| |
 |
 |
| |
 |
En aquest espai hi podreu llegir,
ordenades cronològicament i
classificades per tema,
reflexions
breus de
Josep-Maria Terricabras
sobre qüestions d'actualitat. |
Justícia polititzada
DILLUNS, 8 DE FEBRER DEL 2010 | Espanya
Aquest és un tema recurrent: la justícia espanyola, sobretot en els seus nivells més alts (Consell General del Poder Judicial, Audiencia Nacional, Suprem i Constitucional), ha estat i està absolutament polititzada. Les raons són bàsicament dues: no solament perquè, en morir Franco, els òrgans judicials van quedar intocats –de fet, com pràcticament tot, per això vivim encara en època de transició tot buscant la democràcia–, sinó també perquè els òrgans superiors de la justícia espanyola són el resultat de pactes i acords entre el PSOE i el PP. Que així no s’obté una justícia independent ho sap qualsevol. Si sempre és difícil que els jutges treballin sense pressions i sense influències dels poders de torn, encara ho és més quan han estat aquests poders els que els han triat.
D’exemples, ben poc exemplars, d’això que acabo de dir, en trobem per totes bandes: recentment, n’hi ha dos de particularment cridaners: a) d’una banda, el setge judicial a què s’ha sotmès constantment tant el parlament i el govern bascos, mentre han estat liderats per polítics del PNB, com institucions i ciutadans no addictes i defensors de la independència d’Euskal Herria; b) d’altra banda, el moviment que s’ha iniciat ara contra el mateix jutge Garzón.
a) Resulta que el Tribunal Suprem defensa alhora dues doctrines contradictòries: la que s’anomena “doctrina Botín” i la que s’anomena “doctrina Atutxa”. Al president del Banc Santander se li va sobreseure la causa contra ell per les “cessions de crèdit”, perquè només hauria hagut de respondre a una acusació popular, no directament perjudicada o afectada; com que la fiscalia no l’acusava, es va entendre que no hi havia motiu per a un judici. Aquesta és la “doctrina Botín”. Quan Juan María Atutxa, Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la presidència de la cambra basca, van ser portats a judici per no haver dissolt un grup parlamentari, tal com li havia ordenat la justícia, van creure que se’ls aplicaria la “doctrina Botín”, perquè contra ells també només hi havia l’acusació popular de “Manos limpias”, no directament perjudicada o afectada. Ah, però, llavors, el Suprem va canviar la seva interpretació de la llei i va dir que una acusació popular era suficient per tirar endavant la causa. I els dirigents bascos van ser condemnats. Aquesta és la “doctrina Atutxa”.
Fa ben poc s’ha acabat d’aclarir el cas del lehendakari Ibarretxe i del llavors cap de l’oposició Patxi López, que també es van asseure al banc dels acusats per haver parlat amb membres de la il·legalitzada Batasuna. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc va sobreseure el cas perquè la fiscalia va retirar els càrrecs. Llavors es va tornar a aplicar la “doctrina Botín”. El “Foro de Ermua” i “Dignidad i Justicia” van portar-ho al Suprem, que finalment ha dit que desestima el recurs perquè no hi ha delicte en un intent de diàleg. Sigui com sigui, es va tenir a president del parlament i a un lehendakari asseguts com a acusats. Això és el que es pretenia, i s’hi després queia alguna coseta més, millor. Ara, en canvi, hauria resultat massa cridaner tornar a fer seure al banc dels acusats un lehendakari socialista, aquell del qual s’espera la definitiva redempció constitucionalista del País Basc.
Després d’això, els dirigents d’Egunkaria també s’han assegut al banc dels acusats i estan esperant sentència, sense que, tants anys després, s’hagin pogut substanciar les suposades acusacions inicials. El jutge Juan del Olmo havia tancat el diari el 2003. És clar que el jutge Garzón ja havia tancat el 1998 el diari Egin, contra el qual no s’ha pogut demostrar mai res, però se n’ha provocat la desaparició, que és del que es tractava. I deixo ara de banda les dotzenes d’intervencions judicials contra persones i grups que s’han produït al País Basc, però també en cercles independentistes catalans, en els darrers anys. Si tot això no són maniobres polítiques i interpretacions malintencionades de la llei, vés a saber què són. Del que es tracta és de prohibir els contraris o de declarar-los acusats i, si pot ser, culpables i engarjolar-los.
b) Ara li toca el torn al mateix jutge Garzón. No tinc cap simpatia, cap, pel jutge Garzón, un jutge estrella, vanitosament mediàtic i, pel que em diuen molts juristes, un instructor força dolent de moltes causes, instrucció que ha fet que molts narcotraficants d’envergadura es poguessin escapar de l’acció de la justícia. La duresa ideològica amb què sempre ha tractat els independentistes bascos o catalans és prou coneguda. Els amics independentistes del 92 no van trobar cap empara en el jutge Garzón quan li van denunciar repetits casos de tortura contra ells, després d’aplicar-los la –en qualsevol sistema democràtic, impresentable– legislació antiterrorista. Per això, anys després, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol, que no havia fet res per investigar aquestes denúncies de tortura.
El jutge, però, s’ha cobert de glòria internacional amb casos com els de Pinochet o de torturadors argentins. Les instàncies internacionals, enmig de molts elogis també li han fet sovint el retret de preocupar-se molt de les dictadures foranes però de despreocupar-se del tot de la dictadura espanyola. Es veu que ho va voler esmenar i va iniciar una acusació contra el règim franquista per crims de “lesa humanitat”. Amb aquesta acusació de delictes que no prescriuen, Garzón va pensar que podia esquivar l’amnistia que es va autoatorgar el règim –d’acord amb les forces polítiques de l’inici de la transició– i que podia posar en marxa la maquinària judicial, que afectava la identificació de fosses comunes per les desaparicions produïdes després de la Guerra Civil. Els costos dels treballs en les fosses eren imputats a l’Estat.
Bé, doncs, Garzón no solament va haver d’aturar en sec el procediment sinó que ara és acusat de prevaricació per “Manos limpias” i “Llibertat i Identitat”. El magistrat Luciano Varela, conegut enemic de Garzón, ha acceptat la querella. Resulta particularment cridaner que, en moments en què el PP passa angúnies grosses per casos com Gürtel i altres, els membres més reaccionaris del Suprem siguin capaços de posar-se d’acord per, si poden, inhabilitar-lo per a fer de jutge. No són només les enveges i revenges personals el que és en joc, sinó sobretot l’atreviment de Garzón de tocar el franquisme. També és significatiu que la fiscalia de l’Estat, controlada pel PSOE, no acusi Garzón. Ja ho va dir un dia Rodríguez Zapatero, que aquestes coses no calien, perquè els espanyols ja havien condemnat Franco (suposo que en els seus cors).
El PP i el PSOE, amb mitjans i estratègies diferents, coincideixen a no voler fer cap crida a la veritat i a la reconciliació. Volen que la transició no s’acabi mai i que, per tant, el postfranquisme pugui anar fent la viu-viu. Per això estan encantats amb una justícia polititzada perquè, encara que de tant en tant els pugui donar disgustos partidistes, en conjunt els garanteix la successió de la dictadura i sobretot la unitat d’Espanya, que es veu que és allò que necessàriament s’ha de garantir, encara que sigui en contra dels ciutadans que ells mateixos consideren espanyols.
Reflexió independentista
DILLUNS, 1 DE FEBRER DEL 2010 | Països Catalans
Fa poc s’ha produït un cert clima de tensió –no se sap si de ruptura– en el si de la direcció de Reagrupament. Com que la cosa resulta vistosa i potser important, alguns amics ja s’han avançat a comentar-la en aquest mateix bloc. No em puc estar, doncs, d’abordar-ho, si més no per facilitar que tothom hi digui la seva.
De fet, no sé ben bé com ha anat tot plegat. Hi ha coses que, aparentment, resulten estranyes, tres sobretot: a) que el grup majoritari no acabi fent valer la seva opinió en la direcció (perquè hi deu haver votacions de majories i minories, suposo); b) que la forma de fer les llistes pugui provocar una crisi definitiva, com si es tractés del punt més essencial d’una formació independentista; c) que, per aquesta raó, acabi abandonant la direcció el grup majoritari.
Només dic que aquestes coses resulten, aparentment, estranyes. Segur que deuen tenir alguna explicació (o moltes). És molt possible que aquest mateix dilluns ja estiguem més ben informats i de ben segur que durant la setmana anirem rebent comunicats, manifestos i declaracions que ens acabaran de donar pistes, tot i que no sé si ens ho acabaran d’aclarir. Per tant, deixo la qüestió aquí, que ja anirem seguint entre tots, a mesura que es publiquin les opinions d’uns i altres.
El que més m’interessa ara és veure les dificultats amb què topen sempre els projectes independentistes. Resulta ben sorprenent, per exemple, que diguem que l’únic que ens interessa és la independència, però que després ens barallem per la primera –o la segona– dificultat o discrepància que aparegui. En general, hi ha poca capacitat de pacte, de consens, hi ha poca cintura política. Em sembla que circula encara una mena de “purisme” independentista que porta a voler que tothom vegi el camí cap a la independència tal com el veig jo –perquè és el bo, el verdader, només faltaria!–. Sóc dels que pensen que és important aplegar –reagrupar, si es vol– tots els compromisos, tots els matisos, des del d’aquella persona que només treu la senyera al balcó l’11 de setembre fins al d’aquella altra que ha arribat a passar per la presó per la seva convicció, o al d’aquella que defensa Catalunya tot i fer-ho en castellà. Fins i tot em sorprèn –ja sé que, en certs sectors, no és gaire “ben vist” dir això– que els nous projectes independentistes es vulguin construir CONTRA el projecte d’ERC. Entenc que se’n vulguin distingir o que el vulguin criticar, que se’n vulguin distanciar, però em costa d’entendre que vegin ERC com a enemic. Perquè llavors, què construïm, què reagrupem? Qui són, al capdavall, els amics dels independentistes? Els que són enemics d’altres independentistes? Estrany tot plegat. Perquè, no havíem quedat que l’independentisme era el punt bàsic, el punt central, el punt d’unió?
Em sembla que encara no tenim prou clar el punt d’arribada –només el somiem–, ni certament el full de ruta i els companys de viatge. Em temo que el joc de personalismes i d’indefinició, em temo que fins i tot les frustracions personals i col•lectives ens estan jugant males passades. Confio que això de Reagrupament s’arregli i s’aclareixi, perquè no ens fa cap bé, cap, que un projecte d’independència quedi desacreditat o desdibuixat. Però també confio que el sentit nacional i el sentit d’Estat ajudi TOTS els grups (els institucionalitzats i els que no ho són, els més consolidats i el que van sorgint) a tenir una visió clara, neta i ampla: la independència no és l’obra d’un –ni d’una persona ni d’un partit– ni d’un miler. És l’obra de tots, per a la qual hem de ser capaços de guanyar la majoria dels catalans. Hi ha vies (el dissens, el rebuig a la diferència, la ruptura, l’egoisme, la claudicació, i altres) que no són bones vies. Estaria bé que les crisis que hi ha –i que potser hi haurà– ajudessin a una reflexió més profunda. Empènyer és cosa de tots. No es pot empènyer sense esforç, sense consens, sense autocrítica, sense generositat política.
Michael Moore i la crítica al capitalisme
DILLUNS, 25 DE GENER DEL 2010 | Món
Acabo de veure la pel·lícula de Michael Moore “Capitalisme: una història d’amor”. És un documental-pamflet en la seva línia. No ho dic pas com a crítica, sinó com a descripció de com veig el seu cinema. Perquè, francament, em sembla molt bé que algú faci pamflets com els seus. Al capdavall, no n’anem gens sobrats, i em sembla que són prou eficaços!
Moore té un to histriònic que, un cop conegut, no ens hauria de molestar excessivament. Les imatges de cap al final de la pel·lícula, quan vol “arrestar” socialment els financers i banquers que ens han arruïnat, o quan encercla els seus edificis amb un cordó policial que marca el perímetre com a “escena del crim”, són simplement cops d’efecte més teatrals que res. Això, però, no ens ha de fer oblidar que el nucli del seu missatge és bo, fort i autèntic: “el capitalisme és un mal, i un mal no es pot reformar, només es pot eradicar”. Exacte.
Moore treballa amb moltes imatges i filmacions originals, amb dades, estadístiques i documents oficials. I sobretot, treballa amb fets, que li acostumen a donar la raó. A la seva pel·lícula del 1989 ja denunciava les pràctiques abusives i explotadores d’una General Motors que tenia molts problemes. Vint anys després, la fallida de General Motors ho ha acabat confirmant tot. Alguns passatges de la pel·lícula són demolidors: per exemple, ben al començament, en què es mostra el correccional privat que està conxorxat amb un determinat jutge, o després, quan es comprova el terrible seguit de desnonaments que es produeixen als EUA, o quan ensenya les possibilitats reals de gestió no-capitalista però efectiva d’una empresa, i tantes altres coses.
Els casos de desnonament m’han impressionat de forma molt particular: els bancs que han fet crèdits i deixat diners, ells mateixos entren en fallida, per mala gestió o per apropiació dels recursos per part de dirigents rapaços. Això té com a conseqüència que l’Estat ha de recórrer a “rescatar” els bancs amb els nostres diners, però, alhora, que molts perden el treball i que no poden acabar de pagar els crèdits que se’ls havien fet. La contradicció i la bogeria llavors són aquestes: els bancs, primer han perjudicat els seus clients de moltes maneres (perden valor els diners i les propietats, es perden llocs de treball i empreses, no s’obté finançament ni crèdit, etc.); després d’estafar els clients, els bancs han estat ajudats pels seus clients (a través de l’Estat) per sortir de la crisi; i finalment, en senyal de gratitud, els bancs es desentenen d’aquells a qui han estafat i que els han ajudat, i els acaben d’ensorrar prenent-los els habitatges que ells els havien finançat, però els crèdits dels quals ja no poden ser assumits pels estadants perquè són més pobres (diners, feina, etc.) que abans. És a dir, els bancs han fet tres negocis: deixar diners a crèdit, rebre ajuts de l’Estat i recuperar els habitatges impagats. Els clients, mentrestant, ho han pagat tot, ho han perdut tot. Moore mostra molt bé la tragèdia, l’absurditat del capitalisme que no solament permet tot això, sinó que ho provoca. I també mostra la reacció que tot plegat desencadena en molts ciutadans.
El joc brut capitalista, però, queda encara més al descobert quan es veuen les connexions –amb noms i cognoms– que hi ha entre els negocis de Wall Street i el govern nord-americà. La majoria de ministres del Tresor dels darrers governs (Clinton i Bush) provenen de l’empresa privada financera més depredadora i aprofiten el poder que assumeixen per posar-lo al servei dels interessos i grups que els recolzen. La pel·lícula mostra noms i fotos. I això és bo, perquè, si no, sembla que tot plegat és molt abstracte, que potser no n’hi ha per tant, que la crítica al capitalisme segurament que es fonamenta en pensaments recelosos i frustrats de gent que té enveja o incapacitat per fer negocis. Res d’això. El capitalisme és concretíssim i sempre posa els interessos econòmics per davant dels interessos polítics i, fins i tot, dels ideològics, tot i que procura –i sovint aconsegueix– que els interessos econòmics, polítics i ideològics coincideixin. Justament la lluita que planteja Michael Moore és la lluita entre el capitalisme i la democràcia.
Em sembla que és la lluita de tots, perquè, si no, no tenim futur.
Protagonistes i anònims
DILLUNS, 18 DE GENER DEL 2010 | Societat
Enmig de les grans notícies, del rebombori mediàtic i de l’afany de protagonisme, resulta agradable i reconfortant constatar que hi ha molta, moltíssima gent –de fet, la majoria–, que treballa sense fer soroll, amb ganes, amb esforç, en els camps més diversos de l’activitat humana. És lamentable comprovar que els mitjans de comunicació es refereixen a aquestes persones dient que són «ciutadans anònims». Evidentment, no és veritat: no hi ha ciutadans anònims, tots els ciutadans tenen nom, però els mitjans es pensen que allò que ells no saben no existeix i per això, quan ells no saben el nom d’algú, no l’hi pregunten, sinó diuen que no en té, que és anònim.
Avui dia es veu que costa ser normal. En els esports això es fa evident: així, els jugadors de futbol, fins i tot els més coneguts, diuen que es volen sentir «importants» a l’equip –sovint volen dir que volen cobrar més–, o que volen «fer història». És la mania del protagonisme, de l’afany i la set de protagonisme. El treball silenciós, discret, però rigorós i ben fet, no té premsa. Es busca, en canvi, i es premia, l’estridència, el cridar l’atenció, la pretensió, la boutade i l’afany de protagonisme.
El món polític no n’està pas curat d’aquest costum, sinó ben al contrari. Molts i molts polítics –lamentablement, massa– no parlen de les coses que coneixen i que defensen, sinó que es dediquen a bescantar el contrari, a omplir-lo d’epítets i d’acudits, perquè saben que això tindrà ressò, farà parlar, provocarà reaccions i els mantindrà a les primeres pàgines dels diaris. N’hi ha molts, és clar, que fan feina, i bona feina. Aquesta, però, acostuma a ser fosca i desagraïda, perquè implica conèixer el territori, posar-se en contacte amb els companys i amb els electors, preparar bé els projectes, els programes, els discursos i les intervencions. Això és sòlid, però poc vistós. La temptació d’acaparar càmeres, micròfons i primeres planes deu ser enorme, sobretot si ho fan els teus contrincants o els teus rivals polítics.
És evident que, en una societat tan mediàtica com la nostra, ningú no pot aspirar legítimament a vendre el seu producte, a influir o a dirigir, si no és conegut, si no es fa conèixer. Em temo, però, que molts –en els negocis, en la vida social i en la política– no volen acceptar que primer ve la feina, el treball rigorós i després el coneixement, el reconeixement. Alguns, però, tenen simplement l’objectiu de ser coneguts, com si la fama, el protagonisme o el reconeixement es poguessin aguantar sobre si mateixos. Sovint m’ho pregunto: «On ha anat aquest que ja sembla que torna? Què ha fet? Quin treball pot mostrar perquè jo em refiï de la seva paraula, de les seves promeses? Quin aval de treball i de coneixements té la seva proposta perquè jo la reconegui?»
M’agradaria que, en tots els terrenys, es fomentessin la solidesa, el rigor, la bona feina. Que els anònims fossin de debò protagonistes. I llavors serien coneguts. De fet, continua essent veritat que és per les obres que els coneixerem. Les paraules serveixen, en aquest cas, per confirmar les obres, per donar-los nom, però no per substituir-les.
Les consultes i les seves conseqüències
DILLUNS, 11 DE GENER DEL 2010 | Països Catalans
Comença l’any i es tornen a revifar els preparatius per a les consultes sobiranistes que s’han de celebrar a moltes localitats de Catalunya els propers mesos de febrer i abril. Hi ha moltíssima gent treballant-hi i molta gent engrescada. Si se sap conduir i gestionar bé, aquest moviment “de base” pot ser no solament un revulsiu per a la política catalana sinó que pot tenir conseqüències extraordinàriament importants, potser decisives.
Es tracta d’això, de bona gestió i de les conseqüències. Pel que fa a la gestió, és important aconseguir eficàcia més enllà de la bona voluntat dels participants. Convé que els preparatius es facin amb rigor, que la difusió sigui gran, que la propaganda sigui engrescadora i que el treball porta a porta, boca a orella i d’argumentari sòlid s’intensifiqui durant les darreres setmanes. També cal, és clar, defugir els personalismes i protagonismes, les malfiances i la descoordinació, l’excessiva escrupolositat ideològica (només es pregunta si es vol o no la independència, no quina Catalunya es vol, perquè això ho hauria de decidir la Catalunya independent), i la desconfiança, el desànim o el pessimisme. De fet, tot això ja ho saben els organitzadors de les consultes i em sembla que tots hauran après dels errors del passat i podran potenciar els encerts ja assolits.
Estic segur que les consultes aniran bé, fins i tot molt bé. El sol fet de fer-les ja és un èxit enorme. I els resultats seran, segur, bons i esperançadors. Per això aquest és un moviment que continua preocupant i que farà augmentar la preocupació a mesura que avanci. Hi ha, però, una cosa que em preocupa: que l’entusiasme i la pressa no dugui a fer accions precipitades. Penso en l’organització de la consulta a ciutats molt grans o a ciutats, diguem-ne, poc predisposades. Penso sobretot en el cas de Barcelona, on un èxit seria definitiu i on un fracàs podria utilitzar-se per contrarestar tots els altres èxits. Per això no veig gens clar que la consulta de Barcelona es faci aviat. Em sembla que Barcelona hauria de venir al final de l’onada, com aquell que diu, hauria de ser l’onada grossa. En aquest cas, és important, molt important, tenir paciència, preparar les coses amb detall i amb calma, esperar el moment oportú i no deixar-se portar pels esdeveniments sinó controlar-los i dirigir-los.
Des del punt de vista de la política nacional, el que serà finalment més decisiu seran les conseqüències que es treguin de tot plegat. I aquí sí que tinc inquietud, molta. Com que la iniciativa ha estat molt bona, com que el desenvolupament es preveu molt bo, seria encara més desastrós que després no passés res, o passés ben poca cosa. Tots els esforços i les il·lusions posats en les consultes es podrien convertir en un bumerang que ens colpegés dolorosament a la cara.
Quan parlo de conseqüències no em refereixo només a la necessària reflexió que hauran de fer els partits catalans sobre les seves línies estratègiques, perquè això depèn d’ells. Sobretot em refereixo a les conseqüències que aquesta gran moguda tindrà en els ciutadans, en els electors, en els participants en les consultes, en els ajuntaments que les han recolzat. Vejam: els que s’hagin declarat ara explícitament sobiranistes, ¿votaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya opcions que s’hi hagin manifestat en contra o que se n’hagin mantingut al marge? No sabem, és clar, què faran els electors, però m’ho plantejo perquè no m’estranyaria que es produís un cas més d’incoherència política i que, amb una mà es votés independència i amb l’altre es votés com si no hagués passat res. La pregunta resulta encara més dura, més decisiva, quan penso en les eleccions municipals del 2011: aleshores sí que s’haurà de veure ben clar quines forces polítiques, quins ajuntaments, quines persones surten elegits. Perquè ha estat des dels municipis –en connivència amb els ajuntaments o no– que s’hauran fet les consultes. I la connivència o la manca de connivència hauria de ser decisiva a l’hora de renovar els ajuntaments per part dels electors sobiranistes.
Sí, aquestes conseqüències a mitjà i llarg termini em tenen preocupat. Perquè el procés engegat ara es clourà, en part, amb les municipals del 2011. Si el procés té èxit, la seva força haurà d’arribar almenys fins allà. Si no en té, l’energia generada s’anirà perdent pel camí. I això seria una llàstima. De fet, seria una derrota sobirana, sobiranista.
Sobre els toros i altres animals
DILLUNS, 21 DE DESEMBRE DEL 2009 | Països Catalans
El Parlament de Catalunya acaba d’acceptar de tractar oficialment una iniciativa legislativa popular –que ha recollit centenars de milers de signatures– perquè les curses de braus siguin prohibides a Catalunya. Confio que la qüestió es tracti aviat i que acabi amb la prohibició.
Fa temps que estic a favor d’una mesura com aquesta, que és pròpia d’una societat civilitzada i sensible envers el dolor de qualsevol –humà o no–, i que és incapaç d’infligir-ne ella mateixa per pura diversió o entreteniment. Perquè bàsicament es tracta d’això: de no fer mal, de no fer patir, i sobretot de no fer-ho per plaer, per diversió, per gust, per domini estúpid i insensat. Que aquesta fos una forma primitiva de diversió, ho arribo a entendre. Però no, que ho continuï essent. Tal com seria inacceptable que es continuessin permetent les baralles de gladiadors, l’esclavitud entre humans o les lluites de galls. En alguns d’aquests aspectes, som millor que no érem. I ens n’hem d’alegrar. Però hem arribat a ser millors gràcies també a la prohibició d’actes de barbàrie i a l’afinament de la nostra consciència moral.
Fa molts anys Ferrater Mora ja va rebutjar amb encert els tres arguments bàsics que es fan servir per defensar les curses de braus: que són tradicionals, que són espectaculars, que mostren una especial relació entre l’“homo hispanicus” i el toro. La veritat és que aquests tres arguments són realment pobrets. Entendria molt més que em diguessin que és un negoci, però llavors hi tornaríem per aquesta banda, i em temo que els defensors pretenen donar arguments més “culturals”, més “elevats”, que els merament crematístics.
La tradició és efectivament important, però no perquè és antiga sinó perquè és bona, almenys perquè no fa mal a ningú. No és el cas de les curses de toros. Que la “corrida” és espectacular, potser sigui cert –tot i que n’hi ha, em diuen, que són arrossinades, pobretes, fetes amb pocs mitjans i poc “glamour”–, però l’espectacle no justifica la bondat o la conveniència de la cosa espectacular. L’argument hispànic o, si es vol, català –que alguns també fan servir– em sembla molt tronat. Les maldats, les impertinències i els robatoris fets per catalans, no deixen de ser robatoris, impertinències i maldats. I una suposada tradició catalana no és millor que una de no-catalana pel fet de ser catalana, sinó pel fet de ser millor, és a dir, perquè té –si les té– unes característiques que la fan noble i acceptable. No és el cas de les curses de toros.
Jo no estic en contra dels toros, ni dels elefants ni dels cocodrils. Seria absurd per part meva. Estic, en canvi, en contra de les curses de toros, tal com estic en contra de guardar cocodrils a la banyera de les cases, tant per nosaltres com per ells. Aquests dies, però, he hagut d’escoltar arguments –diguem-ho així– absolutament increïbles per no prohibir les curses de braus. Els més sorprenents acostumen a venir –diguem-ho així, també– de l’esquerra, d’una mena d’esquerra acomplexada, perplexa i desorientada, que no prohibiria res perquè ho troba lleig i vol deixar tot a la lliure iniciativa dels ciutadans. Ai senyor! Tanta candidesa em fa venir ganes de plorar..., a estones, de riure. Ells volen legislar, no prohibir. No es deuen adonar que legislar comporta prohibir, perquè una llei –com, per exemple, la llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística– no era ben bé una llei sinó una homilia, perquè no contenia pràcticament cap sanció i, sobretot, no es va atrevir a posar en marxa les poques que contenia. Per fer lleis així no necessitem cap Parlament ni sobirania nacional!
En una societat civilitzada, democràtica i madura, allò que atempta contra la dignitat de les persones i que provoca sofriment gratuït a éssers capaços de patir sofriment, ha de ser rebutjat sense contemplacions i, doncs, s’ha de prohibir. És el que passa amb les curses de toros. Que també hi hagi moltes altres qüestions importants que s’han de decidir, no treu que aquesta no s’hagi de decidir. (L’excusa dels immobilistes és que sempre hi ha altres coses més importants per fer, però resulta que no fan ni aquelles ni aquestes.)
Em sembla que la batalla contra les curses de braus és una gran batalla, significativa i exemplar. Confio que la guanyem. I que tots aprenguem que el camí de la llibertat i de la justícia comporta trencaments amb formes del passat que potser ens agradaven però que ja no ens poden acompanyar. Al meu avi, que era una bellíssima persona, li agradaven els toros. No li han agradat a ningú més de la família. Em sembla que, en aquest punt, la família ha millorat. I me n’alegro molt.
[I ara faré uns dies de vacances. En alguna ocasió anterior hi ha hagut algun visitant del bloc -es veu que ell mateix molt i molt treballador-, que s’ha molestat perquè jo feia vacances i n’ha protestat. Sembla que ho trobava burgès i propi de la mentalitat d’un funcionari. Potser l’amic treballador no sabia que tinc el bloc i el portal oberts des de fa anys perquè vull, que me’ls pago jo sense cap ajut, i que si els mantinc així és per l’amistat i la solidaritat de tants i tants amics que hi veniu, llegiu, opineu i repliqueu, que és del que es tracta. Confio, doncs, que ara els amics més normals entengueu que vulgui fer uns dies de descans de post. L’espai, com sempre, el teniu absolutament obert per parlar del tema d’avui o de qualsevol altre tema que vagi apareixent en els propers dies o que us pugui interessar.
Molt bon Nadal a tots, i bon començament de 2010. Si tot va bé, tornaré a ser aquí el dilluns, dia 11 de gener. Amb una salutació molt cordial a tots!!!]
La consulta sobiranista del 13D
DILLUNS, 14 DE DESEMBRE DEL 2009 | Països Catalans
Després de la consulta celebrada a Arenys de Munt fa exactament tres mesos, ahir va tenir lloc, a 166 poblacions del Principat, la primera onada de consultes. N’hi haurà encara almenys dues més. Constantment s’afegeixen nous municipis a la llista dels interessats a participar-hi. I s’acaba de saber que 103 regidors de les Illes s’han constituït en Plataforma de Càrrecs Electes Municipals, amb la intenció de tirar endavant consultes semblants.
Globalment, aquesta primera onada m’ha semblat un èxit, tant polític com democràtic. Fixar-se només en la participació –que tots, és clar, desitjaríem més alta– seria desvirtuar les coses, perquè convé veure què significa la votació i com es produeix. Això és el que he intentat expressar en dos breus articles d’urgència que m’han demanat EL PERIÓDICO i EL TEMPS. El primer apareix avui mateix i ja està penjat en el portal. El segon sortirà d’aquí a poques hores. Quan escric això, encara no es coneixen els resultats oficials i complets de les votacions. Com que, però, en els dos articles a què m’he referit ja exposo l’opinió que em mereixen la consulta i els seus resultats, penso que aquest post d’avui ha de ser breu i ha de servir sobretot per animar-vos a exposar les vostres pròpies opinions sobre el 13D, les vostres reflexions.
Entre tots podem anar construint en aquest portal un espai de reflexió i de maduració cívica, que desitjo allunyat de la controvèrsia estèril i de la intolerància curta de mires. Els que, des de fa temps –alguns, anys–, em feu l’honor d’entrar en aquest bloc i de deixar-hi la vostra opinió argumentada i reflexiva sabeu com aprecio les vostres contribucions. I als que s’hi afegeixin ara, els animo a fer-ho també amb la màxima honradesa intel·lectual i amb el màxim rigor.
La constitució espanyola i el derbi amb l’Espanyol
DILLUNS, 7 DE DESEMBRE DEL 2009 | Països Catalans
En aquest pontet político-religiós que ens organitzen cada any, se’m posen al davant temes ben diversos per comentar: des de la cimera de Copenhaguen per debatre el canvi climàtic, que comença demà dilluns, fins a la magnífica reelecció d’Evo Morales com a president de Bolívia, pel que sembla amb més del 60% dels vots, segons enquestes fetes a peu d’urna. Però no comentaré res d’això. O bé podria tornar a enfocar el tema de la consulta sobiranista que es farà diumenge vinent a 161 poblacions catalanes. Tampoc no ho comentaré, perquè ja ho vaig fer la setmana passada i tindré oportunitat de fer-ho dilluns vinent, un cop acabades les consultes i escrutades les urnes.
M’he decantat, doncs, per un parell de qüestions també força diferents però molt curioses totes dues: d’una banda, la celebració espanyola de la constitució del 78; de l’altra, la misèria cultural i visceral que es pot trobar en el futbol català.
Com cada any, a Madrid hi ha hagut molt d’escenari, lluentons, discursos i canapès en la celebració de la constitució espanyola. Hi ha anat el president català i, per primera vegada, el lehendakari basc. Els discursos han estat a l’alçada de les circumstàncies (que cadascú s’agafi com vulgui aquesta frase). És interessant veure que hi ha un malestar general en la classe política espanyola pel paperot que està fent el tribunal constitucional. Aquest malestar es veu tant en aquells que defensen la feina del constitucional com en els que, tímidament, la critiquen. També és interessant prendre nota del fet que Rodríguez Zapatero no creu que s’hagi de modificar la constitució. Això vol dir que, encara que el tribunal constitucional fes una interpretació regressivíssima i tancadíssima de la constitució, Zapatero no la reformaria per poder-hi donar cabuda a les aspiracions dels dependentistes catalans o bascos. Rajoy, en canvi, no es tanca a una reforma constitucional, però m’imagino en quin sentit la voldria. De manera que, per aquesta banda, tot bé: constitució i “cierra España”. És bo d’anar veient confirmades aquestes posicions, perquè acaben de reforçar la idea que amb España –aquesta, l’altra i la de més enllà- no hi ha res a fer, que val més sortir-ne corrents tan aviat com es pugui.
(Entre parèntesis: l’aprofitament que aquests dies s’ha fet de la vida i de la mort de Jordi Solé Tura per enaltir la constitució em sembla indigne. Per haver estat tants anys antifranquista i per haver patit presó i persecució, Solé Tura tindrà sempre el meu respecte de demòcrata agraït. Es veu, però, que aquest no és un país que accepti les matisacions. No hi ha forma de sentir paraules respectuoses i alhora crítiques. Es veu que la pel·lícula de la vida per a molts encara és en blanc i negre. Per això no he sentit ningú –almenys ningú en cap programa de molta audiència– que hagi recordat el mal que va arribar fer la tesi de Solé Tura defensant que la llengua catalana era la pròpia de la burgesia, però no la de la classe treballadora. Tot i que sabem que històricament aquesta tesi és falsa –pregunteu-l’hi sinó a l’historiador i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Josep Termes, per exemple–, molts es van creure la tesi i la van practicar. Per això hi havia partits o sindicats d’esquerra que usaven sempre el castellà; paradoxalment, tal com ho feien les famílies pijes de Pedralbes. Que Solé Tura fos “pare” de la constitució –quina expressió tan estranya!–, d’una constitució tutelada, vigilada i militaritzada, i que ho fos juntament amb personatges com Fraga Iribarne, potser sí que té mèrit, però no pas el tipus de mèrit que s’ha volgut reconèixer aquests dies. M’estranya, a més, que el seu fill hagi dit que no se li han reconegut prou els mèrits. I tant que sí! No va ser nomenat ministre espanyol de cultura? Sospito, però, que es deu referir a reconeixements catalans. Ara li donaran la medalla d’or de la Generalitat a títol pòstum. Em sembla fora de lloc i de temps. Aquestes medalles o es donen en vida o no es donen. Tota la meva simpatia, doncs, antifranquista i tot el meu respecte per Solé Tura. En canvi, discrepància profunda per alguna de les seves afirmacions teòriques i per la seva tasca política en democràcia. Estaria bé que, també per respecte, tots els deixéssim descansar en pau.)
Al començament del post he anunciat que em referiria a “la misèria cultural i visceral que es pot trobar en el futbol català”. Segurament que, dit així, no es podia entendre de què anava la cosa. Ho explicaré breument. En unes declaracions després de la victòria del Barça contra el Deportivo, Joan Laporta va parlar del partit que jugaran diumenge vinent el Barça i l’Espanyol. Primer s’hi va referir com a “derbi ciutadà” i llavors va rectificar dient que es tractava d’un “derbi metropolità”. No és que Joan Laporta l’encerti sempre, ni tan sols gaire sovint, però en aquesta ocasió va dir simplement la veritat, si es té en compte que el camp actual de l’Espanyol ja no és a la ciutat de Barcelona sinó a Cornellà-El Prat. “Metropolità” no és un adjectiu ofensiu ni agressiu. És un adjectiu geogràfico-administratiu. Renoi, doncs, com han saltat de seguida els senyors Joan Collet, conseller delegat de l’Espanyol, i Daniel Sánchez Llibre, president del club. Han dit “no sé amb quina intenció ho ha dit”, “no sé què vol dir”, i llavors li han atribuït tota mena de males arts i intencions, perquè Laporta, segons ells, sempre ofèn i diu bajanades. La cosa resultaria divertida si no fos grotesca. L’obcecació en què viuen alguns –en aquest cas, els senyors de l’Espanyol, encara que no són els únics– els fa treure conclusions o fer interpretacions absolutament surrealistes. Laporta ja no pot parlar normal perquè, fins i tot quan ho fa, és interpretat amb perversitat. És clar que la cosa fa tan riure que gairebé penso que potser Collet i Sánchez Llibre no entenen de debò la paraula “metropolità” i es pensen que és un insult, com aquella criatura a qui tots dèiem “darling” i se’ns enfadava. Aneu a saber, doncs, si la misèria futbolera no és només visceral i si no és també cultural!
És clar que una bona part de la culpa la tenen els periodistes que han entrevistat aquests senyors. Són els periodistes que els han fet prendre posició davant les paraules de Laporta. Ho haurien fet també si Laporta hagués parlat només de “derbi ciutadà”? Per què ho fan, doncs, si parla de “derbi metropolità”? També els periodistes són mentalment recargolats? També ells són ignorants? Aneu a saber.
La campanya de consulta sobre la independència
DILLUNS, 30 DE NOVEMBRE DEL 2009 | Països Catalans
Ahir, diumenge 29 de novembre, va tenir lloc un acte nacional de començament de campanya per a la consulta sobre la independència programada per al proper 13 de desembre. La trobada es va fer a Barcelona, a l’Auditori del Fòrum, amb més de tres mil persones presents. Els que hi vàreu ser, ho podreu confirmar: va ser un acte esplèndid, ple d’idees, vibració i autoestima. Des del 13 de setembre passat, a Arenys de Munt, hem començat una onada de reivindicació independentista que serà impossible d’aturar, perquè neix a cada ajuntament, a cada vila i poble de Catalunya. Aquesta és la millor garantia del seu èxit. I la dedicació de les persones que ho organitzen i hi treballen és senzillament enorme.
El meu post d’avui només us vol demanar que mireu els diaris, Vilaweb i els informatius que pugueu i que parlin d’aquesta concentració tan espectacular. No tots en parlaran i no tots en parlaran igual. Això també serà significatiu. És l’hora que tothom es retrati. I aquí el que es mou, segur que surt a la foto. És el que no es mou que corre el risc de quedar difuminat. Procurem que hi surti com més gent millor. Procurem que es mogui tothom!
Com que la Coordinadora de l’acte em va fer l’honor de demanar-me unes paraules de cloenda, em permeto de remetre-us a aquestes paraules, que trobareu penjades a la primera pàgina d’aquest portal.
Endavant! En una democràcia sempre s’acaba fent allò que el poble vol. Només fa falta que el nostre poble ho vulgui. En aquesta direcció hem de treballar tots.
Sobre la por, les pors
DILLUNS, 23 DE NOVEMBRE DEL 2009 | Cultura
La por no és només un fenomen que ens afecta individualment sinó que ens ataca també com a poble. Som a les portes de resolucions dels altres (tribunal constitucional) i de decisions nostres (consultes electorals sobre la independència) que poden tenir la por com a enemic comú. Per això, penso que pot ser útil que entre tots reflexionem una mica sobre la por, un sentiment –individual i col·lectiu– que ens pot tenallar i paralitzar del tot. Aquí exposo només unes breus consideracions, diguem-ne “teòriques”, que em sembla que poden ser útils per a anar pensant sobre aquesta qüestió tan important, en la vida privada i en l’acció pública.
De fet, quan parlem de la por, no en podem pas parlar com si fos una realitat que es dóna tota sola, sinó que l’hem d’examinar ja des del primer moment en el context en què es troba, en el context en què apareix. Aquest és finalment el caràcter global de la por com a experiència d’una persona o d’un grup, que sempre es produeix en un context determinat. Per això hi pot haver moltes pors. Per això la por només es combat quan se’n combat el context.
I és que la por no és una cosa. Això no significa, és clar, que no sigui res o que no existeixi. (No ens fiem mai de cap filòsof que negui coses evidents.) Els humans tenim por o, millor dit, tenim pors, molt diverses, sovint canviants, en patim i, de vegades, molt. La por no és, doncs, no res. Ara bé, també és cert que no és una cosa que resulti identificable, que s’hagi d’anar a descobrir en algun lloc -per exemple, en el nostre interior- o que es pugui trobar o extirpar de manera autònoma. Les pors són condicions de la nostra vida, que sempre és concreta i condicionada. Les pors són experiències en què ens trobem i que volem eliminar, reduir o minimitzar.
Tenir present això és important, perquè llavors veurem la por, les pors, de manera molt diferent a com acostumem a fer-ho. Ens adonarem, sobretot, que la por és construïda, tal com és construït el context en què pot viure i arrelar. I és que massa sovint confonem l’objecte de la por amb la causa de la por. Ens pensem que, com que una cara, un llamp o un soroll ens fan por, ells són també la causa de la por. I no és pas necessàriament així. La cara, el llamp o el soroll són, com qui diu, la direcció que pren la nostra por, ja que la nostra por es dirigeix cap a ells. La causa que allò ens faci por, però, no és allò mateix, sinó el que se’ns n’ha dit, el que n’hem après, la connexió que se’ns ha ensenyat a fer-hi. Perquè la por no és un fenomen natural -si ho fos, tots els temps i totes les cultures tindrien les mateixes pors-, sinó que és una reacció cultural, que no s’ha de confondre amb l’espant instantani que ens produeix un tro o una apagada de llum, perquè aquest sí que és un espant -de sorpresa, no de por- que és ben natural. Els nostres pares, els nostres mestres, els líders socials, els mitjans de comunicació, les religions, la tradició, ens ensenyen a tenir por, ens fan descobrir quines coses ens han de fer por i quines no. I nosaltres mateixos desenvolupem capacitats d’espaordiment i aprenem pel nostre compte a tenir pors.
Això explica que tots entretinguem pors ben poc raonables –vull dir, sense gaire context-, però que visquem en contextos propicis a la por sense, en canvi, tenir-ne. Hi ha força gent que té por que Al-Qaeda l’ataqui, tot i que viu en poblets o llocs remots que no semblen tenir cap ingredient que els faci propensos a un atac. No dic que l’atac no es pugui produir. Dic, simplement, que és estrany que es pugui tenir la mateixa por de ser atacat a Berlin o a l’Hospitalet de Llobregat o que és estrany que els ciutadans de Nova York, o de Madrid, puguin tenir la mateixa por de ser atacats -fins i tot una por més gran- justament després d’haver sofert atacs terribles i quan les mesures de seguretat han augmentat considerablement. Cap d’aquests ciutadans, en canvi, no té por de sortir el diumenge en cotxe, tot i saber que durant el cap de setmana moriran potser dotzenes de persones per les carreteres per on ells passaran. De fet, però, els discursos polítics, les pressions mediàtiques i els mecanismes culturals personals es posen en marxa per veure molts perills en uns llocs i no veure’n cap en altres. De vegades, aquestes conductes arriben a extrems que, des d’altres camps del coneixement, es considerarien patològics o de total inconsciència personal. Això passa, per exemple, quan algú que ja té tres panys a la porta, n’hi posa un quart, sense que mai en el seu barri hi hagi hagut alarma per robatoris, o quan algú no pren cap tipus de precaució en les seves relacions sexuals promíscues, tot i saber que el risc de contagi greu és important i ell mateix coneix molta gent que ha emmalaltit per contagi.
Entendre la realitat, entendre el concepte de la por, significa entendre totes aquestes coses, tots aquests matisos, que només es poden examinar quan apareixen i tal com apareixen, sense voler-ne explicar les causes generals de la por –com si existissin aquestes causes generals-, sinó només volent-ne descriure el sentit i l’abast. Perquè quan he dit que les pors es construeixen, tampoc no m’he embrancat en cap hipòtesi sobre les causes d’aquesta creació. Es pot voler fer viure a la gent amb por, fins i tot molta gent pot voler viure amb por, per causes i raons molt diverses, que es poden examinar quan es manifesten, però que no es poden predir de manera genèrica. Només m’he atrevit a afirmar que això passa, que les pors són construïdes. I també em sembla que es pot dir que, quan s’examinen les pors i les tranquil·litats més freqüents entre els humans d’un determinat grup o època, s’està fent una aproximació molt interessant -encara que no exhaustiva ni completa, és clar- al que en podríem dir l’“esperit del grup” o l’“esperit de l’època”, és a dir, a les fòbies i les filies fomentades, cultivades, mantingudes per aquell grup o en aquella època.
I per acabar una opinió que respon a la meva pròpia ideologia, al tipus de món en què jo voldria viure. És una opinió que confio que sigui compartida per molts i que formularé així: em sembla molt desitjable viure en un món que no difongui ni alimenti pors fictícies i falses, senzillament perquè trobo que les que la vida ens va construint ja són més que suficients per anar tirant; també em sembla, però, molt desitjable viure en un món que s’adoni i alerti dels perills reals que ens amenacen, a petita i a gran escala, senzillament perquè trobo que viure condemnat a la ingenuïtat i a la inconsciència és acceptar una minoria d’edat permanent i injustificable. Les pors que no vull i les pors que assumeixo em porten a desitjar un món molt diferent d’aquest en què visc que, en cap cas, no em sembla el millor dels móns possibles.
|
|
|
ARXIU:
| << |
FEBRER 2010 |
>> |
| DL |
DM |
DC |
DJ |
DV |
DS |
DG |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | | | | | | | |
ENLLAÇOS:
|
|
