Però què hi ha realment en joc en els debats sobre laïcisme que es repeteixen periòdicament i que, com ha observat Bàrbara Spinelli en la seva investigació, són una característica específica de la societat italiana? Si, com sembla, són la darrera conseqüència de la desfeta de la Democràcia Cristiana -tot i que potser són imaginacions- és difícil no veure que la religiositat i la fe en aquests debats importen ben poc, i que són qüestions de poder les que veritablement els impulsen. S'escandalitzarien de veritat els italians si el President de la República o el president del Consell fessin referència a Déu en un discurs oficial, com passa (massa) sovint als Estats Units? Aquí hi hauria força queixes d'alguns ateus acèrrims, però ningú seria capaç de creure que alguna cosa amenaça l'estat democràtic. L'amenaça, podria dir un ciutadà mitjanament respectuós, creient, mig creient o agnòstic, consistiria en tot cas en témer que aquesta presència refermada de Déu en l'esfera pública signifiqués la concessió de noves exempcions de l'ICI [impost sobre béns immobles a Itàlia, que paga el propietari registrat, dos cops l'any. Varia segons el tipus i el valor de l'immoble. N. del T.] per a molts centres eclesiàstics que ja en gaudeixen àmpliament i que reaccionen amb duresa, invocant la veritat de l'Evangeli, contra qualsevol que els qüestioni.

No crec que el tant vituperat laïcisme (vuitcentista, si volem afegir-hi més menyspreu) sigui una expressió enemiga de les creences religioses o un agravi envers Jesús i el Cristianisme. Si se'ns permet una comparació, amb aquesta qüestió succeeix quelcom anàleg a allò que passa quan un representant de la comunitat hebrea titlla d'antisemita a qualsevol (com a Chomsky i altres grans intel·lectuals hebreus) qui critica la política d'Israel. I s'ha de dir que a Itàlia l'Església mai no ha estat víctima d'una Shoah, ans al contrari (...)

Cliqueu aquí per continuar llegint aquest article, publicat el 21 de desembre del 2007 a La Stampa.