Ara, tots som keynesians. Fins i tot al dreta, als Estats Units, ha abraçat el keynesianisme amb un entusiasme desenfrenat que fa un temps hauria estat del tot inimaginable.

Per als qui reivindicàvem alguns vincles amb la tradició keynesiana aquest és un moment de triomf, després d'haver estat deixats de banda, gairebé rebutjats, durant més de tres dècades. En primera instància, el que està succeint ara representa el triomf de la raó i de l'evidència sobre les ideologies i els interessos.

La teoria econòmica ja havia explicat sobradament per què el lliure mercat no pot autocorregir-se, per què una regulació era necessària, per què era important el paper que juguen els governs en l'economia. Però molts, sobretot els que treballen en els mercats financers, van imposar una mena de “fonamentalisme de mercat”. Les polítiques errònies que en van sorgir –impulsades, entre d'altres, per alguns membres de l'equip econòmic del president electe dels Estats Units, Barack Obama– aviat van representar enormes costos econòmics per als països en vies de desenvolupament. Però les alarmes han saltat només quan aquestes polítiques també han començat a generar pèrdues als Estats Units i altres països industrialment avançats.

Keynes no només afirmava que els mercats no poden autoregular-se sinó que, en un moment de greu recessió, la política monetària podria esdevenir, a més, ineficaç. Calien polítiques fiscals. Però no totes les polítiques fiscals són iguals. (...)

Cliqueu aquí per continuar llegint aquest article, publicat el 14 de desembre de 2008 a Project Syndicate.