María Zambrano va néixer el 22 d’abril de 1904, però el pedagog socialista Blas José Zambrano, que a Soria s’havia fet amic d’Antonio Machado, no va inscriure-la en el registre fins tres dies més tard (un 25 d’abril) perquè la vida de la seva filla va penjar d’un fil: sempre més devia sentir que la mort ronda la vida, tot i que aquesta s’afirma poderosament en el pensament de l’autora de “Los sueños y el tiempo”. Un altre dia d’abril, Zambrano va sentir que naixia alguna cosa vivíssima i lluminosa, malgrat que també amenaçada. Aleshores ella tenia 27 anys, i, junt amb la seva germana Araceli, va sortir a festejar pels carrers de Madrid aquella cosa nova: “Fue tan hermoso como inesperado: salió el dia en estado naciente”. El 14 d’abril de 1931, amb la proclamació de la República, la jove filòsofa María Zambrano va compartir l’esperança d’una transformació de la vida. 54 anys més tard, el record d’aquell dia i d’aquella esperança era nítid: Mentre cridava amb ells a favor de la República, “Uno de aquellos hombres, que llevaba una camisa blanca, se destacó. Seria por azar, pero estaba colocado debajo del reverbero blanco; así que la blancura de su camisa era ultraterrena y, al mismo tiempo, terrestre, porque todo era así, nada era abstracto, nada era irreal, todo era concreto, real, vivo, la mismísima realidad, la felicidad”. En un article publicat el 14 d’abril de 1985 al desaparegut “Diario 16”, Zambrano va escriure aquestes paraules uns mesos després de tornar del llarg exili al qual va ser condemnada per la destrucció del real somni republicà.

María Zambrano, doncs, va percebre i afirmar el caràcter auroral de la proclamació de la II República. També el seu pensament té una vocació auroral, d’afirmació d’una altra vida possible que així es manté com esperança: Tenir la paciència sense límits de viure pensant és una forma de resistència. Es un pensament que s’obre tan al misteri de la vida com es fa concret, real i viu, a més de compromès moralment amb el seu temps. Massa sovint, però, les aproximacions als seus textos l’han fet més obscur i així més abstracte i irreal. Filòsofa de l’errar en una època marcada per la desventura de l’exili, el seu pensament no tem aventurar-se en un territori estrany on també intentar entendre les raons de l’Altre. D’aquí, com també és el cas de Simone Weil, Zambrano inspira o hauria d’inspirar maneres de replantejar-se la democràcia. En pensar la societat com a integrada per individus concrets s’allunya de les abstraccions homogeneïtzadores i totalitàries. Des d’una actitud moral, potser amb un cert desordre poètic, Zambrano pensa en individus complexos i fins contradictoris conformant una societat plural on no es defineix una majoria. Una societat de minories on la dissonància no espanta i el conflicte no es fa insuportable. Vivint un temps en què les grans idees excloents van dur a la barbàrie, Zambrano no podia suportar les grans paraules d’aquells amb el desig delirant de voler que els altres comparteixin el seu somni. Al capdavall, els vencedors imposen el seu somni als vençuts. La manera de festejar el centenari del naixement de María Zambrano seria entreveure l’afebliment dels poders forts, d’on neixen tants de malsons. Aleshores, podríem assaborir de manera especial aquests versos de José Lezama Lima inspirats per la seva amiga María Zambrano quan aquesta vivia exiliada a Cuba: “Vivirla, sentirla llegar como una nube, es como tomar una copa de vino y hundirnos en su légamo”.

Imma Merino
Periodista cultural i crítica de cinema