: s’aprèn a llegir. I llegir poesia fa que es desvetllin registres nous en nosaltres, que accedim a idees, sentiments, paraules i imatges que ens resulten imprevistos, desconeguts, amagats. Escoltar, llegir, recitar poesia és accedir a un nivell diferent de plaer estètic, intel·lectual i moral. Que es compri tan poca poesia és un mal senyal.
Ja ho sé que també es compren molt poc altres coses i altres gèneres literaris importants. Però ara no estic parlant de tot ni de qualsevol cosa, estic només parlant de poesia. Perquè la poesia m’interessa, perquè em sembla que ens hauria d’interessar. Perquè Espriu fa vint-i-cinc anys que és mort, però hauria de ser viu encara en l’esperit dels seus lectors, i ho és només en el de molt pocs. Una llàstima, una pèrdua, un senyal evident de pobresa cultural i espiritual.
Projecte de país
DILLUNS, 15 DE FEBRER DEL 2010 | Països Catalans
És el Conseller Ernest Maragall qui ha dit que els catalans estan “fatigats” del tripartit i que el tripartit fa temps que ha renunciat a tenir “un projecte integral de país”. A mi, francament, no m’agrada especular sobre el que volen dir els altres, ni m’agrada entretenir-me fent judicis d’intencions. Per això he de dir que no tinc ben clar què volia dir el Conseller. De fet, “un projecte integral de país” voldrà dir una cosa molt diferent si “el país” a què es refereix és Espanya o és Catalunya, o depenent de què signifiqui el terme “integral”. Com que no sé ben bé de què va, ho deixo.
Tot i que no sé fins a quin punt els catalans estan fatigats del tripartit –qui ho sap, com ho sap?–, una cosa em sembla clara: Ernest Maragall sí que està fatigat del tripartit i ha començat a fer campanya perquè tot el PSC pensi el mateix. El secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, s’ha afanyat a interpretar-ho dient que el que proposa Maragall és que, després de les eleccions, el PSC governi sol, ni que sigui en minoria. Jo sospito –torno a sospitar– que Maragall també pot haver volgut dir una altra cosa: que el que s’ha de fer és córrer cap a una sociovergència. Veurem quina tendència s’imposa. Per ara, la sociovergència em sembla relativament improbable, no solament perquè Montilla i el Baix Llobregat hi semblen poc inclinats, sinó perquè la mateixa Convergència hi deu tenir poc interès. Segurament que tot dependrà del resultat que facin els altres grups, sobretot ERC i els grups de signe independentista que es puguin presentar a les eleccions, si finalment hi concorren.
De fet, tot això tindrà a veure amb el tacticisme dels grups amb més capacitat de decisió i d’incidència. I és aquest tacticisme el que precisament em preocupa. Tot i que no sé què volia dir Ernest Maragall amb el seu “projecte de país”, jo tinc ben clar què vull dir quan uso l’expressió. I afirmo que, des del meu punt de vista, els partits presents al Parlament de Catalunya fan la impressió de tenir (potser) “projecte de partit” però de no tenir, en canvi, prou “projecte de país”. Perquè si en tinguessin, col•laborarien, per exemple, en la llei de vegueries; si en tinguessin, es posarien d’acord en una nova llei electoral per a Catalunya, cosa que es veu que no volen fer; si en tinguessin, treballarien per una llei de finançament dels partits que fes que els ingressos i despeses dels partits fossin transparents, rigorosos i controlats. Quan les lleis que depenen del Parlament i que poden marcar millor la personalitat de Catalunya no s’aproven, ni després de trenta anys d’“autonomia”, no es pot pas donar la culpa als altres.
Amb aquesta poca sensibilitat per al futur del propi país, no m’estranya que hi hagi corredisses per rebaixar i, si cal, vendre l’Estatut del 2005, i no m’estranya que tots els projectes polítics, els suposats projectes de sobiranisme o fins i tot (fixeu-vos-hi!) de federalisme o d’autonomisme, siguin defensats amb tan poca contundència, amb tanta ambigüitat, amb tant conformisme, amb tantíssima resignació. Després, tots fan esgarips quan hi ha poca participació electoral o quan els ciutadans manifesten rebuig i crítica a la classe política. Sovint sembla, però, que els nostres partits parlamentaris no saben anar gaire més enllà dels esgarips i de la retòrica vàcua davant els mitjans. Tenir projecte de país vol dir anteposar el país al partit, estimar-se més la renovació del país que no pas la perpetuació del partit o del càrrec en el partit. No sembla que anem per aquí, encara. No sé ni si hi anirem quan, previsiblement, la situació democràtica del país empitjori. Lamento profundament aquesta ceguesa que és, alhora, democràtica i patriòtica.
Justícia polititzada
DILLUNS, 8 DE FEBRER DEL 2010 | Espanya
Aquest és un tema recurrent: la justícia espanyola, sobretot en els seus nivells més alts (Consell General del Poder Judicial, Audiencia Nacional, Suprem i Constitucional), ha estat i està absolutament polititzada. Les raons són bàsicament dues: no solament perquè, en morir Franco, els òrgans judicials van quedar intocats –de fet, com pràcticament tot, per això vivim encara en època de transició tot buscant la democràcia–, sinó també perquè els òrgans superiors de la justícia espanyola són el resultat de pactes i acords entre el PSOE i el PP. Que així no s’obté una justícia independent ho sap qualsevol. Si sempre és difícil que els jutges treballin sense pressions i sense influències dels poders de torn, encara ho és més quan han estat aquests poders els que els han triat.
D’exemples, ben poc exemplars, d’això que acabo de dir, en trobem per totes bandes: recentment, n’hi ha dos de particularment cridaners: a) d’una banda, el setge judicial a què s’ha sotmès constantment tant el parlament i el govern bascos, mentre han estat liderats per polítics del PNB, com institucions i ciutadans no addictes i defensors de la independència d’Euskal Herria; b) d’altra banda, el moviment que s’ha iniciat ara contra el mateix jutge Garzón.
a) Resulta que el Tribunal Suprem defensa alhora dues doctrines contradictòries: la que s’anomena “doctrina Botín” i la que s’anomena “doctrina Atutxa”. Al president del Banc Santander se li va sobreseure la causa contra ell per les “cessions de crèdit”, perquè només hauria hagut de respondre a una acusació popular, no directament perjudicada o afectada; com que la fiscalia no l’acusava, es va entendre que no hi havia motiu per a un judici. Aquesta és la “doctrina Botín”. Quan Juan María Atutxa, Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la presidència de la cambra basca, van ser portats a judici per no haver dissolt un grup parlamentari, tal com li havia ordenat la justícia, van creure que se’ls aplicaria la “doctrina Botín”, perquè contra ells també només hi havia l’acusació popular de “Manos limpias”, no directament perjudicada o afectada. Ah, però, llavors, el Suprem va canviar la seva interpretació de la llei i va dir que una acusació popular era suficient per tirar endavant la causa. I els dirigents bascos van ser condemnats. Aquesta és la “doctrina Atutxa”.
Fa ben poc s’ha acabat d’aclarir el cas del lehendakari Ibarretxe i del llavors cap de l’oposició Patxi López, que també es van asseure al banc dels acusats per haver parlat amb membres de la il·legalitzada Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc va sobreseure el cas perquè la fiscalia va retirar els càrrecs. Llavors es va tornar a aplicar la “doctrina Botín”. El “Foro de Ermua” i “Dignidad i Justicia” van portar-ho al Suprem, que finalment ha dit que desestima el recurs perquè no hi ha delicte en un intent de diàleg. Sigui com sigui, es va tenir a president del parlament i a un lehendakari asseguts com a acusats. Això és el que es pretenia, i s’hi després queia alguna coseta més, millor. Ara, en canvi, hauria resultat massa cridaner tornar a fer seure al banc dels acusats un lehendakari socialista, aquell del qual s’espera la definitiva redempció constitucionalista del País Basc.
Després d’això, els dirigents d’Egunkaria també s’han assegut al banc dels acusats i estan esperant sentència, sense que, tants anys després, s’hagin pogut substanciar les suposades acusacions inicials. El jutge Juan del Olmo havia tancat el diari el 2003. És clar que el jutge Garzón ja havia tancat el 1998 el diari Egin, contra el qual no s’ha pogut demostrar mai res, però se n’ha provocat la desaparició, que és del que es tractava. I deixo ara de banda les dotzenes d’intervencions judicials contra persones i grups que s’han produït al País Basc, però també en cercles independentistes catalans, en els darrers anys. Si tot això no són maniobres polítiques i interpretacions malintencionades de la llei, vés a saber què són. Del que es tracta és de prohibir els contraris o de declarar-los acusats i, si pot ser, culpables i engarjolar-los.
b) Ara li toca el torn al mateix jutge Garzón. No tinc cap simpatia, cap, pel jutge Garzón, un jutge estrella, vanitosament mediàtic i, pel que em diuen molts juristes, un instructor força dolent de moltes causes, instrucció que ha fet que molts narcotraficants d’envergadura es poguessin escapar de l’acció de la justícia. La duresa ideològica amb què sempre ha tractat els independentistes bascos o catalans és prou coneguda. Els amics independentistes del 92 no van trobar cap empara en el jutge Garzón quan li van denunciar repetits casos de tortura contra ells, després d’aplicar-los la –en qualsevol sistema democràtic, impresentable– legislació antiterrorista. Per això, anys després, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol, que no havia fet res per investigar aquestes denúncies de tortura.
El jutge, però, s’ha cobert de glòria internacional amb casos com els de Pinochet o de torturadors argentins. Les instàncies internacionals, enmig de molts elogis també li han fet sovint el retret de preocupar-se molt de les dictadures foranes però de despreocupar-se del tot de la dictadura espanyola. Es veu que ho va voler esmenar i va iniciar una acusació contra el règim franquista per crims de “lesa humanitat”. Amb aquesta acusació de delictes que no prescriuen, Garzón va pensar que podia esquivar l’amnistia que es va autoatorgar el règim –d’acord amb les forces polítiques de l’inici de la transició– i que podia posar en marxa la maquinària judicial, que afectava la identificació de fosses comunes per les desaparicions produïdes després de la Guerra Civil. Els costos dels treballs en les fosses eren imputats a l’Estat.
Bé, doncs, Garzón no solament va haver d’aturar en sec el procediment sinó que ara és acusat de prevaricació per “Manos limpias” i “Llibertat i Identitat”. El magistrat Luciano Varela, conegut enemic de Garzón, ha acceptat la querella. Resulta particularment cridaner que, en moments en què el PP passa angúnies grosses per casos com Gürtel i altres, els membres més reaccionaris del Suprem siguin capaços de posar-se d’acord per, si poden, inhabilitar-lo per a fer de jutge. No són només les enveges i revenges personals el que és en joc, sinó sobretot l’atreviment de Garzón de tocar el franquisme. També és significatiu que la fiscalia de l’Estat, controlada pel PSOE, no acusi Garzón. Ja ho va dir un dia Rodríguez Zapatero, que aquestes coses no calien, perquè els espanyols ja havien condemnat Franco (suposo que en els seus cors).
El PP i el PSOE, amb mitjans i estratègies diferents, coincideixen a no voler fer cap crida a la veritat i a la reconciliació. Volen que la transició no s’acabi mai i que, per tant, el postfranquisme pugui anar fent la viu-viu. Per això estan encantats amb una justícia polititzada perquè, encara que de tant en tant els pugui donar disgustos partidistes, en conjunt els garanteix la successió de la dictadura i sobretot la unitat d’Espanya, que es veu que és allò que necessàriament s’ha de garantir, encara que sigui en contra dels ciutadans que ells mateixos consideren espanyols.
Reflexió independentista
DILLUNS, 1 DE FEBRER DEL 2010 | Països Catalans
Fa poc s’ha produït un cert clima de tensió –no se sap si de ruptura– en el si de la direcció de Reagrupament. Com que la cosa resulta vistosa i potser important, alguns amics ja s’han avançat a comentar-la en aquest mateix bloc. No em puc estar, doncs, d’abordar-ho, si més no per facilitar que tothom hi digui la seva.
De fet, no sé ben bé com ha anat tot plegat. Hi ha coses que, aparentment, resulten estranyes, tres sobretot: a) que el grup majoritari no acabi fent valer la seva opinió en la direcció (perquè hi deu haver votacions de majories i minories, suposo); b) que la forma de fer les llistes pugui provocar una crisi definitiva, com si es tractés del punt més essencial d’una formació independentista; c) que, per aquesta raó, acabi abandonant la direcció el grup majoritari.
Només dic que aquestes coses resulten, aparentment, estranyes. Segur que deuen tenir alguna explicació (o moltes). És molt possible que aquest mateix dilluns ja estiguem més ben informats i de ben segur que durant la setmana anirem rebent comunicats, manifestos i declaracions que ens acabaran de donar pistes, tot i que no sé si ens ho acabaran d’aclarir. Per tant, deixo la qüestió aquí, que ja anirem seguint entre tots, a mesura que es publiquin les opinions d’uns i altres.
El que més m’interessa ara és veure les dificultats amb què topen sempre els projectes independentistes. Resulta ben sorprenent, per exemple, que diguem que l’únic que ens interessa és la independència, però que després ens barallem per la primera –o la segona– dificultat o discrepància que aparegui. En general, hi ha poca capacitat de pacte, de consens, hi ha poca cintura política. Em sembla que circula encara una mena de “purisme” independentista que porta a voler que tothom vegi el camí cap a la independència tal com el veig jo –perquè és el bo, el verdader, només faltaria!–. Sóc dels que pensen que és important aplegar –reagrupar, si es vol– tots els compromisos, tots els matisos, des del d’aquella persona que només treu la senyera al balcó l’11 de setembre fins al d’aquella altra que ha arribat a passar per la presó per la seva convicció, o al d’aquella que defensa Catalunya tot i fer-ho en castellà. Fins i tot em sorprèn –ja sé que, en certs sectors, no és gaire “ben vist” dir això– que els nous projectes independentistes es vulguin construir CONTRA el projecte d’ERC. Entenc que se’n vulguin distingir o que el vulguin criticar, que se’n vulguin distanciar, però em costa d’entendre que vegin ERC com a enemic. Perquè llavors, què construïm, què reagrupem? Qui són, al capdavall, els amics dels independentistes? Els que són enemics d’altres independentistes? Estrany tot plegat. Perquè, no havíem quedat que l’independentisme era el punt bàsic, el punt central, el punt d’unió?
Em sembla que encara no tenim prou clar el punt d’arribada –només el somiem–, ni certament el full de ruta i els companys de viatge. Em temo que el joc de personalismes i d’indefinició, em temo que fins i tot les frustracions personals i col•lectives ens estan jugant males passades. Confio que això de Reagrupament s’arregli i s’aclareixi, perquè no ens fa cap bé, cap, que un projecte d’independència quedi desacreditat o desdibuixat. Però també confio que el sentit nacional i el sentit d’Estat ajudi TOTS els grups (els institucionalitzats i els que no ho són, els més consolidats i el que van sorgint) a tenir una visió clara, neta i ampla: la independència no és l’obra d’un –ni d’una persona ni d’un partit– ni d’un miler. És l’obra de tots, per a la qual hem de ser capaços de guanyar la majoria dels catalans. Hi ha vies (el dissens, el rebuig a la diferència, la ruptura, l’egoisme, la claudicació, i altres) que no són bones vies. Estaria bé que les crisis que hi ha –i que potser hi haurà– ajudessin a una reflexió més profunda. Empènyer és cosa de tots. No es pot empènyer sense esforç, sense consens, sense autocrítica, sense generositat política.
Michael Moore i la crítica al capitalisme
DILLUNS, 25 DE GENER DEL 2010 | Món
Acabo de veure la pel·lícula de Michael Moore “Capitalisme: una història d’amor”. És un documental-pamflet en la seva línia. No ho dic pas com a crítica, sinó com a descripció de com veig el seu cinema. Perquè, francament, em sembla molt bé que algú faci pamflets com els seus. Al capdavall, no n’anem gens sobrats, i em sembla que són prou eficaços!
Moore té un to histriònic que, un cop conegut, no ens hauria de molestar excessivament. Les imatges de cap al final de la pel·lícula, quan vol “arrestar” socialment els financers i banquers que ens han arruïnat, o quan encercla els seus edificis amb un cordó policial que marca el perímetre com a “escena del crim”, són simplement cops d’efecte més teatrals que res. Això, però, no ens ha de fer oblidar que el nucli del seu missatge és bo, fort i autèntic: “el capitalisme és un mal, i un mal no es pot reformar, només es pot eradicar”. Exacte.
Moore treballa amb moltes imatges i filmacions originals, amb dades, estadístiques i documents oficials. I sobretot, treballa amb fets, que li acostumen a donar la raó. A la seva pel·lícula del 1989 ja denunciava les pràctiques abusives i explotadores d’una General Motors que tenia molts problemes. Vint anys després, la fallida de General Motors ho ha acabat confirmant tot. Alguns passatges de la pel·lícula són demolidors: per exemple, ben al començament, en què es mostra el correccional privat que està conxorxat amb un determinat jutge, o després, quan es comprova el terrible seguit de desnonaments que es produeixen als EUA, o quan ensenya les possibilitats reals de gestió no-capitalista però efectiva d’una empresa, i tantes altres coses.
Els casos de desnonament m’han impressionat de forma molt particular: els bancs que han fet crèdits i deixat diners, ells mateixos entren en fallida, per mala gestió o per apropiació dels recursos per part de dirigents rapaços. Això té com a conseqüència que l’Estat ha de recórrer a “rescatar” els bancs amb els nostres diners, però, alhora, que molts perden el treball i que no poden acabar de pagar els crèdits que se’ls havien fet. La contradicció i la bogeria llavors són aquestes: els bancs, primer han perjudicat els seus clients de moltes maneres (perden valor els diners i les propietats, es perden llocs de treball i empreses, no s’obté finançament ni crèdit, etc.); després d’estafar els clients, els bancs han estat ajudats pels seus clients (a través de l’Estat) per sortir de la crisi; i finalment, en senyal de gratitud, els bancs es desentenen d’aquells a qui han estafat i que els han ajudat, i els acaben d’ensorrar prenent-los els habitatges que ells els havien finançat, però els crèdits dels quals ja no poden ser assumits pels estadants perquè són més pobres (diners, feina, etc.) que abans. És a dir, els bancs han fet tres negocis: deixar diners a crèdit, rebre ajuts de l’Estat i recuperar els habitatges impagats. Els clients, mentrestant, ho han pagat tot, ho han perdut tot. Moore mostra molt bé la tragèdia, l’absurditat del capitalisme que no solament permet tot això, sinó que ho provoca. I també mostra la reacció que tot plegat desencadena en molts ciutadans.
El joc brut capitalista, però, queda encara més al descobert quan es veuen les connexions –amb noms i cognoms– que hi ha entre els negocis de Wall Street i el govern nord-americà. La majoria de ministres del Tresor dels darrers governs (Clinton i Bush) provenen de l’empresa privada financera més depredadora i aprofiten el poder que assumeixen per posar-lo al servei dels interessos i grups que els recolzen. La pel·lícula mostra noms i fotos. I això és bo, perquè, si no, sembla que tot plegat és molt abstracte, que potser no n’hi ha per tant, que la crítica al capitalisme segurament que es fonamenta en pensaments recelosos i frustrats de gent que té enveja o incapacitat per fer negocis. Res d’això. El capitalisme és concretíssim i sempre posa els interessos econòmics per davant dels interessos polítics i, fins i tot, dels ideològics, tot i que procura –i sovint aconsegueix– que els interessos econòmics, polítics i ideològics coincideixin. Justament la lluita que planteja Michael Moore és la lluita entre el capitalisme i la democràcia.
Em sembla que és la lluita de tots, perquè, si no, no tenim futur.
Protagonistes i anònims
DILLUNS, 18 DE GENER DEL 2010 | Societat
Enmig de les grans notícies, del rebombori mediàtic i de l’afany de protagonisme, resulta agradable i reconfortant constatar que hi ha molta, moltíssima gent –de fet, la majoria–, que treballa sense fer soroll, amb ganes, amb esforç, en els camps més diversos de l’activitat humana. És lamentable comprovar que els mitjans de comunicació es refereixen a aquestes persones dient que són «ciutadans anònims». Evidentment, no és veritat: no hi ha ciutadans anònims, tots els ciutadans tenen nom, però els mitjans es pensen que allò que ells no saben no existeix i per això, quan ells no saben el nom d’algú, no l’hi pregunten, sinó diuen que no en té, que és anònim.
Avui dia es veu que costa ser normal. En els esports això es fa evident: així, els jugadors de futbol, fins i tot els més coneguts, diuen que es volen sentir «importants» a l’equip –sovint volen dir que volen cobrar més–, o que volen «fer història». És la mania del protagonisme, de l’afany i la set de protagonisme. El treball silenciós, discret, però rigorós i ben fet, no té premsa. Es busca, en canvi, i es premia, l’estridència, el cridar l’atenció, la pretensió, la boutade i l’afany de protagonisme.
El món polític no n’està pas curat d’aquest costum, sinó ben al contrari. Molts i molts polítics –lamentablement, massa– no parlen de les coses que coneixen i que defensen, sinó que es dediquen a bescantar el contrari, a omplir-lo d’epítets i d’acudits, perquè saben que això tindrà ressò, farà parlar, provocarà reaccions i els mantindrà a les primeres pàgines dels diaris. N’hi ha molts, és clar, que fan feina, i bona feina. Aquesta, però, acostuma a ser fosca i desagraïda, perquè implica conèixer el territori, posar-se en contacte amb els companys i amb els electors, preparar bé els projectes, els programes, els discursos i les intervencions. Això és sòlid, però poc vistós. La temptació d’acaparar càmeres, micròfons i primeres planes deu ser enorme, sobretot si ho fan els teus contrincants o els teus rivals polítics.
És evident que, en una societat tan mediàtica com la nostra, ningú no pot aspirar legítimament a vendre el seu producte, a influir o a dirigir, si no és conegut, si no es fa conèixer. Em temo, però, que molts –en els negocis, en la vida social i en la política– no volen acceptar que primer ve la feina, el treball rigorós i després el coneixement, el reconeixement. Alguns, però, tenen simplement l’objectiu de ser coneguts, com si la fama, el protagonisme o el reconeixement es poguessin aguantar sobre si mateixos. Sovint m’ho pregunto: «On ha anat aquest que ja sembla que torna? Què ha fet? Quin treball pot mostrar perquè jo em refiï de la seva paraula, de les seves promeses? Quin aval de treball i de coneixements té la seva proposta perquè jo la reconegui?»
M’agradaria que, en tots els terrenys, es fomentessin la solidesa, el rigor, la bona feina. Que els anònims fossin de debò protagonistes. I llavors serien coneguts. De fet, continua essent veritat que és per les obres que els coneixerem. Les paraules serveixen, en aquest cas, per confirmar les obres, per donar-los nom, però no per substituir-les.
Les consultes i les seves conseqüències
DILLUNS, 11 DE GENER DEL 2010 | Països Catalans
Comença l’any i es tornen a revifar els preparatius per a les consultes sobiranistes que s’han de celebrar a moltes localitats de Catalunya els propers mesos de febrer i abril. Hi ha moltíssima gent treballant-hi i molta gent engrescada. Si se sap conduir i gestionar bé, aquest moviment “de base” pot ser no solament un revulsiu per a la política catalana sinó que pot tenir conseqüències extraordinàriament importants, potser decisives.
Es tracta d’això, de bona gestió i de les conseqüències. Pel que fa a la gestió, és important aconseguir eficàcia més enllà de la bona voluntat dels participants. Convé que els preparatius es facin amb rigor, que la difusió sigui gran, que la propaganda sigui engrescadora i que el treball porta a porta, boca a orella i d’argumentari sòlid s’intensifiqui durant les darreres setmanes. També cal, és clar, defugir els personalismes i protagonismes, les malfiances i la descoordinació, l’excessiva escrupolositat ideològica (només es pregunta si es vol o no la independència, no quina Catalunya es vol, perquè això ho hauria de decidir la Catalunya independent), i la desconfiança, el desànim o el pessimisme. De fet, tot això ja ho saben els organitzadors de les consultes i em sembla que tots hauran après dels errors del passat i podran potenciar els encerts ja assolits.
Estic segur que les consultes aniran bé, fins i tot molt bé. El sol fet de fer-les ja és un èxit enorme. I els resultats seran, segur, bons i esperançadors. Per això aquest és un moviment que continua preocupant i que farà augmentar la preocupació a mesura que avanci. Hi ha, però, una cosa que em preocupa: que l’entusiasme i la pressa no dugui a fer accions precipitades. Penso en l’organització de la consulta a ciutats molt grans o a ciutats, diguem-ne, poc predisposades. Penso sobretot en el cas de Barcelona, on un èxit seria definitiu i on un fracàs podria utilitzar-se per contrarestar tots els altres èxits. Per això no veig gens clar que la consulta de Barcelona es faci aviat. Em sembla que Barcelona hauria de venir al final de l’onada, com aquell que diu, hauria de ser l’onada grossa. En aquest cas, és important, molt important, tenir paciència, preparar les coses amb detall i amb calma, esperar el moment oportú i no deixar-se portar pels esdeveniments sinó controlar-los i dirigir-los.
Des del punt de vista de la política nacional, el que serà finalment més decisiu seran les conseqüències que es treguin de tot plegat. I aquí sí que tinc inquietud, molta. Com que la iniciativa ha estat molt bona, com que el desenvolupament es preveu molt bo, seria encara més desastrós que després no passés res, o passés ben poca cosa. Tots els esforços i les il·lusions posats en les consultes es podrien convertir en un bumerang que ens colpegés dolorosament a la cara.
Quan parlo de conseqüències no em refereixo només a la necessària reflexió que hauran de fer els partits catalans sobre les seves línies estratègiques, perquè això depèn d’ells. Sobretot em refereixo a les conseqüències que aquesta gran moguda tindrà en els ciutadans, en els electors, en els participants en les consultes, en els ajuntaments que les han recolzat. Vejam: els que s’hagin declarat ara explícitament sobiranistes, ¿votaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya opcions que s’hi hagin manifestat en contra o que se n’hagin mantingut al marge? No sabem, és clar, què faran els electors, però m’ho plantejo perquè no m’estranyaria que es produís un cas més d’incoherència política i que, amb una mà es votés independència i amb l’altre es votés com si no hagués passat res. La pregunta resulta encara més dura, més decisiva, quan penso en les eleccions municipals del 2011: aleshores sí que s’haurà de veure ben clar quines forces polítiques, quins ajuntaments, quines persones surten elegits. Perquè ha estat des dels municipis –en connivència amb els ajuntaments o no– que s’hauran fet les consultes. I la connivència o la manca de connivència hauria de ser decisiva a l’hora de renovar els ajuntaments per part dels electors sobiranistes.
Sí, aquestes conseqüències a mitjà i llarg termini em tenen preocupat. Perquè el procés engegat ara es clourà, en part, amb les municipals del 2011. Si el procés té èxit, la seva força haurà d’arribar almenys fins allà. Si no en té, l’energia generada s’anirà perdent pel camí. I això seria una llàstima. De fet, seria una derrota sobirana, sobiranista.
Sobre els toros i altres animals
DILLUNS, 21 DE DESEMBRE DEL 2009 | Països Catalans
El Parlament de Catalunya acaba d’acceptar de tractar oficialment una iniciativa legislativa popular –que ha recollit centenars de milers de signatures– perquè les curses de braus siguin prohibides a Catalunya. Confio que la qüestió es tracti aviat i que acabi amb la prohibició.
Fa temps que estic a favor d’una mesura com aquesta, que és pròpia d’una societat civilitzada i sensible envers el dolor de qualsevol –humà o no–, i que és incapaç d’infligir-ne ella mateixa per pura diversió o entreteniment. Perquè bàsicament es tracta d’això: de no fer mal, de no fer patir, i sobretot de no fer-ho per plaer, per diversió, per gust, per domini estúpid i insensat. Que aquesta fos una forma primitiva de diversió, ho arribo a entendre. Però no, que ho continuï essent. Tal com seria inacceptable que es continuessin permetent les baralles de gladiadors, l’esclavitud entre humans o les lluites de galls. En alguns d’aquests aspectes, som millor que no érem. I ens n’hem d’alegrar. Però hem arribat a ser millors gràcies també a la prohibició d’actes de barbàrie i a l’afinament de la nostra consciència moral.
Fa molts anys Ferrater Mora ja va rebutjar amb encert els tres arguments bàsics que es fan servir per defensar les curses de braus: que són tradicionals, que són espectaculars, que mostren una especial relació entre l’“homo hispanicus” i el toro. La veritat és que aquests tres arguments són realment pobrets. Entendria molt més que em diguessin que és un negoci, però llavors hi tornaríem per aquesta banda, i em temo que els defensors pretenen donar arguments més “culturals”, més “elevats”, que els merament crematístics.
La tradició és efectivament important, però no perquè és antiga sinó perquè és bona, almenys perquè no fa mal a ningú. No és el cas de les curses de toros. Que la “corrida” és espectacular, potser sigui cert –tot i que n’hi ha, em diuen, que són arrossinades, pobretes, fetes amb pocs mitjans i poc “glamour”–, però l’espectacle no justifica la bondat o la conveniència de la cosa espectacular. L’argument hispànic o, si es vol, català –que alguns també fan servir– em sembla molt tronat. Les maldats, les impertinències i els robatoris fets per catalans, no deixen de ser robatoris, impertinències i maldats. I una suposada tradició catalana no és millor que una de no-catalana pel fet de ser catalana, sinó pel fet de ser millor, és a dir, perquè té –si les té– unes característiques que la fan noble i acceptable. No és el cas de les curses de toros.
Jo no estic en contra dels toros, ni dels elefants ni dels cocodrils. Seria absurd per part meva. Estic, en canvi, en contra de les curses de toros, tal com estic en contra de guardar cocodrils a la banyera de les cases, tant per nosaltres com per ells. Aquests dies, però, he hagut d’escoltar arguments –diguem-ho així– absolutament increïbles per no prohibir les curses de braus. Els més sorprenents acostumen a venir –diguem-ho així, també– de l’esquerra, d’una mena d’esquerra acomplexada, perplexa i desorientada, que no prohibiria res perquè ho troba lleig i vol deixar tot a la lliure iniciativa dels ciutadans. Ai senyor! Tanta candidesa em fa venir ganes de plorar..., a estones, de riure. Ells volen legislar, no prohibir. No es deuen adonar que legislar comporta prohibir, perquè una llei –com, per exemple, la llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística– no era ben bé una llei sinó una homilia, perquè no contenia pràcticament cap sanció i, sobretot, no es va atrevir a posar en marxa les poques que contenia. Per fer lleis així no necessitem cap Parlament ni sobirania nacional!
En una societat civilitzada, democràtica i madura, allò que atempta contra la dignitat de les persones i que provoca sofriment gratuït a éssers capaços de patir sofriment, ha de ser rebutjat sense contemplacions i, doncs, s’ha de prohibir. És el que passa amb les curses de toros. Que també hi hagi moltes altres qüestions importants que s’han de decidir, no treu que aquesta no s’hagi de decidir. (L’excusa dels immobilistes és que sempre hi ha altres coses més importants per fer, però resulta que no fan ni aquelles ni aquestes.)
Em sembla que la batalla contra les curses de braus és una gran batalla, significativa i exemplar. Confio que la guanyem. I que tots aprenguem que el camí de la llibertat i de la justícia comporta trencaments amb formes del passat que potser ens agradaven però que ja no ens poden acompanyar. Al meu avi, que era una bellíssima persona, li agradaven els toros. No li han agradat a ningú més de la família. Em sembla que, en aquest punt, la família ha millorat. I me n’alegro molt.
[I ara faré uns dies de vacances. En alguna ocasió anterior hi ha hagut algun visitant del bloc -es veu que ell mateix molt i molt treballador-, que s’ha molestat perquè jo feia vacances i n’ha protestat. Sembla que ho trobava burgès i propi de la mentalitat d’un funcionari. Potser l’amic treballador no sabia que tinc el bloc i el portal oberts des de fa anys perquè vull, que me’ls pago jo sense cap ajut, i que si els mantinc així és per l’amistat i la solidaritat de tants i tants amics que hi veniu, llegiu, opineu i repliqueu, que és del que es tracta. Confio, doncs, que ara els amics més normals entengueu que vulgui fer uns dies de descans de post. L’espai, com sempre, el teniu absolutament obert per parlar del tema d’avui o de qualsevol altre tema que vagi apareixent en els propers dies o que us pugui interessar.
Molt bon Nadal a tots, i bon començament de 2010. Si tot va bé, tornaré a ser aquí el dilluns, dia 11 de gener. Amb una salutació molt cordial a tots!!!]
|
|
|
ARXIU:
| << |
MARÇ 2010 |
>> |
| DL |
DM |
DC |
DJ |
DV |
DS |
DG |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | | 29 | 30 | 31 | | | | |
ENLLAÇOS:
|
|
