El filòsof Javier Sábada considera una pèrdua de temps analitzar l’aspecte jurídic del procés d’il·legalització d’EAE-ANB i EHAK, ja que, segons l’autor, no és més que un ornament. En aquest article es centra en l’absència de veus de denúncia a l’Estat espanyol, concloent que “un dels esculls amb què topa l’esquerra espanyola més real és Euskal Herria”.

Tant EAE-ANB com EHAK-PCTV seran declarats il·legals. Són dues, es diu, les vies per les quals desapareixeran de la vida política. Una és l’administrativa, referida a un invent anomenat Llei de Partits i promoguda per l’advocacia de l’Estat i el fiscal general; i l’altra, la penal, en què decideix el jutge Garzón. Les vies podrien haver estat cinc, com les de Sant Tomàs per demostrar l’existència de Déu, o deu, com els manaments. Aquest tripijoc jurídic ens deixa indiferents a més d’un. No el seu contingut, òbviament, sinó la seva forma. Parlin del que parlin, no es tracta sinó de l’escenificació d’una decisió que es pren amb el cinisme propi amb què obra l’Estat quan li interessa. Tocava il·legalitzar i s’ha fet. La resta és ornament. Pocs poden dubtar que és així i molt poca és la vergonya que s’ha de tenir per negar-ho. Per això, introduir-se en les entranyes legals d0’aquesta il·legalització ho considero una pèrdua de temps. Més encara, el que han fet no em sorprèn gens. I si algú tenia l’esperança que amb aquest govern les coses serien diferents, l’únic que puc dir-li és que l’envoltava una estranya ingenuïtat; o una culpable ignorància.

El fet curiós, per tant, no és que s’actuï utilitzant interessadament la justícia, que és el que sempre s’ha fet per mantenir el poder. El curiós és que poques, o cap veu (recentment, la noblesa obliga, s’ha engegat un manifest de protesta) s’alcen en el territori espanyol per denunciar amb força el que està succeint; és a dir, privar del dret a vot a una part gens menyspreable d’Euskal Herria; i això independentment del valor que se li doni a votar o no votar. Demano permís, en aquest punt, per recórrer a la meva experiència personal. En l’últim mes, i entre altres coses, m’han cridat per participar en el Fòrum Social Mundial o en la plataforma per dur Aznar als tribunals per la invasió de l’Iraq. Em sembla molt bé. Però ningú m’ha demanat ni a mi ni, pel que sé, a ningú per discutir i prendre postura sobre el que està succeint en la nostra terra. És com si aquest tipus de problemes s’haguessin suprimit de l’agenda de qualsevol programa d’esquerres. És com si les restes d’un pensament resistent davant el poder en curs s’haguessin assecat pel que fa al País Basc. Per por, per desencant, per indiferència o per altres motius pseudoideològics, la solitud és total i el desert no permet veure ni el més mínim oasi.

Es dirà que han estat els defectes atribuïbles a l’esquerra abertzale els que han produït aquestes actituds. No seré jo qui negui que és necessària una autocrítica seriosa en les files de l’independentisme basc. Però d’això a la deixadesa total hi va un abisme. Perquè existeix el dret a la lliure autodeterminació amb la seva conseqüent aplicació real i no fictícia, a la llibertat ideològica que no té cap motiu per acomodar-se a aquest o a cap altre partit ja domesticat, i a no acceptar els límits de tot tipus que imposen els estats existents. I, sobretot, perquè la gent realment demòcrata ha d’arribar fins el final, ser conseqüent; ser, en resum, radicalment demòcrates. I el que està succeint, ben al contrari, és l’anul·lació de la democràcia.

Recentment un veterà i admirable abertzale m’expressava la seva decepció per la passivitat general davant el que anomenava “la cacera del basc”. No sabria què contestar-li. Per una banda, no és el moment per incidir sobre els defectes abans apuntats. I, per una altra, no puc menys que constatar un cop més que un dels esculls amb què topa l’esquerra espanyola més real és Euskal Herria. En aquest cas acostuma a suspendre. Qui sap si hi haurà setembre per aprovar. Però entre suspens i aprovat, no s’haurien d’haver cuidat més les relacions amb altres pobles, començant pels més propers?

Publicat el 5 de febrer de 2008 a Gara.