El passat divendres dia 11 en el marc de les jornades internes de l'Opinió Catalana un dels seus membres, Isidor Marí, va fer una intervenció oral que Tribuna ens ofereix ara íntegrament.

Entre la Catalunya optimista i la Catalunya desconcertada: una invitació a les habilitats lingüístiques

1. El catalanisme es reparteix entre aquests dos grans blocs: la Catalunya optimista i la Catalunya desconcertada. Primera tesi: ni els optimistes poden estar tan contents i tranquils, ni els desconcertats tenen per què estar tan desconcertats.

Per què? Doncs d'una banda, perquè tots sabem que un optimista ben informat es converteix en un pessimista. El nivell de responsabilitat pública que ha assumit el catalanisme del PSC és tan gran com els reptes que té damunt de la taula, tant per les qüestions internes de Catalunya (energia, infraestructures, competitivitat, educació, sanitat, immigració i cohesió social i intercultural), com per la magnitud de les negociacions pendents amb l'Estat (aigua, Estatut, finançament, evolució federalitzant) i per la conjuntura internacional (entrada en un cicle recessiu). Si tingués davant una oposició menys taurina (i per tant fàcil de torejar) que la del PP, ho podria tenir molt cru per conservar l'hegemonia.

Si els resultats de la còmoda hegemonia actual no es fan molt visibles en poc temps, és previsible que la societat no trigarà a entendre que li convé recuperar una distribució més equilibrada i no tan concentrada del poder polític. Aquesta comença a ser segurament la preocupació creixent del PSC, que sense una conjuntura internacional favorable, depèn massa d'un govern estatal tan amic que ha començat la legislatura fent-li "bromes pesades" com en els millors temps passats.

La immensa sort del PSC, però, és que té davant una oposició mig taurina i mig desconcertada. La mitja del PP es desacredita sola. L'altra mitja no sap com acreditar-se de nou, com recuperar el crèdit i la confiança de la societat, en bona part perquè no sap interpretar exactament què ha passat després de la rebregada de l'Estatut i les calamitats de l'any passat, i es deixa arrossegar cap al desconcert -en tots els sentits de la paraula: no sols perquè no arriba a fer una interpretació clara i operativa de la situació, sinó també perquè no sembla capaç de concertar-se a l'interior de cada formació política i entre les formacions polítiques, per tal de construir un projecte alternatiu al de la Catalunya optimista.

I aquí ve a tomb la segona part del meu primer argument: si un analitza els fets recents amb una mica de perspectiva, crec que no hi ha tants motius per estar tan desconcertats. Una mica potser sí, però tant, francament no.

Aparentment, el remat del desconcert actual han estat els resultats electorals del catalanisme sobiranista o independentista el 9 de març. És cert que s'ha produït un comportament electoral sorprenent, però no tant, tampoc! No tant, si tenim en compte què es decidia en aquestes eleccions i quines expectatives hi havia d'aconseguir o d'evitar alguna cosa votant una candidatura o una altra. No tant, si tenim en compte quines eren les propostes que havien d'atreure el vot sobiranista o independentista. No tant si tenim en compte la credibilitat que acompanyava la idea central de les respectives candidatures: ¿Per què havien de respectar Catalunya més que abans, si aquesta estratègia era la mateixa de sempre? ¿Per què mentre corria un rellotge ens acostaríem a un país independent de primera? (perdoneu-me la simplificació i la ironia)

L'autèntica sorpresa hauria estat que davant d'aquests plantejaments, en unes eleccions a tot o res per decidir qui governaria a Madrid, plantejades com un autèntic duel entre concepcions antagòniques i irreconciliables, una de les quals havia atacat frontalment el projecte nacional català, fins i tot sota els efectes d'un atemptat terrorista recent, l'electorat de Catalunya hagués conservat el cap prou clar i prou fred, per no fer un transvasament de vots cap a l'opció menys amenaçadora de les dues úniques que podien governar.

He dit transvasament? De cap manera: no és més que una captació temporal! Perquè la sorpresa més gran seria -si m'ho permeteu- que entre les mateixes files sobiranistes o independentistes, o fins i tot entre les files optimistes, s'arribés a creure que aquest desplaçament del vot, en part cap al vot útil i en part cap a l'abstenció, és un transvasament definitiu i difícilment recuperable.

I aquí és on podem servir-nos de la metàfora de les habilitats lingüístiques i passar a la meva Segona tesi: la competència política, igual que la lingüística, es manifesta en les quatre habilitats d'escoltar, llegir, parlar i escriure. O dit més clarament, en la capacitat d'entendre quan s'escolta i es llegeix, i la capacitat de fer-se entendre quan es parla i s'escriu.

És una broma, naturalment, però no del tot. I miraré d'explicar-ho. Les habilitats receptives d'entendre allò que s'escolta i es llegeix s'exerciten en primer lloc dedicant una certa atenció i fins i tot una mica d'esforç a escoltar i llegir més enllà del ressò de la pròpia veu o dels escrits autògrafs que puguem anar fent.

Escoltar els electors. Llegir la realitat. Escriure bones estratègies sectorials (amb bons redactors). Parlar clar quan cal (i de forma coherent amb el comportament no verbal).

En el cas del nostre sistema electoral, els partits no tenen gaire necessitat d'escoltar els electors més que el dia de les eleccions. Escoltant els militants en tenen prou, i es poden pensar que el país no és més que la seva assemblea congressual una mica més extensa. Els electes, un cop elegits, tampoc tenen especial necessitat d'escoltar els seus electors o de parlar-los procurant fer-se entendre, en aquell exercici verbal tan insòlit que es diu retre comptes. Si volen entrar o tornar a la llista, l'esforç l'han de dedicar a escoltar els qui fan les llistes (o a fer veure que els escolten) i a fer-se sentir per ells amb una música agradable. Tenim una regla electoral que orienta les habilitats lingüístiques en un sentit desencaminat, i encara que no és impossible, sempre ha estat difícil escriure recte damunt de reglons torçats. Mentre no hi hagi noms oberts a les llistes, les habilitats no prosperaran gaire. I si volem escriure obres interessants, hem de convidar gent de fora del partit que pugui incorporar veus noves, més crítiques i més sòlides al costat de les més afalagadores i fidels. Més que els lideratges forts que algú reclama (que si són unipersonals em fan més por que companyia), el que ens falta són equips competents i cohesionats, que siguin o no del partit, però que siguin capaços d'escriure un bon projecte de país, amb estratègies sectorials sòlides.

I a l'hora de llegir, en política cal conservar la memòria i aprendre a llegir entre línies: en tenim un sol exemple amb les dades (ara ja situades en la més remota arqueologia de la mandíbula de l'homo antecessor) d'aquells Baròmetres del CEO que entre l'octubre de 2007 i el gener de 2008 indicaven que els catalans que aspiraven a un estat independent havien passat del 18,5 al 19,4%, i els partidaris d'un estat dins una Espanya federal, del 34,2 al 36,4%.

La lectura -i més si es tracta d'enquestes d'opinió- reclama un cert sentit crític: no ens ho podem acabar de creure tot. Però el principi s'aplica igual als resultats de les eleccions: no hi podem llegir allò que no diuen. I les eleccions del 9 de març no diuen que s'hagin eclipsat els independentistes o federalistes. Als federicos i als pedrojotas i a més d'un ibarrabono li agradaria que tothom llegís així les eleccions, és cert, i prou que s'escarrassen perquè el burro català hi acabi caient de quatre potes, en aquesta interpretació. Però el català que sap llegir ha de recordar que havia llegit altres coses i que potser no eren veritat del tot, però tampoc eren mentida.

I us ho puc assegurar que no eren mentida, encara que no us en pugui explicar tots els ets i uts: una enquesta feta el mes de gener per un company de la universitat i que aviat es donarà a conèixer diu que una majoria de catalans votarien a favor de la independència en un referèndum. Alerta: no ens ho creguem del tot, però no ens n'oblidem del tot, tampoc. Usem sàviament les quatre habilitats lingüístiques.

I ara passem ja a la tercera i última tesi: Hi ha alguns motius per al desconcert, però n'hi ha molts més per a la concertació. Hi ha una majoria social potencial que no sols vol anar més enllà de l'autonomia, sinó que pot anar fins a la independència, sempre que el camí que se li proposi resulti convincent, més enllà del procediment administratiu del referèndum i la data en què tindrà lloc.

La meva interpretació de la retracció i el desplaçament dels vots sobiranistes i independentistes és que hi ha molts electors que estan esperant dues coses que els partits polítics encara no els volen oferir (o no troben les habilitats lingüístiques per fer-ho):

- Un reconeixement públic, directe i llampant, de la responsabilitat de tots (absolutament tots) en la retallada de l'Estatut del 30 de setembre, acompanyat de la voluntat de rectificar i reconstruir majories sòlides entorn dels grans objectius d'interès nacional català.

- Unes propostes electorals que no aspirin a ser les més contundents o ambicioses en els objectius (amb data o sense), sinó les més consistents, les més àmpliament assumides i les més fermament defensades en el camí de la sobirania.

Digueu-me ingenu, però veient el que comença a passar amb l'aigua i el finançament, no m'estranyaria que la Catalunya optimista fos la primera que descobrís, per pura necessitat, les virtuts de la concertació que la Catalunya desconcertada encara es resisteix a admetre.

Però ja us he dit que no us heu de creure tot el que sentiu o llegiu, o sigui que no teniu per què creure'm. I encara no us he dit que hi ha una cinquena habilitat lingüística que alguna de les nostres altes magistratures practica magistralment, i que jo també he d'exercitar, que és la de saber callar. Ara toca callar i deixar parlar els altres.

Publicat a Tribuna Catalana el 15 d’abril del 2008.