| |
 |
 |
| |
 |
En aquest espai hi podreu llegir,
ordenades cronològicament i
classificades per tema,
reflexions
breus de
Josep-Maria Terricabras
sobre qüestions d'actualitat. |
A punt de fer vacances?
DILLUNS, 28 DE JUNY DEL 2010 | Països Catalans
Els que tingueu sort i feina suposo que estareu a punt de fer vacances. Jo en faré de debò el mes d’agost. El juliol, però, ja acostumo a retirar-me una mica, per endreçar tot allò que ha quedat desordenat durant el curs, per contestar correus antiquíssims, per posar-me una mica al dia d’algunes coses. Per poder-ho fer, però, em convé deixar anar llast ja des d’ara, poder deixar alguns dels compromisos que a l’hivern assumeixo amb tota regularitat.
És per això que us anuncio que aquest serà el darrer post d’aquest curs –al capdavall, ja ens hem acostumat a funcionar per cursos–, faré una pausa més aviat llarga –confio que aquest any ningú no se n’ofengui ni se la prengui malament, com va passar l’any passat– i no tornaré a la rutina dels dilluns fins després de la Diada Nacional, és a dir, fins al dia 13 de setembre.
Això no vol dir, ho sabem tots, que durant l’estiu no passin coses. En passen. I sembla que, en els propers dies, en passarà, finalment, alguna de certa transcendència, com és la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut del 2006. Serà de transcendència no tant pel que dirà –això ja ho sabem– com per la reacció que els catalans sabrem o no sabrem tenir. Sóc dels que prescindeixen d’aquest Tribunal –obsolet, desacreditat, ridícul–, entre altres coses perquè l’Estatut –retallat a Madrid i tornat a retallar ara– no és l’eina que necessitem els catalans. (Cap Estatut no ho és, tampoc l’avortat del 2005, però almenys aquell era fet pels nostres representants.) Nosaltres no podem parar fins que ens dotem d’una Constitució com cal, tal com fan els països normals del món.
Tanmateix, penso que l’empipada que molts s’enduran –o faran veure que s’enduen–, sobretot PSC i CiU, ha de ser aprofitada pels altres per acabar d’enfondir la ferida. Veurem com reaccionen ells. Nosaltres, però, hauríem d’aprofitar l’ocasió per fer saber, per tots els mitjans possibles i encara que sigui època de vacances, que no estem disposats a acceptar que les decisions preses i votades pel poble català en referèndum siguin tocades o retocades per ningú. Si ho sabem fer, aquest serà un avís perquè s’entengui que no acceptarem que s’interfereixi en la futura decisió que haurem de prendre aviat sobre el nostre futur nacional.
M’encantarà que la decisió d’aquell Tribunal es produeixi aviat. Dolenta com ha de ser (què hi fa Eugeni Gay en aquesta colla?), val més que es produeixi abans de les eleccions nacionals, perquè això les haurà de marcar inevitablement, i inevitablement ho farà en la direcció d’haver de reclamar més sobirania política en els programes electorals. Aquesta és una reclamació que hauran de fer tots els partits més o menys catalanistes, encara que cadascun ho faci a la seva manera i amb intensitat diversa.
A més, confio també que aquesta sentència acabi d’espavilar l’anomenada societat civil. No és l’hora de debats, dissensions o protagonismes. La sentència marcarà, com poques vegades abans, l’hora de la unitat, l’hora de la generositat per part de tots, perquè caldrà agrupar esforços, fer pinya, dissenyar propostes conjuntes i encarar solucions col·lectives. Si ho sabem aprofitar bé, l’anticatalanisme espanyol ens haurà fet un últim servei. De fet, també podria ser que tot això no passés. Però jo ara més aviat m’inclino per pensar que sí. No crec que els constitucionals vulguin marxar de vacances amb el seu “problema catalán” encara a la cartera.
En tot cas, succeiran moltes altres coses i vosaltres tindreu durant les properes setmanes molts suggeriments, idees o comentaris per fer. No us estigueu de fer-los explícits en aquest bloc. Tant si fem vacances com si no, tots agraïm poder compartir els plantejaments, les intuïcions o les idees dels altres. Que jo tardi una mica a tornar a escriure al bloc, no vol pas dir que tampoc no ho hàgiu de fer vosaltres. Més aviat, al contrari: com que jo no ho faré, vosaltres hauríeu de suplir el meu descans, la meva mandra, amb nous inputs, escrits i missatges, sobre els temes i qüestions que vulgueu, que us semblin millor. Tots n’estarem reconeguts, perquè tots en sortirem beneficiats.
El temps passa tan de pressa que, no ens n’adonarem, i ja tornarem a fer, com qui diu, “vida normal”. Em sembla, però, que serà bo que també considerem normal la vida d’aquestes properes setmanes, una vida potser més reposada i distesa, certament menys previsible, menys organitzada (amb permís constitucional, o sense).
Que tingueu un bon estiu, un molt bon estiu! Per part meva, fins al 13 de setembre, aquí mateix!
Petita crònica del PEN
DILLUNS, 21 DE JUNY DEL 2010 | Món
El PEN Internacional va ser fundat a Londres el 1921 per l’escriptora anglesa C.A. Dawson Scott amb l’objectiu d’aplegar entorn d’un sopar escriptors d’arreu del món per teixir lligams entre les literatures i les cultures. Actualment, és l’única organització mundial d’escriptors. El seu objectiu és promoure la cooperació i la comprensió intel·lectuals entre escriptors per tal de ressaltar el paper fonamental de la literatura en el desenvolupament de la cultura al món i, alhora, defensar-la de les nombroses amenaces contra la seva supervivència que la vida moderna comporta.
El PEN actua com una poderosa veu que s’oposa a la censura política i parla pels escriptors perseguits, empresonats, i de vegades assassinats. A més, defensa el dreta a existir i viure plenament de totes les llengües i les literatures. El PEN Internacional està composat per 140 centres repartits en gairebé 100 països.
El PEN Català (pen@pencatala.cat) és el tercer més antic del món. Va ser fundat l’abril de 1922, un any després de la fundació del PEN Internacional, per Josep M. López-Picó i Carles Riba, que en va ser el primer president. Després ho han estat Pompeu Fabra, Josep Carner, J.V. Foix, Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas, Dolors Oller i actualment ho és Carme Arenas, que acaba de ser elegida en l’assemblea del 17 de juny.
Des de la seva fundació, el PEN Català ha estat una plataforma per a la projecció internacional de la literatura i dels escriptors i escriptores dels territoris de parla catalana. Aquesta projecció internacional s’ha fet a través de la seva participació activa en els objectius del PEN Internacional, fonamentalment la defensa de la llibertat d’expressió, la salvaguarda del patrimoni literari i la lluita per a l’alliberament dels escriptors empresonats.
El PEN Internacional té quatre comitès permanents, un dels quals, fundat el 1997, és el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics (CTDL). Fa anys el PEN Català va assumir la presidència d’aquest comitè, i el 1998, conjuntament amb el CIEMEN, el Club d’Amics de la UNESCO i amb l’assessorament de la mateixa UNESCO i de nombrosos experts internacionals– va redactar, aprovar i editar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que és el document internacional de referència i que ha estat traduït a molts idiomes.
Des de fa dos anys, el PEN Català torna a presidir el CTDL i ha tornat a fer de Barcelona la seu de la defensa dels drets lingüístics dels pobles i la salvaguarda de les llengües del món, així com de la reivindicació del paper de la traducció en el diàleg i mutu coneixement entre els pobles i les cultures. En l’àmbit de la traducció, el PEN Català treballa, en el si del CTDL, tant per difondre la literatura catalana en altres llengües com per donar suport a la traducció de les obres de la literatura universal al català. En aquest sentit, promou el reconeixement social i intel·lectual d’escriptors i traductors, fomenta el diàleg entre cultures i tradicions literàries i analitza la situació de la traducció literària a Catalunya. També desenvolupa des del 2004 la revista digital de literatura i traducció del PEN català Visat (www.visat.cat).
De dimecres a divendres de la setmana passada (del 16 al 18 de juny), s’ha celebrat a Barcelona una altra reunió del CTDL, sota el tema general de “Llibertat d’expressió: abast i límits”. A més del president, John Ralston Saul, i del secretari general, Eugene Schoulgin, del PEN Internacional, hi han assistit també 40 delegats de vint-i-vuit centres PEN del món i, és clar, nombrosos membres del nostre PEN. També hi eren dues periodistes que el PEN Català té acollides perquè són perseguides en els seus països: es tracta de Sihem Bensedrine i Rhodah Mashavave.
Sihem Bensedrine va ser acollida a Barcelona pel PEN Català el març d’aquest any en el nou programa “Escriptor Refugiat”, que s’emmarca en el projecte ICORN (International Cities of Refuge Network). La periodista ha estat una peça clau en la denúncia sistemàtica de la violació dels drets humans i la corrupció que es duu a terme a Tunísia, i és una defensora de la premsa lliure i de les llibertats de les dones als països àrabs.
És redactora en cap de la revista digital Kalima i de Ràdio Kalima (emissora que emet per Internet i via satèl·lit, ja que se li va denegar cinc vegades el registrament de la ràdio). Des de 1999 viu greus assetjaments policials, ha estat empresonada i ha patit una forta campanya de difamació per ser una dels líders de la Lliga Tunisiana pels Drets Humans. Ràdio Kalima va néixer el gener de 2009 i, en poc més d’un any de vida, aquesta ràdio via satèl·lit ha guanyat una audiència cada vegada més gran, sobretot al nord i al sud-oest de Tunísia. Ara, però, li han tallat el senyal. Bensedrine és una de les poques periodistes que va poder viatjar al Sudan, país que coneix en profunditat, com a Observadora Internacional del procés electoral de l’11 d’abril del 2010, en representació de la Fundació Carter.
Rhodah Mashavave, acollida a Palma també dins el programa “Escriptor Refugiat” del PEN català, és una jove periodista de 30 anys en llengua shona que al seu país havia treballat per a la premsa independent (The Daily Newspaper, The Daily News, The Financial Gazette) i que ho ha continuat fent malgrat haver hagut de fugir el 2005 de Zimbabwe, a causa de la vulneració continuada de la llibertat d’expressió i de la repressió a què s’ha vist sotmesa. Havia estat Portaveu de Premsa i Relacions Públiques del Movement for Democratic Change (MDC). El seu suport no violent a aquest moviment li va comportar la persecució i l’empresonament el 2002 i també el 2003. Havia destacat la seva activitat en la WIPSU (Unitat de Suport a les Dones que es dediquen a la Política).
A l’exili, ha continuat els seus estudis i la seva carrera professional. Compromesa en la recerca sobre dones immigrants i sobre la situació de les periodistes a Zimbabwe, Rhodah Mashavave, abans de ser acollida a Palma, havia viscut a la ciutat alemanya de Darmstadt (2005-2007) amb una beca oferta per la ciutat, i a la ciutat italiana de Grosseto (2007-2009), ja en el marc del programa de la xarxa de ciutats refugi ICORN. Des del mes d’octubre de 2009, viu i escriu a Palma, on continua la seva tasca periodística en mitjans digitals del seu país d’origen i en la premsa local de Mallorca. Actualment, col·labora al Majorca Daily Bulletin.
En un món global en què són una constant els casos d’atacs a la llibertat d’expressió, tant periodística com literària, i en què la homogeneïtzació cultural posa en perill la supervivència de moltes llengües, el PEN Català ha tornat aquests dies a posar damunt la taula reflexions, debats i solucions per construir un futur basat en la llibertat d’expressió, en el diàleg i en el coneixement mutu entre els pobles i les cultures.
I per això mateix, en la reunió de Barcelona s’ha aprovat una resolució (vegeu-la) en què es condemna l’esmena recentíssima a l’article 61 bis del codi penal tunisià, segons la qual qualsevol ciutadà que, fora del país, exerceixi la crítica envers el govern de Tunísia –el país de Sihem Bensedrine, una de les nostres escriptores acollides– pot ser encausat i sofrir una pena de fins a 5 anys de presó.
Des del PEN Català estem convençuts que la feina que fem, amb rigor i criteri, ha d’estar al servei de la defensa dels drets humans no solament als Països Catalans sinó arreu del món. I m’ha semblat que a alguns de vosaltres, amics d’aquest bloc, us podia interessar conèixer-ne alguna cosa.
També hi ha bones notícies
DILLUNS, 14 DE JUNY DEL 2010 | Països Catalans
Enmig de les moltes notícies poc agradables, algunes fins i tot descoratjadores, que sovint ens arriben a través dels mitjans de comunicació, també hi ha notícies bones, fins i tot molt bones, que de vegades passen desapercebudes perquè no interessen prou, vull dir, perquè no són noticies “de la corda” de les gran agències i dels petits periodistes i, per tant, no són notícies que es vol que interessin, notícies que es vulguin fer interessants.
Però, d’aquestes, n’hi ha. I jo en voldria assenyalar tres:
1. A Girona –deixeu-me que parli “localment” d’un tema que no ho és– ha impactat especialment l’absolució de Núria Pórtulas feta la setmana passada pel Tribunal Suprem. A la Núria, de filiació anarquista, se li va aplicar la legislació antiterrorista, acusada d’una activitat delictiva que suposadament feia i preparava. El secretari d’Interior, Joan Boada, va fer unes declaracions impresentables, a partir de les quals semblava que la Núria ja quedava condemnada pels Mossos i pel poder polític. Només faltava el cop de massa dels jutges. De febrer a juny del 2007 va estar en presó preventiva. El 2009 la “Audiencia Nacional” la va condemnar a dos anys i mig de presó i a 810 euros de multa. Ara el Suprem diu que les acusacions fetes són infundades. Les moltíssimes campanyes en solidaritat amb ella –campanyes massives, de gent molt diversa–, l’han acompanyat durant tot aquest temps de sofriment i incertesa. De tant en tant, les coses també acaben bé. I tanmateix, fins i tot això el que fa és posar de manifest la indignitat de la legislació antiterrorista espanyola, que no passa ni el més mínim sedàs democràtic i que aboca a abusos i tortures policials. De fet l’Estat espanyol va ser condemnat, el 2 de novembre del 2004, pel Tribunal Internacional d’Estrasburg per no haver investigat les repetides denúncies de tortures que van presentar els independentistes catalans detinguts el 1992.
2. Una altra bona, molt bona, notícia és que, fa quatre dies, concretament l’11 de juny, l’Ajuntament de Perpinyà va proclamar per unanimitat que, a la vila, el català és cooficial amb el francès. La situació del català al Nord és tan i tan precària que costarà força que aquest bilingüisme es noti efectivament –les proclamacions teòriques s’acaben oblidant–, però precisament la precarietat de la nostra llengua allà encara fa més valuós, més necessari i urgent, aquest reconeixement. Una afirmació oficial té molt valor, senzillament perquè, quan no es compleix, pots protestar i reclamar que es compleixi. De moment, s’ha fet un pas que hem de celebrar i fer públic!
3. Ahir mateix els independentistes flamencs acaben d’assolir una victòria històrica. De moment, aniran a un sistema confederal –pràcticament ja el tenen– amb els valons i amb la capital, Brussel·les. Però el seu objectiu final és la independència flamenca. No en conec prou el cas i la situació com per poder opinar amb prou fonament. El que em sembla rellevant és que hi hagi un fort moviment independentista en un altre Estat de la UE, en un Estat de l’anomenat Benelux. Les dificultats que alguns apunten per a la independència de Catalunya, que veuen com si fos una raresa singularíssima i difícil de satisfer, són dificultats que es van desfent, perquè les “rareses” es multipliquen i s’hauran de resoldre aviat. La democràcia exigeix exercici de la llibertat. Responsable, és clar, i, si és responsable, vol dir que ho ha de ser per les dues bandes, no fos que només es demanés responsabilitat als que es volen separar. Els altres, els que no ho volen, també n’han de tenir, sobretot per acceptar la lliure determinació de les nacions que ho decideixin.
En aquest sentit, em sembla que la manifestació organitzada per la PDD dissabte passat a Barcelona va ser un èxit. No és la primera, no serà l’última. També és cert que no convé multiplicar-les, sinó ajuntar esforços i anar cremant etapes sense pausa. D’aquí a pocs dies, una altra onada independentista a molts municipis de Catalunya. Això no té aturador. El documental “El laberint”, de Jordi Mercader, que es va passar fa pocs dies a TV3, en el programa “Sense ficció”, també donava moltes pistes no solament sobre com s’ha construït el laberint espanyol sinó, sobretot, com va canviant l’opinió de molts que es pensaven que el laberint era habitable i ara ja pensen que és invivible, que no hi ha cap altra sortida del laberint que tirar pel dret i trencar-ne el mur. Algunes coses estan anant bé, molt bé.
Adéu, adéu...
DILLUNS, 7 DE JUNY DEL 2010 | Països Catalans
Dijous passat TV3 va emetre un documental titulat «Adéu, Espanya?» en hora de màxima audiència. Alguns de vosaltres vàreu entrar de seguida en el bloc i hi vàreu deixar els vostres comentaris. Em sabria greu, però, passar-hi de llarg i no dir-ne alguna cosa.
Vaig tenir ocasió de veure el documental uns dies abans, en una sessió tancada que la M. Dolors Genovès va tenir el detall d’organitzar. Això vol dir que, quan es va passar el documental per la tele, ja era la segona vegada que el veia. Francament, em va impactar. És cert, com han dit molts entesos i experts, que és tècnicament molt ben fet. No és estrany. La Genovès és una documentalista experta, rigorosa, documentada i molt i molt reconeguda que, a més, ha treballat amb un equip sensacional. La primera idea de fer aquest documental la va formular el setembre del 2008. Quan va poder posar la maquinària en marxa, hi va treballar amb l’equip durant nou mesos. El part ha anat realment molt bé.
Hi ha moltes coses que criden l’atenció del que es diu en el film. Jo ara només en voldria assenyalar dues, i els companys de bloc ja hi direu les vostres.
1. El documental és absolutament objectiu –per això, els seus contradictors han de reconèixer que tot el que s’hi diu és veritat–, però, en canvi, no és neutral, vull dir que els fets presentats tiren tots cap una direcció determinada, però no per malícia o per subjectivitat de la directora sinó perquè aquest conjunt de fets té una lectura clara. Jo ho formularia així: allò que és normal en les democràcies occidentals, també ho ha de ser aquí. La independència s’obté per la lliure voluntat dels que volen ser independents, quan aquesta voluntat és de la majoria. I l’Estat fins ara existent, ho accepta per esperit democràtic. No hi ha res més a dir. En aquest sentit, el final del documental és molt expressiu. (Qui el vulgui tornar a veure, el trobarà fàcilment aquí.)
2. De vegades ens preguntem com s’hauria de fer la independència, quins passos s’haurien de donar. Em sembla molt bonica la resposta que en algun altre país donen: quan hi hagi una majoria al parlament, s’ha de preguntar a la ciutadania si dóna permís al parlament per negociar la independència amb l’Estat. I quan s’obté aquest permís, es negocia i llestos.
L’èxit que va tenir l’emissió del documental dijous passat, tot i tractar-se d’una peça de noranta minuts, va ser espectacular, i l’èxit entre l’audiència jove va ser també absolutament remarcable i esperançador. Aquesta mena de documents són molt importants. No ens hem de reduir a discursos, plataformes i manifestos. Hem d’ocupar també els espais de l’esport, l’art, el cinema, perquè hi ha moltes maneres d’interessar la població. I el fet és que la població n’està, d’interessada, per més que diguin i protestin els que encara ens volen donar lliçons de tot i sovint de mala manera, fins i tot reprimint la llibertat d’expressió.
Fer natural, fer normal aquest debat, aquests plantejaments, aquestes posicions no és pas el menor mèrit d’aquest documental de la M. Dolors Genovès. Serà una peça de referència perquè, quan la veus, t’adones d’una cosa ben simple: en el món civilitzat, s’accepta sempre i amb naturalitat la voluntat democràticament expressada dels ciutadans, fins i tot quan aquesta voluntat és la d’independitzar-se. No hi ha una lliçó més senzilla. I ens costarà de trobar-la més ben expressada que en aquest documental.
Tot en català
DILLUNS, 31 DE MAIG DEL 2010 | Països Catalans
Els propers 4, 5 i 6 de juny se celebrarà al Palau de Fires de Girona una fira mercat anomenada «De Tot Cat», que vol promoure els productes i serveis que incorporen la llengua catalana. L’objectiu principal de la fira és conscienciar institucions, empreses i consumidors del valor que representa la implantació de la llengua catalana en l’àmbit quotidià. Com que té un caràcter multisectorial, la fira vol fer visibles la majoria d’àmbits de la vida quotidiana en què es poden consumir productes en català.
Aquesta fira vol coronar i empènyer la feina feta durant anys per entitats que han defensat l’ús del català en l’etiquetatge i en la propaganda dels productes domèstics, però també vol ampliar-ho a qualsevol producte o servei del nostre país. Per això és important la implicació no solament dels particulars, de les famílies, sinó de les institucions, és a dir, dels ajuntaments i de les entitats polítiques, sindicats, culturals, econòmiques i culturals.
De fet, s’han adherit a la campanya gairebé dos cents ajuntaments, onze consells comarcals, a més de cambres de comerç, universitats, diputacions, partits polítics i una quarantena d’entitats més. De tots ells –i dels que s’hi vagin adherint– i, és clar, de tots nosaltres, depèn, en gran part la normalització del nostre país. Perquè si fos veritat que tots els adherits prenen el compromís d’usar només productes que també estiguin etiquetats en català –no cal que ho estiguin exclusivament–, totes les empreses que encara marginen el català dels seus productes deixarien de fer-ho de seguida. El negoci és el negoci i, segons el tòpic, això els catalans ho hauríem d’entendre millor que ningú. Per això la fira acabarà amb un «Compromís de Girona», que vol remarcar que tots els adherits passen de les paraules als fets i s’hi posen. I ens hi posem. Va, que sigui veritat, si no volem que, a mitjà termini, la nostra llengua acabi essent estrangera a casa nostra. Permeteu que narri una terrible experiència viscuda la setmana passada a Tolosa del Llenguadoc: en una llibreria escolar, en una plaça principal de la vila, un amic gallec demana, en francès, El petit príncep en occità; resposta: vagi, sisplau a aquella secció d’allà baix, la de les llengües estrangeres. L’occità entre les llengües estrangeres a Tolosa! Els francesos ja ho han aconseguit fa temps. Hem d’evitar que també ens passi a la Catalunya del Sud. I depèn de nosaltres, només de nosaltres –però no solament com a individus de bona fe, sinó com a col•lectiu organitzat i lluitador–, que el català sigui, com ha de ser, la llengua del país, acceptada, coneguda i reconeguda, almenys pels propis catalans!.
Heus aquí el text del compromís que es llegirà solemnement a Girona, durant l’acte d’inauguració de la fira el proper divendres.
«A taula, en català»
Compromís de Girona
Els representants de les institucions i entitats sotasignats, que al llarg dels darrers anys s’han adherit a la campanya A taula, en català –promoguda per la Plataforma per la Llengua i l’Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català– s’han reunit a la ciutat de Girona, el 4 de juny de 2010, amb la voluntat de fer públic el seu compromís de consumir productes que incorporin la llengua catalana.
A taula, en català és una campanya per normalitzar l’etiquetatge dels productes comercials. Pretén impulsar un consum responsable i respectuós amb la llengua catalana, denunciar la situació d’excepcionalitat del consumidor del nostre país, evidenciar el greuge d’algunes empreses que no ajusten la seva oferta a les necessitats actuals, promocionar les empreses que aporten aquest criteri de qualitat en el tracte amb els clients i, per últim, demanar el desplegament d’una legislació que reguli l’obligatorietat de rebre la informació dels productes en llengua catalana.
Amb aquest compromís no declarem només bones intencions. Ens comprometem, cadascú des de la nostra institució o entitat, a convertir-lo en realitat. Volem que aquest compromís es converteixi en fets palpables i no sigui només paper mullat. Volem que aquest compromís que avui escenifiquem a Girona suposi un pas endavant en la plena normalització de la nostra llengua, que durant tants i tants anys ha estat prohibida, perseguida i maltractada.
Gent Gran
DILLUNS, 24 DE MAIG DEL 2010 | Societat
Avui, i amb raó, gairebé ningú no parla de “la tercera edat”, senzillament perquè s’ha trencat la periodització rígida de les edats que ens havia anat molt bé fins fa poc: fins als 25 anys era la primer edat, l’edat jove; dels 25 als 65, la segona edat, l’edat adulta; i la tercera començava amb els 65, que era l’edat de la jubilació laboral i, en molts casos, de la jubilació de la vida, no solament perquè ens moríem aviat sinó perquè els jubilats es quedaven refugiats a casa, per donar algun últim consell a la família i esperar pacientment la mort.
Tot això ha canviat radicalment. La jubilació ja no està fixada als 65 (més aviat la volen endarrerir!), però sobretot vivim més, molt més, i amb moltes més possibilitats i més ganes. La gent gran no es queda a casa sinó que s’aplega, viatja sempre que pot, fa gresca, aprèn coses noves, i el capitalisme ha descobert que és un col·lectiu que s’ha de mimar i explotar.
Fa uns mesos que sóc membre del Consell de la Gent Gran de Catalunya, que aplega totes les persones grans amb ganes de fer-se presents activament en la nostra societat. Ja fa uns quants anys que existeix aquest Consell. El proper mes d’octubre se celebrarà el 6è Congrés Nacional de la Gent Gran. En aquests moments, s’estan debatent les ponències i resolucions que es presentaran al Congrés, en què participaran 300 delegats de totes les comarques. S’està, doncs, en la fase participativa del Congrés (d’abril a juny del 2010) i es treballa sobre tres documents d’una importància temàtica innegable: A. La participació de la gent gran; B. Pobresa i exclusió social; C. Les polítiques d’envelliment actiu. (Podeu veure els textos d’aquests documents de treball, que evidentment seran modificats i millorats en els debats precongressuals.)
Fins i tot abans de les modificacions i millores, la lectura dels textos ja fa un goig extraordinari. La gent gran ha deixat de ser un col·lectiu que s’automargina, objecte passiu de les polítiques de benestar social. Més aviat és un col·lectiu –creixent– de persones cada dia més formades, cada dia més inquietes, amb més desig de presència pública, amb més capacitat i més energia per assumir responsabilitats pròpies de la seva nova situació laboral i social. Abans he dit que el capitalisme ja s’ha adonat del potencial de la gent gran. (El capitalisme s’acostuma a adonar de les coses molt aviat, potser per això ha fet que els altres anem sempre a remolc seu.) En canvi, la societat democràtica encara no ha canviat prou la seva visió en aquest punt. Per exemple: quants regidors i regidores de més de 65 anys –per fer servir la xifra d’edat antiga– es presenten a les llistes a les eleccions locals –i no parlo de les nacionals? Poquíssims. I estaria molt bé que ho miréssim a cada municipi: quedaríem literalment astorats.
Allò que s’ha fet –i sovint s’ha fet bé– per al jovent (rejoveniment de llistes, regidoria de joventut, consell de la joventut, etc.) no s’ha fet prou per a la gent gran. Ja ho sé que en molts municipis hi ha un Consell Municipal de la Gent Gran, però encara no n’hi ha prous. I comencem a tenir exemples esplèndids de la bona implicació d’aquests consells en la vida del poble; per exemple, l’Ajuntament de Vallgorguina ha aprovat en un ple recent passar a considerar el Consell Municipal de la Gent Gran com un òrgan “amb veu i vot de l’Ajuntament de Vallgorguina que té com a finalitat l’assessorament i l’elaboració de propostes referents a matèries relacionades amb la gent gran”.
Aquests són passos en la bona direcció. Que els diferents grups del municipi participin democràticament en la marxa dels afers comuns. Perquè la gent gran sap perfectament –i ho repetirà en el Congrés de l’octubre– que no es tracta d’obtenir privilegis, que no es tracta de fer un món a part, sinó que es tracta, ben simplement, de participar amb tots i com tots en el desenvolupament de la vida pública. Hi ha coses que s’han de conèixer, perquè fa il·lusió de saber-les i de dir-les.
Manifest per a la unitat de l’independentisme
DILLUNS, 17 DE MAIG DEL 2010 | Països Catalans
Amics, em permetré la llicència de tornar a fer, en aquest bloc, professió de fe culera (la correcció gramatical m’arrossega a una formulació ben estranya!): avui és un gran dia perquè ahir el Barça va tornar a guanyar la lliga de futbol. I si ho fem així, les lligues i els títols que encara vindran!!! Bé, ja ho he dit com a primera cosa.
Pel demés, la relativa atonia social i política em sembla que continua igual, potser reforçada per un temps que sembla que camina cap a plugims esparsos i cap a un augment considerable de les temperatures.
Sempre hi ha coses, però, que un té ganes de tenir en compte: la primera és la patacada sonadíssima que s’ha clavat l’alcalde Hereu, de Barcelona, amb l’estranya consulta sobre la Diagonal. (Sobre això, ja en vaig dir alguna cosa dimecres passat. Si algú en té curiositat, hi pot anar clicant aquí.) El resultat ha estat molt més dolent del que els seus detractors i contraris podien esperar. La festa, l’han fet pagar al primer tinent d’alcalde, que és un preu tan alt que resulta gairebé com si l’hagués pagat el mateix alcalde, però amb molta menys trencadissa. Em sembla que Hereu tindrà un final d’etapa molt i molt difícil a l’Ajuntament de Barcelona. I només podrà acabar si no en fa encara una altra de semblant. En tot cas, sospito que la seva continuïtat a l’alcaldia després de les eleccions de l’any vinent resulta altament improbable. I si a això si sumés un possible relleu a la Generalitat, ens podríem trobar amb un canvi de sigles molt fort a la Plaça de Sant Jaume. Dic “canvi de sigles” perquè el canvi “molt fort” de polítiques sembla poc probable, sobretot a la Generalitat. Al capdavall, que es pugui parlar d’una sociovergència ja sembla indicar que es confirma allò que passa gairebé arreu: les actuals polítiques (a Europa, a Espanya, a Catalunya) han aconseguit que es garanteixi alternances, però no alternatives.
Dimecres vinent pot acumular notícies, o no. Perquè el 19 de maig farà cinquanta anys dels “Fets de Palau”, quan una colla de joves nacionalistes catalans van llançar fulls de propaganda catalanista sobre la platea del Palau de la Música. És una data que ha quedat assenyalada en el calendari de la lluita del catalanisme contra la dictadura franquista. El mateix dia 19 el Tribunal Constitucional es reunirà en sessió plenària: i és possible (em sembla, però, que no és probable) que prengui la seva decisió contra l’Estatut de Catalunya. A mi, aquest tribunal no m’interessa gens ni mica: no té cap autoritat (encara que tingui poder: la distinció és de Max Weber) i està fent exercicis de descontrol jurídic que resulten senzillament ridículs. Si esmento les dues efemèrides per a dimecres és justament per la seva possible coincidència: els catalans estem massa acostumats a reclamar, reivindicar, però alhora rebre i acceptar prohibicions i cops de pal. Això s’ha d’acabar.
Per això estic content de participar avui mateix en la presentació a Òmnium Cultural del “Manifest a favor d’una conferència nacional del sobiranisme”. Els signants del document –encapçalats per A.M. Badia i Margarit, Moisès Broggi, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Joan Blanc i Oriol Domènec– demanem que es faci una candidatura unitària de tots els grups independentistes per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Estem segurs que això faria recuperar la il·lusió i l’autoestima de molts catalans i que tindria uns resultats espectaculars. N’haurem d’anar parlant i ho haurem d’anar concretant en els propers mesos. De moment, el text íntegre del manifest és aquest:
«MANIFEST A FAVOR D’UNA CONFERENCIA NACIONAL DEL SOBIRANISME
Des de la Primera República, totes les temptatives de buscar una estructuració de l’Estat espanyol que accepti l’autogovern de Catalunya i asseguri la perdurabilitat de la identitat catalana han resultat fallides. I l’aplicació durant un quart de segle de l’Estatut de 1979 i els gairebé quatre anys de vigència de l’Estatut de 2006 demostren, a parer nostre, que tal com és avui el món i tal com ha evolucionat la nostra societat, l’estancament en l’autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l’empobriment de les classes populars i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país. És a dir, significaria per a la Nació catalana l’acceptació tàcita d’una mort dolça.
Tampoc no creiem que es pugui dipositar cap esperança en una fórmula de tipus federal. Pràcticament no hi ha federalistes a Espanya i els pocs que se’n diuen, a l’hora de la veritat, tampoc no acceptarien la solució singular que l’especificitat catalana requereix.
Respectem profundament l’opinió dels que discrepin del nostre punt de vista, però per a nosaltres, perquè Catalunya sobrevisqui com a nació, és indispensable que en el termini més breu possible és constitueixi pacíficament, per via de referèndum, en un estat independent integrat directament en la Unió Europea. I només aleshores, alliberada per fi de l’espoli fiscal, Catalunya podria esdevenir un país modern, pròsper i socialment avançat.
No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper Novembre podrien permetre fer un pas endavant cap aquest objectiu. Per això, els sota signants, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per a prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.
La celebració d’una conferència unitària per a la independència, amb la participació activa i equilibrada de membres acreditats de plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les consultes populars, podria ser el camí per arribar a aquesta candidatura de consens. Sabem que no és fàcil superar les legítimes diferències existents, però creiem que val la pena d’intentar-ho perquè estem convençuts que, amb la unitat, la independència és possible. I és la única solució que permet resoldre definitivament el problema entre Catalunya i Espanya, I establir els fonaments d’una convivència justa, digna i en peu d’igualtat .
Barcelona, a dotze d’abril de 2010»
Cinc elements de reflexió
DILLUNS, 10 DE MAIG DEL 2010 | Països Catalans
Com que els visitants d’aquest bloc sou persones amb interessos, sortosament, variats, avui resseguiré unes quantes notícies que em semblen d’interès i que poden estimular reflexions de molts tipus. Al capdavall, un portal que vol fomentar el pensament –i potser exercitar la filosofia– s’ha de regir per aquell principi de Hegel que diu que l’òliba de Minerva es posa a volar quan ja s’ha fet fosc. I això vol dir que primer són sempre els fets, fets de tipus ben diversos, i només després pot venir la reflexió sobre els fets, la filosofia; primer, les coses que passen i, quan ja s’ha fet fosc –quan les coses ja han passat–, llavors es pot sobrevolar tot amb la filosofia. Si no es fa així, la filosofia acostuma a ser buida, abstracta, plena de vaguetats i d’irrealitat. I ara, alguns fets de la setmana.
1. A Girona, dissabte passat es va inaugurar la 55a. edició de “Girona, temps de flors”. Cada any me’n faig ressò: els patis, entrades, racons fins ara inexplorats, edificis i espais públics s’omplen de composicions florals. És un autèntic espectacle. I l’espectacle floral és particularment atractiu gràcies al marc en què apareixen les flors, és a dir, gràcies a les pedres, els arcs, les escalinates, gràcies a la bellesa serena, imponent, del conjunt històric.
2. Els que vinguin a Girona aquesta setmana tindran més motius de gaudi. Un d’ells és l’exposició que hi ha a La Fontana d’Or, al carrer dels Ciutadans, titulada “Miró-Portabella. Poètica i transgressió”, en què es mostren la relació que van tenir el pintor i el cineasta, les idees que van compartir, els projectes que van realitzar junts. Una exposició que fa goig de veure, que ajuda a pensar.
3. A Barcelona ha mort el Professor Miquel Siguan i Soler, als 92 anys. Durant la dictadura ell va ser –ho dic per experiència– el professor amable i acollidor, l’introductor de la psicologia moderna, de fet el creador de la primera Facultat de Psicologia de Barcelona, després d’estar molts anys ensenyant a la Facultat de Filosofia i Lletres. Home d’una memòria prodigiosa, va estar en contacte amb molts dels principals intel·lectuals catalans de la República. Ha deixat testimonis escrits molt interessants sobre aquella època. Som molts, n’estic segur, que el recordarem amb molt d’afecte.
4. Dissabte passat, 8 de maig, un bon nombre de catalans va ser a Ginebra i es va manifestar davant la seu allà de les Nacions Unides per reclamar un Estat propi. Aquesta era la continuació de l’acció feta el 7 de març del 2009, quan milers de persones van dur a terme a Brussel·les la campanya dels 10mil, “Volem un Estat català”. La internacionalització de la voluntat catalana d’independència és de la màxima importància. I és bo que es facin actes ben diversos, constants, ben organitzats, seriosos, que ajudin tothom a entendre qui som i què volem.
5. De fet, ahir mateix va ser l’anomenat “Dia d’Europa”. Es tracta d’una Europa encara a mig fer i als catalans ens agradaria de poder contribuir directament en la seva construcció. Quan es pregunta, per exemple, per què volem un Estat si ara estan desapareixent, l’única resposta òbvia és que nosaltres volem ser i participar en l’evolució d’Europa, tant si els Estats desapareixen (no ho sembla pas, i alguns només els volen fer desaparèixer quan es parla de l’Estat català), com si no. El que nosaltres voldríem –algun dia sabrem quants de nosaltres– és esdevenir subjectes polítics de la nostra pròpia història. El que resulta cada dia més difícil de tolerar és que algú altre escrigui la teva història i tu t’hi hagis de conformar i adaptar. Està arribant l’hora que tothom reconegui que els catalans ja hem arribat a la majoria d’edat política. Quan es parla d’independència, tot plegat es redueix a això. A res més.
Agressions constants
DILLUNS, 3 DE MAIG DEL 2010 | Països Catalans
Ser català és molt cansat, no solament perquè hem de donar exlicacions de les coses més naturals (llengua, pàtria, història, tradicions, costums, etc.), aquelles que els altres pobles de la terra assumeixen sense haver de justificar, sinó també perquè hem d’estar constantment a l’aguait, tant per ajudar a desvetllar els companys que s’endormisquen i ho accepten tot, com per reaccionar davant les agressions externes –sovint vénen de dins–, prevenint-les o defensant-nos-en. Ara només un parell d’exemples ben recents, i sé segur que cadascú en té molts i molts més.
El primer exemple és el del cinema en català, que encara cueja i no para. La nova Llei del Cinema ha passat la comissió parlamentària però encara ha de ser aprovada pel Ple del Parlament. Doncs bé, el Gremi d’Empresaris de Cinema continua la seva lluita particular contra la llei, molt especialment contra l’article 18, que és el que vol assegurar que, en un termini de cinc anys, el cinquanta per cent de les còpies que s’entrenin a Catalunya siguin doblades o subtitulades en català. I ells no ho volen. I actuen i ataquen: a partir del 1r. de maig, 70 o 80 sales del Gremi projectaran un espot contra la llei.
La perversitat de tot plegat és que nosaltres, que estarem asseguts a la sala i haurem pagat entrada, haurem d’aguantar que, amb els diners de l’entrada, es vulgui defensar la marginació de la nostra llengua en el cinema i se’ns tracti de menors d’edat, de súbdits i de dominats culturalment. Em sembla un escàndol de proporcions gairebé esperpèntiques. És ben clar que hem de reaccionar i hem de xiular i protestar quan aparegui l’espot, i també estaria bé de fer boicot a les sales on el passin, avisant, és clar, que es deixa d’anar a aquelles sales no pas per la crisi general sinó perquè no som nacionalment masoquistes i no volem pagar i aplaudir perquè ens agredeixin.
El segon exemple me’l proporciona l’Alcalde Hereu, de Barcelona. La capital té previst fer un Museu Olímpic. I a l’alcalde se li ha acudit la brillant idea de proposar que se’n digui “Juan Antonio Samaranch” (som tan catalans, tant, que l’alcalde deu haver proposat –això no ho sé segur– que el nom aparegui com a “Joan Antoni”, ai, ai!) Confio que la brillant idea de l’alcalde no tiri endavant. El masoquisme arribaria a extrems letals. (Podrien proposar-se coses ni remotament semblants en les democràcies del nostre entorn, quan se’ls moren personatges amb el passat i el present de Samaranch?) Hi ha testimonis –els puc aportar– de gent que sap com intervenia Samaranch per impedir l’ús del català després de la guerra civil; hi ha testimonis –els ha aportat la seva família– de com els fills de Samaranch no van ser capaços de parlar en català durant el funeralàs del seu pare. I nosaltres hem de venerar aquest personatge? (Sobre ell, em permeto de remetre al meu article de dimecres passat a EL PERIODICO i també penjat en aquest portal. No disposava de gaire espai, per això no ho vaig poder dir tot. La premsa internacional, però, no s’ha deixat enredar i, amb motiu de la seva mort, s’ha despenjat amb articles molt significatius.)
I ja veieu que avui no parlo del Constitucional. No cal. Perquè és sabut que aquest Tribunal és l’encarregat constitucionalment de limitar i marginar Catalunya. En aquest sentit, les seves agressions em semblen les més naturals. Els que encara somien, que es treguin aviat les lleganyes dels ulls!
Present i futur de la independència
DILLUNS, 26 D’ABRIL DEL 2010 | Països Catalans
Avui el tema de comentari em ve donat: les consultes sobre la independència fetes ahir i dissabte en 213 localitats catalanes. Aquesta vegada ningú no ha comès l’error de dir quanta participació hi havia d’haver, senzillament perquè aquestes consultes obren un camí tan nou, tan sorprenent, en la participació democràtica dels catalans, que és impropi voler-ho reduir tot a una qüestió de quantitat, de nombre de persones votant. No dic que aquest punt no sigui important. Ho és. I hauria estat bé que haguessin anat a les urnes moltíssims ciutadans més, però aquí s’han de repetir algunes de les coses que ja s’han dit altres vegades: són consultes fetes sense cap ajut institucional, sense cap utilització pròpia dels grans mitjans de comunicació, com són les ràdios o la televisió nacionals, rebaixant l’edat de participació a 16 anys i convidant a participar els immigrants (dues coses que eixamplen molt el cens i que fan més difícil un resultat esclatant).
Si es tenen en compte tots aquests punts que, de fet, mostren que les consultes són un exercici espectacular de bona fe democràtica, d’estil obert i inclusiu, d’il·lusió col·lectiva i transversal, llavors ens adonarem que el resultat, tot i ser secundari, és senzillament boníssim. En conjunt es fregarà el 20% de participació, amb un “sí” global de més del 90%. La desigualtat demogràfica entre les poblacions d’aquesta tercera onada també fa difícil una avaluació ràpida. D’altra banda, tots tenim els resultats al davant i potser hem tingut experiències concretes en algun poble que hagi efectuat la consulta. He de dir, per exemple, que el 21,4% de participació a Girona em sembla molt bo, molt bo. El moviment voluntari i coordinat que ha dut a terme la campanya a Girona ha estat senzillament magnífic. I val la pena que situem les coses al seu lloc: encara que el nostre cens fos de 78.521 ciutadans, obtenir 16.801 vots –amb els mitjans que he esmentat abans– és un gran resultat. Tinguem en compte que aquests vots són més vots que els que van obtenir CiU, ERC i la CUP junts en les darreres eleccions municipals.
En tot cas, són els condicionants, ja exposats, de planificació i realització de la consulta allò que val realment la pena. Haver posat en marxa el procés (un procés que fa tres anys ningú no hauria cregut possible), haver-lo desenvolupat d’una manera tècnicament tan pulcra, cívicament tan impecable, resulta molt encoratjador i el fa aparèixer als ulls de molts –certament, als meus ulls– com un pas més d’un procés imparable. Que ho sigui a més curt o més llarg termini ja només dependrà de nosaltres, sobretot dels grups polítics que poden voler allargar l’agonia dependentista o que poden voler plantar cara a l’actual estat de coses i emprendre de debò la ruta de la independència a curt termini.
Perquè és cert que només la unitat pot fer tirar endavant amb garanties un procés d’independència. Per això em sembla que seria important considerar la possibilitat, per a les properes eleccions nacionals (segurament el novembre vinent), una candidatura unitària de totes les forces independentistes, tan grans com petites. Ja ho sé que pot semblar impossible. Només ho serà, però, si es té poca visió nacional i, en definitiva, poca visió d’Estat. S’hauria de configurar –no sé si es pot fer ni com– una coalició electoral dels grups que siguin, de manera que el votant, en votar la coalició també pogués votar per aquella opció de la coalició que li resulta més afí. En tot cas, sabria que vota bàsicament per la independència, perquè tots els grups de la coalició s’hi haurien compromès abans de les eleccions, sense esperar a fer negociacions postelectorals. Em sembla que una proposta d’aquestes característiques generaria una il·lusió col·lectiva enorme, perquè no seria simplement una alternativa partidista sinó que seria una alternativa nacional per a la independència, seria un autèntic referèndum. El que proposo és una mena de nova “Solidaritat Catalana”, i ja sabem que va ser un èxit.
Si no anem per aquí en el futur immediat, anirem gastant i desgastant no solament les il·lusions ciutadanes sinó també les possibilitats polítiques, reals, d’arribar a la independència. Com molts recorden aquests dies, la reivindicació de les consultes no ha d’acabar com sembla que ha acabat la de les Seleccions Nacionals Catalanes, que s’han reduït a una petita celebració anual, gairebé insignificant.
[Abans d’acabar –ara que parlo de les nostres Seleccions– vull subratllar com n’és de penós i al·lucinant el que ha passat amb els elogis a Samaranch. Se l’elogia sobretot pels Jocs Olímpics de Barcelona i s’oblida que va ser ell qui va tancar la possibilitat que Catalunya ja ara participés en uns Jocs Olímpics amb bandera pròpia, en fer afegir als estatuts del COI una clàusula en què es diu que només es podran admetre els nous membres que també siguin reconeguts per l’ONU. Però sobretot s’oblida que Samaranch va ser un feixista important, influent, feixista fins al final, que mai no se n’ha desdit. És el Samaranch de la camisa blava, del braç enlaire i dels elogis a Franco el que ha estat visitat per molta gent al Palau de la Generalitat. Quin cas tan clar que la desmemòria històrica porta a la falsedat, a la mentida, a l’engany, fins i tot a la burla dels oprimits i ofesos. Tot plegat també mostra el que poden arribar a fer les televisions i ràdios en bona part de l’opinió popular. Són aquests els mitjans que hem de posar algun dia al servei de la independència del país.
I no em puc estar de comentar finalment la poca gràcia –per dir-ho així, tot i que el terme “gràcia” ja em va bé, perquè és de la teologia– que va tenir el Cardenal Martínez Sistach de Barcelona, quan en l’acte de beatificació de Josep Tous es va dirigir al Cardenal Bertone perquè saludés al Papa i ho va fer en castellà. No solament ho podia haver fet en català –Bertone hi va parlar breument, ni que fos malament–, sinó que també ho podia haver fet en italià, que almenys hauria estat la llengua de Bertone. Perquè el castellà no era la llengua de cap dels dos. Però així estem de consciència, no solament nacional, sinó també lingüística. Suposo que Déu, que és bo, continua perdonant aquells que no saben el que fan! Als altres, cada dia ens costa més!]
|
|
|
ARXIU:
| << |
SETEMBRE 2010 |
>> |
| DL |
DM |
DC |
DJ |
DV |
DS |
DG |
| | 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | | 27 | 28 | 29 | 30 | | | |
ENLLAÇOS:
|
|
