Un cop, mentre conduïa cap a la feina, anava escoltant la NPR. La NPR és, suposadament, l’exemple extrem de la radicalitat. He llegit en algun lloc, no ho he pogut contrastar però era en referència a unes declaracions d’Obama (l’esperança dels coloms liberals), on es deia que el ventall del debat als Estats Units té dos extrems igualment insans: Rush Limbaugh i la NPR. La veritat, digué, es troba enmig dels dos i és precisament allí on ell pretén ser, enmig, entre els bojos.

A la NPR aquell dia hi havia un debat –era com si em trobés al club de la facultat de Harvard– entre gent seriosa, educada, gramaticalment polida, que sabia de què parlava… amable, en resum. La discussió era sobre el sistema de defensa de míssils que els EUA proven d’ubicar a l’antiga Txecoslovàquia i a Polònia, i sobre la reacció de Rússia. La qüestió principal era “Què els passa als russos? Per què es mostren així d’hostils i d’irracionals? Proven potser de començar una nova Guerra Freda? No van bé, aquests nois. Podem calmar-los i fer que deixin de ser tan paranoics?”.

El principal especialista convidat, crec que del Pentàgon, assenyalà amb precisió que el sistema de míssils és essencialment una arma de primer cop [first-strike és el terme emprat en l'article original. Es refereix a un primer atac amb armament atòmic preparat per fer front a una possible guerra contra qualsevol potència nuclear, amb la finalitat de neutralitzar el seu arsenal atòmic. N. del T.] Això ho entenen tots els estrategues. Si hi pensem un minut, se'ns farà obvi el perquè. El sistema de defensa de míssils mai evitarà un primer atac però podria, si mai s’esdevingués, aturar una represàlia. Si ataquéssim algun país i pràcticament l’esborréssim del mapa, tenint un sistema de defensa de míssils en prevenció de venjances, estaríem protegits, o parcialment protegits. Si un país té operatiu un sistema de defensa de míssils tindrà moltes més possibilitats de dur a terme una ofensiva devastadora. És clar, és ben obvi, i no és cap secret. Ho saben tots els analistes i estrategues. Puc explicar-ho als meus néts i ho entendran en dos minuts.

Així doncs a la NPR trobaven necessari el sistema de defensa de míssils com a arma de primer cop. Però llavors ve la segona part de la discussió. Bé, deien els experts, els russos no haurien d’estar preocupats per això. En primer lloc perquè no és un sistema suficient per vèncer la seva maquinària bèl•lica, per tant no suposa cap amenaça en contra d’ells. Després, perquè no és una qüestió que els afecti: és una mesura dirigida contra l’Iran, no contra Rússia.

Així s’acabà la discussió. Per tant, primer punt: l'escut de míssils és una arma destinada a un primer cop neutralitzador de l'arsenal atòmic enemic; segon punt: es dirigeix contra l’Iran. Ara podem realitzar un petit exercici de lògica. Hi ha res que puguem concloure d’aquestes dues proposicions? Sí; el que en resulta és que es tracta d’una arma per a realitzar un primer atac contra l’Iran. Des del moment en què els EUA tenen el món en propietat, no pot ser dolent disposar d’una arma semblant per colpejar l’Iran. Per això, la conclusió no s’esmenta. No fa falta. Es dedueix del fet que som els amos del món.

Fa més o menys un any, Alemanya va vendre uns moderns submarins a Israel, preparats per ser equipats amb míssils nuclears. Per què necessita Israel submarins amb armament nuclear? Bé, només hi ha un motiu imaginable i tots els alemanys amb dos dits de seny han d'haver entès –com els seus militars– que es tracta d'armament per a un possible atac neutralitzador de la potència ofensiva iraniana. Israel pot fer ús dels submarins alemanys per demostrar als iranians que si responen a un atac israelià, seran vaporitzats.

Els arguments de l'imperialisme occidental són extremadament profunds. Occident domina el món i, és clar, actualment són els EUA són els capdavanters. El fet que s'estiguin proveint d'armes possiblement per respondre a un atac de l'Iran, i ara estic especulant, per què no ha suscitat cap recel?

Nosaltres podem oblidar-nos de la història; aquesta no té cap importància, parla de fets passats, de coses antiquades i avorrides que no necessitem saber. Però, en canvi, molts països li dediquen atenció. Per posar un exemple, als Estats Units no es debat la relació històrica mantinguda amb l'Iran. Per als EUA només hi ha un succés en la història de l'Iran que mereixi atenció –l'any 1979 els iranians van enderrocar el tirà que els EUA havien recolzat i van fer alguns presoners, als quals retingueren com a hostatges durant més d'un any. Això és el que va passar, i per això els iranians havien de ser castigats.

Però la història per als iranians, durant més de 50 anys i sense pauses, parla de les tortures que han sofert a mans dels EUA. L'any 1953 els EUA van dissoldre el parlament i van fer fora el govern democràtic per instaurar una tirania brutal, la del Shah, i li donaren suport mentre ell batia rècords pel que fa a la violació dels drets humans –tortura, assassinat... tot el que vulgueu. Fins i tot el president Carter, quan va visitar l'Iran el desembre de 1978, va lloar el Shah per l'amor que mostrava envers la seva gent, fet que probablement va accelerar la revolta. És clar que els iranians tenen l'estranya mania de recordar què els va succeir, i qui hi havia al darrere. Quan el Shah fou derrocat, l'administració Carter va provar d'instigar immediatament un cop d'estat militar enviant armes a través d'Israel per ajudar els militars afins al Shah a fer-se amb el govern. Immediatament vam donar suport a l'Iraq, és a dir a Saddam Hussein, i a la invasió de l'Iran. Saddam fou executat per crims comesos l'any 1982, crims no gaire greus segons el seu parer –complicitat en l'assassinat de 150 persones. Bé, hi ha quelcom que oblidem en aquest repàs –l'any 1982 és molt important per a les relacions entre l'Iraq i els EUA. Fou llavors quan Ronald Reagan exclogué l'Iraq de la llista de països que donaven suport al terrorisme, i amb això els Estats Units van poder començar a enviar-li armes per a la invasió de l'Iran, incloent tecnologia per fabricar armes de destrucció massiva, armes químiques i armament nuclear. Això passava el 1982. Un any després Donald Rumsfeld hi fou enviat per signar un acord. Els iranians recorden molt bé que això inicià una guerra en la qual centenars de milers d'ells van ser sacrificats, amb el consentiment i l'ajut dels EUA a l'Iraq. Recorden perfectament que un any després d'haver-se acabat la guerra, el 1989, el govern dels EUA convidà els enginyers nuclears iraquians a visitar els Estats Units per aprendre a desenvolupar armament nuclear.

I què hi ha dels russos? Ells també tenen història. Una part d'aquesta fa referència a la invasió i a la gairebé destrucció total de Rússia que, en tres ocasions, patí durant el segle passat. Podem mirar enrere i preguntar-nos: quan fou la darrera vegada que els EUA foren envaïts i pràcticament destruïts per Canadà o Mèxic? Això no ha succeït mai. Hem destruït d'altres països i sempre ens hem salvat. Però els russos no gaudeixen d'aquest luxe. L'any 1990 s'esdevingué un important succés. A mi, francament, em va colpir. Gorbachev va acceptar que Alemanya s'unifiqués i amb allò acceptava també que s'unís a una aliança militar hostil (Alemanya que, recordem-ho, aquell mateix segle gairebé havia destruït Rússia per complet dues vegades). L'acord fou, doncs, d'una gran rellevància i magnitud.

Hi va haver un quid pro quo. El llavors president George Bush I acceptà que l'OTAN no s'ampliés a l'est. Els russos també van demanar un acord per deixar lliure d'armes nuclears un corredor des de l'Artic fins al Bàltic, per tal de tenir una mínima protecció davant possibles atacs nuclears, però no se'ls va concedir. Tot això fou el que s'acordà el 1990. Llavors Bill Clinton, el liberal, va accedir al poder. Una de les primeres coses que va fer fou rescindir l'acord de forma unilateral i ampliar l'OTAN a l'est.

Per als russos això tingué una gran rellevància, que entendrem si repassem la història. Perderen 25 milions de persones durant la Segona Guerra Mundial i prop de 3 milions en la primera. Però com que els EUA dominen el món, si cal amenaçar Rússia, s'amenaça. En darrer terme tot es fa en nom de la llibertat i la justícia, i si per això els russos fan enrenou, cal que ens preguntem si no és que pateixen alguna mena de paranoia. És incomprensible que Putin es queixi de les nostres amenaces, perquè som els amos del món.

Una altra de les grans qüestions que actualment ocupen portades a la premsa és l'”agressivitat” xinesa. Es posa molta atenció en el fet que els xinesos augmentin els seus míssils. Potser la Xina està planejant conquerir el món? Hi ha molts debats sobre això. Però què succeeix realment? Durant anys la Xina ha estat capdavantera en l'oposició a la militarització de l'espai. Si ens fixem en els debats en el si de la Comissió per al Desarmament de l'Assemblea General de l'ONU, veiem que els vots són de 160 contra 1 o 2. Els EUA insisteixen en la militarització de l'espai, i no estan disposats a què que cap tractat posi traves a les seves pretensions militars espacials.

La posició de Clinton sobre la qüestió es mantenia en el control nord-americà dels interessos militars a l'espai. Però l'administració Bush va molt més enllà. Pretén conquerir-lo en solitari, segons les seves pròpies paraules. Hem de fer-nos del tot amb el control militar de l'espai. Aquesta és la premissa entorn la qual gira la qüestió. Els xinesos han provat de bloquejar l'assumpte, i això no ha agradat. En la publicació periòdica més prestigiosa del món, segons considero la Journal of the American Academy of Arts and Sciences, hi podíem llegir, un parell d'anys enrere, el que alguns dels més importants analistes i estrategues, John Steinbrunner i Nancy Gallagher, advertien de l'agressiva militarització de l'administració Bush, que ens duria al “desastre final”. És clar que hi haurà reaccions davant d'això. Si s'amenaça la gent amb la destrucció, reaccionaran. Aquests analistes feien una crida a l'amor i a la pau entre nacions per fer front a l'agressiu militarisme de Bush. Tenien l'esperança que la Xina liderés aquesta lliga fraternal de països oposats a la funesta agressivitat dels EUA. Com podem veure, es remarcava la impossibilitat dels EUA d'esdevenir democràtics. De nou, la lògica és de la més elemental. Steinbrunner i Gallagher estaven assumint que els Estats Units no són una societat democràtica en no considerar-los com una opció i, per això, havíem de confiar que la Xina fes alguna cosa.

I la Xina, finalment, va fer quelcom. Advertí als Estats Units que havia estat informada que estàvem provant d'utilitzar l'espai amb finalitats militars, i que per això havia abatut un dels seus satèl•lits. Tothom entendrà per què –la militarització de l'espai depèn dels satèl•lits. Mentre els míssils són molt difícils o potser impossibles d'aturar, els satèl•lits són molt fàcilment abatibles. Sabem on són. Per això la Xina diu: “Sabem que esteu militaritzant l'espai. Ens hi oposarem, i no per mitjà de la militarització de l'espai, perquè no podem competir contra vosaltres en això, sinó fent caure els vostres satèl•lits”. Aquest és l'argument que hi havia rere l'atemptat contra el satèl•lit. Tots els analistes militars ho van entendre, com ho pot entendre també qualsevol persona corrent. Però fem una ullada al debat generat, versat sobre la qüestió “La Xina estarà intentant conquerir el món, des del moment en què abat un dels nostres satèl•lits?”

Aproximadament un any enrere hi van haver molts titulars de portada i molts articles sobre “l'enfortiment militar xinès”. El Pentàgon remarcava el creixement de la capacitat militar ofensiva de la Xina –amb 400 míssils, que podrien estar armats amb caps nuclears. Llavors, vam tenir un debat sobre si allò provava que la Xina intentava conquerir el món, o si potser ens equivocàvem amb els números, o en quelcom semblant.

Només una petita nota a peu de pàgina. Quants míssils nuclears tenen els Estats Units? Aproximadament, uns 10,000. La Xina ara potser en té 400, si fem cas als falcons. Certament, això prova que intenten conquerir el món.

En canvi, si llegim la premsa internacional amb atenció, la raó per la qual la Xina està incrementant la seva capacitat militar no és només perquè l'agressivitat dels EUA s'hagi fet insuportable, sinó pel fet que els Estats Units hagin perfeccionat la precisió de les seves armes per poder destruir nius de míssils, per sofisticats que siguin, fins i tot si aquests són mòbils. En resum, qui prova de conquerir el món? Òbviament els xinesos, perquè el món és nostre. Intenten conquerir-nos-el. Seria molt senzill continuar indefinidament. Només ens cal escollir un tema. És un bon exercici per fer. El simple principi “nosaltres som els amos del món” és suficient per explicar moltes de les discussions actuals sobre afers estrangers.

Acabaré amb paraules de George Orwell. En la introducció a La revolta dels animals, deia: “Anglaterra és una societat lliure, però no és gaire diferent del monstre totalitari que he descrit”. Afirmava que, a Anglaterra, les idees incòmodes eren suprimides sense l'ús de la força, i en posà alguns exemples. Al final en va fer un breu resum, en dues frases que ho explicaven molt bé. Deia: “La primera raó és, d'una banda, que la premsa està controlada per homes rics que tenen molts motius per voler que certes idees no siguin expressades. La segona raó –i crec que és la més important– és la bona educació. Si hem anat a les millors escoles, si som graduats d'Oxford o de Cambridge, ens hauran inculcat mica en mica la creença que certes coses és millor no dir-les; en realitat, que el millor seria ni tan sols pensar-les”. Aquesta és la principal manera de prevenir que s'expressin idees incòmodes.

Les idees de la majoria de la població, que no ha anat a Harvard, Princeton, Oxford o Cambridge, permet que es reaccioni a favor dels drets humans, com encara succeeix sovint. I d'això, cal que els activistes en prenguin nota.

Cliqueu aquí per llegir l’article complet de Noam Chomsky.

Cliqueu aquí per llegir l’article en la seva versió original, en anglès.

Traducció d'Esteve Gràcia i Cano per a www.terricabras-filosofia.cat