El 1968 fou un moment apassionant de quelcom molt més gran. Engendrà una gran quantitat de moviments, de diferents tipus. No hi podria haver hagut, per exemple, un moviment de solidaritat internacional global sense els esdeveniments del 1968. Fou de vital importància pel que fa a drets humans, a drets ètnics, o a la defensa del medi ambient.

The Pentagon Papers (l'informe de 7000 pàgines del govern dels EUA sobre la Guerra del Vietnam) en són una prova: just després de l'Ofensiva del Tet, el món dels negocis es va tornar contrari a la guerra en considerar que era massa costosa, fins al punt d'influir en la decisió del govern nord-americà–i això ho sabem ara– sobre el fet d'enviar-hi o no més tropes. Fou llavors quan LBJ [Lyndon Baines Johnson, president dels EUA entre 1963 i 1969] anuncià que no enviaria més tropes al Vietnam.

The Pentagon Papers evidencien que, a causa de la por al creixent malestar a les ciutats, el govern va haver de posar fi a la guerra –no es podia assegurar tenir suficients tropes per enviar al Vietnam i tenir, alhora, tropes suficients en el front domèstic per mitigar els aldarulls.

Una de les reaccions més interessants sorgides del 1968 la trobem en la primera publicació de la Comissió Trilateral, que considerava una “crisi de la democràcia” la gran implicació de les masses que hi va haver llavors. A finals dels 60, les masses s'havien suposat passives, alienes a l'escena pública i resignades a callar la seva veu. Quan es van fer sentir, allò es va considerar un “excés de la democràcia”, i la gent va tenir por de pressionar massa el sistema. L'únic grup que mai expressà gaire les seves opinions va ser el de les corporacions, precisament perquè fou el grup més implicat en els afers polítics. (...)

Cliqueu aquí per continuar llegint aquest article, publicat a New Statesman, el 8 de maig de 2008.