Fer filosofia ha estat, tradicionalment, sinònim de viure als núvols. Enfilat al capdamunt de la seva torre de vori, aliè a les ocupacions i preocupacions de la resta dels mortals, el filòsof pensa i repensa el sentit de veritats arcanes, la necessitat de l'existència de déu i les subtileses de l'essència i la substància. D'altra banda, molts filòsofs semblen haver-se vist amb cor de prescindir de la més elemental exigència de claredat, com si la profunditat només es pogués atènyer de forma sibil·lina i enigmàtica. Així, sovint la claredat ha quedat relegada a una forma arrogant de cavallerositat intel·lectual; “la claridad es la cortesía del filósofo”, deia Ortega y Gasset. És a dir, la claredat és l'escala que, de tant en tant, baixa el filòsof per apropar-se als mortals. Afortunadament, al llarg de la història, hi ha hagut també excel·lents pensadors que no tan sols s'han dignat a baixar l'escala més sovint, sinó que han convertit la seva activitat filosòfica en un continu pujar i baixar de l'escala. Josep-Maria Terricabras (Calella de la Costa, 1946) n'és sens dubte un dels millors exemples a casa nostra. I per això li agrada dir –armat d'una ironia provocadora que li és molt pròpia– que ell vol ser un filòsof ‘superficial’, és a dir, un filòsof que ajudi a fer aflorar els problemes profunds a la superfície.


Cliqueu aquí per continuar llegint aquest article, publicat a La Vanguardia el 20 de juny del 2008.