Un recorregut per aquesta cèntrica via t'explica la forma de ser de la ciutat de València. Un carrer cèntric t'explica una ciutat. Tot i que no és gaire llarg, aquest és un dels carrers destacats de València, un carrer d'edificis imponents d'ondulació modernista, esplendorosament restaurats. Al començament, té l'oficina de turisme. Al final, tancant-lo, la torre de Santa Caterina. Hi ha les botigues, i moltes agències de viatge, restaurants exòtics, hotels, immobiliàries. Les plaques blaves són en català o en castellà: Carrer de la Pau aquí, “Calle de la Paz” allà.

A mig carrer, a la “Real Sociedad Valenciana de Agricultura”, molt visibles a través dels vidres, com exposats en una vitrina, una vintena de comensals compartint taula familiarment: són els llauradors rics de l'horta.

Passada la “Sociedad”, hi ha un hotel de luxe, amb una marquesina antiga i metàl·lica. Una placa de pedra recorda que l'edifici, ara fa setanta anys, va hostatjar «a los más prestigiosos intelectuales y artistas españoles». Madrid estava llavors assetjada, i aquí s'hi va fer la Casa de Cultura, presidida per Antonio Machado. És llegenda, a València, que un dia, aquí, Gil Albert i Cernuda surten al balcó i que Cernuda proclama que aquest és el carrer més bonic d'Espanya.

A la vorera de davant hi havia l'Ideal Room, on feien tertúlia aquests intel·lectuals. Allà va haver-hi, després, la Casa de Catalunya, que als setanta, amb l'anticatalanisme, va haver de tancar. La va substituir una llibreria i ara hi ha una botiga de roba femenina íntima.

Tot això m'ho està explicant el poeta Marc Granell, que amablement m'acompanya d'una punta a l'altra del carrer. «I, mira -em diu-, ahí, al final d'aquest carrer, en els parterres, quan jo era nano, tots els catalans, cada diumenge, hi ballaven sardanes. I els valencians ho veníem a veure, o a ballar. No hi havia cap problema! Jo això ho he conegut. Als setanta comença l'anticatalanisme. Plegaren, s'amagaren i ja està.»

«Però, en aquest mateix carrer, acabem de veure un local de la Universitat Oberta de Catalunya, amb un cartell ben gros...»

«Sí... I no hi ha hagut cap atemptat... Però ara torna a haver-hi una revifalla de l'extremisme, han començat altra vegada amb bombes... València ciutat i l'Horta i la Ribera és on hi ha més blaverisme. A Castelló ja no és tant, ni totes les comarques de la Marina, tampoc. Els Països Catalans eren perillosíssims. Quan s'olorà aquesta possibilitat amb la mort de Franco, hi hagué la reacció: simplement impedir que mínimament s'arribara a la idea política d'ajuntar. I, per no arribar a la idea política, calia carregar-se la qüestió cultural i lingüística. Eixe era el pacte, un pacte Madrid-Barcelona-València. Era fàcil, perquè, aquí, la veritat, nacionalisme no hi ha hagut mai, llevat d'un grup amb Fuster. Aquesta és la realitat. El nacionalisme va ser una reacció antifranquista, i per tant l'esquerra s'hi va apuntar. Però s'ha demostrat que només hem estat uns quants. S'ha aconseguit aturar la destrucció total de l'idioma, que anava a destruir-se, però, més d'això, no. Els del PP han après a fer que el poble valencià se sentira orgullós. La cosa pot anar fatal per dins, però la gent està entusiasmada, se guanyen diners i, la veritat, que aquí se viu molt bé. Ahí és on ha triomfat el PP. Jo comprenc que ho hem fet mal, però... Tant? És una cosa històrica. Hi ha hagut sempre un menyspreu a la cultura. Això ha influït molt. Jo crec que això és molt important.»

Publicat a VILAWEB - EL PUNT el dissabte 29 de desembre del 2007.