Ho admeto: sempre em fa un xic d’angúnia parlar d’una persona que ens ha deixat. Inevitablement, acabes interpretant la seva vida, als teus ulls i sense la seva opinió. O s’acaba fent coherent i lineal una experiència vital que, lògicament, té un traç més tortuós i complex. Però la cabdal aportació de Xirinacs a la no-violència, m’empeny a fer-ho.

Sens dubte, Xirinacs és un personatge insubstituïble. Va lluitar com pocs, va rebre com pocs i va ser insubornable com pocs. No cal estar d’acord amb tot el que ha fet o dit per a reconèixer-li una meritòria trajectòria cívica.

Xirinacs és un evident exemple de la invisibilitat que un sistema pot produir sobre algú que és “massa” dissident. Amb el seu bagatge i trajectòria hagués pogut convertir-se fàcilment en una patum, amb reconeixement i presència mediàtica i política. Però, molts dels qui van justificar les seves “excentricitats” mentre apuntaven cap a un objectiu comú –la lluita contra la dictadura- van deixar de fer-ho de forma immediata quan, en democràcia, continuava essent una veu incòmoda.

En tot cas, i malgrat algunes visions ben poc informades i rigoroses que han corregut aquests dies, cal dir que en Lluís Maria Xirinacs és un dels principals actius i referents de la lluita no-violenta al nostre país.

Al llarg de la seva vida va donar mostres inequívoques del seu compromís amb la justícia, la llibertat i la pau. Es va oposar, amb la normalitat d’un ciutadà plenament alliberat, i amb la força de qui assumeix plenament les repercussions de les seves accions, a diverses estructures de poder polític autoritari i corromput. (...)

Cliqueu aquí per continuar llegint aquest article, que forma part del dossier Xirinacs publicat al número 31 (tardor 2007) d'ONGC, revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals.

Jordi Armadans és director de la Fundació per la Pau.