L'acord acabat de signar entre el Ministeri del petroli de l'Iraq i quatre companyies petrolieres occidentals planteja algunes qüestions crítiques sobre la natura de la invasió nord-americana de l'Iraq –qüestions que certament podrien adreçar-se als candidats presidencials i discutir-se seriosament als Estats Units, i, és clar, a l'envaït Iraq, on sembla que la població juga un escàs (si no nul) paper en la determinació del futur del seu país.

Les negociacions fetes per Exxon Mobil, Shell, Total i BP –els antics socis, dècades enrere, de la Companyia Petroliera de l'Iraq, ara composta per Chevron i d'altres petites empreses del petroli–, persegueixen renovar les concessions que perderen amb la nacionalització que, durant anys, ha permès que els productors de petroli es quedessin amb el benefici dels seus propis recursos. Els contractes no licitats, aparentment signats per les companyies petrolieres amb l'ajut de funcionaris nord-americans, han passat per sobre de les altres ofertes, de més de 40 companyies, incloses empreses de la Xina, l'Índia i Rússia.

“En el món àrab i en sectors de l'opinió pública nord-americana hi havia la sospita que els Estats Units havien anat a la guerra precisament per assegurar els beneficis petrolífers que es pretenen obtenir amb aquests contractes”, va escriure Andrew E. Kramer a The New York Times. (...)

Cliqueu aquí per continuar llegint aquest article, publicat a Khaleej Times, el 8 de juliol del 2008.