Al Departament de Filologia Catalana d'una universitat de Catalunya hi ha una assignatura de segon cicle anomenada "Ortografia i normativa catalanes". És de lliure elecció i per tant hi tenen accés tots els alumnes, inclosos els de català. I em comenten que el que s'hi fa és literalment infantil: que si vaixell va amb b o amb v, etc. Fa molts anys que la situació de la nostra cultura està tan degradada públicament que hi podem ensopegar desficacis com aquest, com diuen els valencians.

En una altra universitat fa un parell d'anys es va suprimir un postgrau de traducció anglès-català, simplement perquè no hi havia prou alumnes per fer-lo; però se'n va fer o mantenir un d'anglès-castellà. Cosa que a mi em provoca aquesta reflexió: tornem als temps catacúmbics del voluntarisme, als temps en què els traductors catalans partien de zero (ni diccionaris ni cursos ni gaire retribució).

Fa un mes l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya denegava una acreditació de recerca avançada al professor August Rafanell (ara em permeto de ser explícit), al.legant-li, entre altres raons, que "totes les [seves] publicacions, excepte una, han aparegut en l'entorn més immediat" (llegiu-hi que s'han fet en revistes o editorials "d'aquí") i que "els seus avaladors destaquen dos llibres (un publicat a Empúries el 2000 i un altre publicat a Quaderns Crema el 2006)" (llegiu-hi, ara forçosament entre línies, que aquestes editorials són precisament "d'aquí"). Doncs bé: afirmo públicament que La il.lusió occitana de Rafanell (Quaderns Crema) mereix, en solitari, de sobres i sense discussió, l'acreditació de recerca avançada. Com se la mereixerien Antoni Rubió i Lluch si no hagués publicat altra cosa que els Documents per l'història de la cultura catalana mig-eval (1907-1921) o Pompeu Fabra si s'hagués limitat a publicar el Diccionari o Ramon Miquel i Planas si no hagués fet altra cosa que editar l'SIPI.

Per tant, aquí passa alguna cosa excepcionalment alarmant. És difícil judicar els mèrits de les persones, indubtablement; però si el sistema establert desemboca en judicis com aquest, és imprescindible de posar-hi remei si no volem ofegar els nostres investigadors. Entre els quals hi ha els editors de textos, un altre capítol menyspreat en avaluacions oficials: i aquí li va tocar el rebre a Jaume Coll, especialista en Carner, un dels nostres autors més difícils d'editar. Què seria tota la nostra cultura verbal sense bones edicions de Llull, d'Ausiàs March, del Rector de Vallfogona, de Verdaguer, de Sagarra, de Pla, de Rodoreda, de Carner, de Foix? Fa uns mesos jo atribuïa, des d'aquí, a Sagarra l'expressió “si molt convé”, i el nas de l'editor Garolera se'n va malfiar i em va demostrar que l'autor havia escrit “si anant bé”.

No continuo per falta d'espai i perquè la resta ja és molt coneguda: on han de publicar els nostres investigadors sinó, principalment, en revistes i editorials "d'aquí"?, etc. És urgent de posar-hi remei.

Article publicat, originalment, en el suplement de cultura del diari AVUI, el dijous 14 de febrer de 2008. Extret de la versió que Joan Solà ha enviat a InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana, distribuïda el divendres 22 de febrer de 2008.