L'escriptor peruà, firmant del «Manifesto por la lengua común», hauria de saber que els qui l'han signat ens fan por. Por per la seva força, per l'extrem autoritarisme que mostren, per la seva al·lèrgia a la diversitat, per l'esperit colonitzador.


Benvolgut senyor. Qui més qui menys ha repassat aquests dies la llista dels qui donen suport al Manifiesto por la lengua común. Morbós de mi, ha estat el meu cas. Confesso que la presència a la llista de gent de la cultura, especialment de la literatura, m'ha resultat especialment corprenedora. Estic encantat que Luz Casal i Ramoncín se n'hagin esborrat dient que ells van a favor de la cultura, no en contra, i que els han enganyat. Chapeau! Però el nom que sí que hi he trobat, no sols com a firmant sinó com a promotor, és el vostre, Mario Vargas Llosa. Era previsible, però no per això deixa de ser terrible. Terrible, dic, perquè prèvia lectura del vostre llibre La ciudad y los perros estranya extraordinàriament que algú que tingui la sensibilitat de denunciar les situacions d'abús i d'imposicions que s'hi denuncien sigui avui capaç de subscriure un manifest que tan ostensiblement ataca els febles en nom dels poderosos. Ara, suposo que tothom evoluciona en un sentit o altre.

El manifest que heu subscrit diu que tot allò públic a l'Estat ha de ser en castellà perquè és la «llengua comuna». No sé si sou prou conscients de fins a quin punt aquesta asseveració denota una voluntat d'imposició brutal. Perquè això no és una defensa sinó un clar atac. Equival a treure al meu idioma tot futur, tota possibilitat de desenvolupar-se en l'àmbit públic. És lògic, doncs, que hagi quedat de pasta fullada en veure com algú de la Cultura, amb majúscula, pot subscriure un manifest així a aquestes altures del segle XXI. Certament, el que heu subscrit implica que penseu que el meu idioma no val res. I segurament és cert que el català no pot rivalitzar amb el vostre hiperidioma en termes de premis Nobel als prestatges i nombre de parlants. D'acord. Però potser us pot sorprendre saber que, per exemple, el català sí que compta entre els primers vint idiomes del món pel que fa a volum d'ús a la xarxa. És a dir, tampoc som exactament un patuès com voldríeu. I si no tenim més pes, el fet que durant molts anys hagi estat una llengua proscrita –fet del qual vau ser testimoni directe– segurament no deu ser-hi del tot aliè. Però temo molt que aquesta línia d'argumentació no us deu fer ni fred ni calor. O potser sou dels qui els encanta allò de «ahora hacen los nacionalistas lo que Franco». No fotem.

Em limitaré, doncs, a parlar-vos del que més em suggereix el vostre manifest. I és la por. Perquè sí, haig d'admetre que em feu por els qui heu pogut firmar una bestiesa així. Por de la vostra força. Por de les moltes coses que compartiu acríticament amb els franquistes. Por de l'extrem autoritarisme del missatge que heu llançat. Por de la immensa sensació d'indignació que feu venir a tants familiars i amics, realment afectats per la voluntat anorreadora que demostreu. Por, també, de la vostra al·lèrgia a la diversitat. No sé en quins ambients us vau moure quan vau viure entre nosaltres, a Barcelona, però penseu que aquesta terra que us va acollir ha pensat, cantat, estimat i plorat durant mil anys en la llengua catalana. Els nostres avis no sabien castellà, i bé que van tenir una sàvia cultura amb el seu petit lloc –també– a la història de la humanitat que ara voleu negar. Per què ens voleu treure el que tenen tots els països normals? Què us dóna dret a dir que no som res: la força? L'antic imperi? L'arrogància del progre globalitzat? La llarga onada de l'anticatalanisme? No us enganyeu, això que us mou té un nom, ara i sempre: esperit colonitzador. Per què tot s'hi val contra el català? Us heu aturat mai a pensar-hi? Per a vós, quants milions fan una cosa «comuna», i quants la condemnen al no-res? Quina tara tenim nosaltres els catalans que faci eliminable la nostra llengua en l'àmbit públic? Permeteu-me de dir-vos que no veig cap diferència entre el que prediqueu i el que fan els xinesos al Tibet.

Sapigueu, autor de La ciudad y los perros, que mentre lluiteu amb fúria perquè el regne del castellà sigui absolut –a un costat del charco i de l'altre–, potser us esteu esforçant debades. Perquè teniu molt de guanyat ja. D'entrada, nosaltres els catalans no podem fer vida en català a casa nostra com sí podeu fer-la vosaltres en castellà. Per tant, no somieu més utopies perquè ja les teniu assegurades. A l'actualitat, l'Estat només fa un 97% de la seva publicitat institucional en castellà. No en feu prou? Tan insaciables sou? A més, disposeu d'instruments de castellanització massiva a casa nostra com són La Vanguardia, l'Editorial Planeta i quasi tot el parc de cinemes i cadenes de televisió. Per cert, un canal de TV firmant del vostre manifiesto actualment no té ni un trist minut de programació en la meva llengua, per si us consola. També podeu respirar perquè la Guàrdia Civil està molt activa desmuntant TV3 al País Valencià sense que cap manifiesto vostre ho hagi denunciat. Francament no sé de què us queixeu. Pel que fa a l'espai comú, podeu estar molt tranquil perquè cap cantant català no us robarà un sol segon d'espai televisiu espanyol cantant en la meva llengua. Tot és per a vosaltres. Encara en voleu més?

Però del que segurament més us voleu queixar, suposo, és del tema de l'ensenyament, oi? Doncs sí, a l'ensenyament públic a Catalunya l'idioma vehicular és el català com ho és l'holandès a Holanda o el danès a Dinamarca. Com vosaltres, nosaltres tampoc volem anar a la creació de dues comunitats a casa nostra. Volem una sola comunitat en què tothom sàpiga tres idiomes de la mateixa manera. I aquesta és la realitat que totes les enquestes i estudis revelen que es compleix magníficament. I si no sou prou sensible per adonar-vos-en, almenys tingueu la decència de respectar la nostra sensibilitat i d'identificar-vos un instant amb els subalterns. Com vau escriure quan vau escriure, fa tants anys, La ciudad y los perros. Una lectura d'estiu infinitament més recomanable i culta que no pas el manifiesto que acabeu de redactar.


Publicat a El Punt, el 10 de juliol del 2008