En aquestes eleccions s'està parlant força del vot en blanc. Diversos grups i persones hi advoquen, i hi ha un cert debat sobre la seva utilitat. Ja vam parlar, en una crònica de l'any passat, de les llegendes urbanes del vot en blanc. Però què és el que en sabem? Els darrers anys, a Catalunya, hi ha hagut un increment del vot en blanc. Normalment es movia entre el 0,5% i el 2% dels vots emesos, però en les dues darreres convocatòries (Parlament '06 i Municipals '07) s'han trencat tots els rècords. Aquest repunt s'ha donat a Catalunya, ja que fins aleshores les oscil·lacions del vot blanc eren semblants a les de la resta del conjunt de l'Estat. Fins ara, també s'ha pogut comprovar que el vot en blanc sempre ha estat més alt a les eleccions municipals, sobretot a les grans ciutats com Barcelona.

El vot en blanc, habitualment, manté una relació proporcionalment inversa amb la participació. Quan hi ha motivació per anar a votar, també hi ha més motivació per votar candidatures. Així, a les darreres eleccions municipals, la participació va ser molt baixa i el vot en blanc va ser molt elevat. A Barcelona, per exemple, la participació no va arribar al 50%, mentre que el vot en blanc va superar un històric 4%. En canvi, a les eleccions legislatives de 2004, quan hi va haver el “tsunami anti-PP” i molta gent volia castigar els populars, els vots en blanc a Catalunya van baixar fins a percentatges propis de la dècada passada.

Com són els electors que voten en blanc?

El vot en blanc gaudeix actualment d'un cert prestigi social. Així, a les enquestes postelectorals, els qui afirmen haver escollit aquesta opció representen un percentatge molt més elevat que el del recompte real. Així mateix, en les enquestes informals que fem els professors a les universitats i instituts, el vot en blanc també acostuma a tenir uns resultats absolutament sobredimensionats. En canvi, l'abstencionisme no sembla tenir el mateix prestigi, perquè en totes les enquestes hi apareix un percentatge d'abstencionistes més baix del que realment ha existit.

Si mirem els resultats de les enquestes, podem veure que els que afirmen haver votat en blanc en les passades eleccions al Parlament (2006) són persones que se situen en l'eix dreta-esquerra, seguint els mateixos paràmetres que el conjunt de l'electorat. Els qui afirmen votar en blanc es consideren moderadament més catalanistes que la mitjana de la població, però en el seu conjunt menys nacionalistes que l'electorat de CiU i d'ERC Tenen un nivell d'estudis superiors bastant més elevat que el de la mitjana, i molt més elevat que el dels abstencionistes. Finalment, la dada més rellevant és que, si bé hi ha “electors en blanc” de totes les edats, les dones dupliquen els homes que trien aquesta opció.

Com cal interpretar el vot en blanc?

El vot en blanc, tot i que no tant com l'abstenció, també és difícil d'interpretar. Les crides públiques al vot en blanc parteixen del supòsit que un increment del vot en blanc s'ha d'interpretar segons la pròpia conveniència, com si tothom hagués tingut les mateixes motivacions per exercir-lo. És el crit de l'"ara se n'adonaran!" dirigit als polítics. Sí, però de què s'adonaran? Que els nacionalistes haurien d'haver fet una coalició de govern a la Generalitat? Que hem de demostrar que no som espanyols? Que ERC hauria de passar a l'oposició? Que ja n'hi ha prou de llistes tancades? Que no es vol més democràcia representativa? Que els socialistes haurien d'haver fet dimitir Magdalena Álvarez? Que Zapatero és un embustero? Que tots són iguals i, que fins que no canviïn, ja s'ho faran sols? Que cal solidaritzar-se amb el defenestrat Piqué? Que els partits s'haurien d'adonar de la importància que té Europa? Com diu Maragall, que Duran i Lleida no hauria de ser el candidat de CiU perquè s'inclina massa per la dreta? Aquests arguments, i molts més, els hem pogut escoltar aquests dies. Tot i que alguns no són pas incoherents amb si mateixos, tampoc no podem dir que responguin tots a un mateix patró.

Ara bé, existeix un vot en blanc causat per una desafecció envers la classe política en general, que vol criticar l'allunyament entre polítics i ciutadans. Podria ser el propi d'un electorat que se sentiria més còmode votant llistes obertes o participant en unes primàries, i que ha perdut la confiança envers els partits actuals. Però existeix una altra motivació important: la de la crítica al propi partit. És el vot d'aquells que estan disconformes amb l'estratègia del partit més proper a les seves idees, del partit que normalment voten i que volen castigar per no haver actuat com esperaven. No s'atreveixen a votar-ne un de més allunyat ideològicament, i el castiguen.

Qui en surt beneficiat? Lògicament els adversaris polítics, que veuen com els competidors perden suport. Aquells partits amb un percentatge d'electors més polititzats i formats, com ERC i ICV, probablement corren més perill de perdre electors en pro del vot en blanc, mentre que d'altres partits potser els perdran directament a favor de l'abstenció.

Article publicat a www.tribuna.cat, el 13 de febrer del 2008