L'any 1531 es va publicar 'El príncep de Maquiavel'. Ha passat a l'imaginari popular amb una frase que no hi és: "El fi justifica els mitjans". Gairebé tothom la nega en públic i gairebé tothom la practica en privat, també els polítics. Cosa que demostra que és certa: Maquiavel mai no va tenir la intenció de proposar un text sobre moral, sinó sobre com es feien les coses realment. La política sempre ha estat maquiavèl·lica; ho fou amb Pèricles, amb Neró, amb els papes medievals, amb els prínceps renaixentistes, amb els reis absoluts, amb els primers parlamentaris, amb els presidents de repúbliques, dictadors, secretaris generals de partits regionalistes i amb el president de l'escala. El que és nou des del 1531 és fer-ne una ciència.

474 anys més tard (ara en fa dos), Édouard Balladur, que va ser primer ministre francès del 93 al 95, va publicar a França "Maquiavel en democràcia". Fa tot just uns dies L'Arquer (del Grup 62) acaba de treure'n la traducció al català. És una obra recomanable en tots els sentits, com "El príncep", per a tots aquells a qui els interessi saber com fan i desfan els polítics les teranyines del poder, què els fa por, què odien i fins on estan disposats a arribar. Algú podria criticar que generalitzi, i no tindria raó: l'estructura pròpia del poder fa indispensable una dosi de malvolença en els mitjans, si és que es vol arribar a algun fi. Hi ha polítics millors i pitjors, però no dubtin que tot aquell que és a dalt ha hagut de lluitar contra la seva moral i contra els seus adversaris descarnadament, i ha guanyat. La set del poble ho exigeix. Sempre ho ha fet.

El capítol XV d'"El príncep" conté aquest paràgraf: "Un home que vulgui fer professió de bondat a tot arreu és segur que s'arruïnarà entre tants que no són bons. Per tant, es fa necessari que un príncep, si es vol mantenir, aprengui a ser no bo, i a utilitzar-ho segons les seves necessitats". I Balladur, al pròleg del seu llibre es pregunta: "Però, si els mètodes del combat polític tenen res de menyspreable, per evitar haver de recórrer-hi, ¿cal mantenir-se'n al marge i esperar els grans canvis que faran reals els somnis? Per a què una puresa inútil, que no serveix per a res ni per a ningú?". Ningú no ignora que és aquesta la realitat del poder, i que, si els polítics ho troben necessari, i poden ocultar-ho, faran el que calgui per assolir els seus objectius, o perdran la batalla.

En aquests 474 anys ha canviat la política, és cert, i el llibre de Balladur n'és un testimoni. Al marge que els mètodes concrets són diferents, hi ha un factor que el llibre de Balladur tracta amb què Maquiavel no es va haver d'enfrontar. La democràcia. Els mitjans de comunicació, el mutu control dels diferents poders de l'Estat, la necessitat d'aconseguir els afectes dels ciutadans, l'economia, la demagògia. El llibre mostra clarament que tan amorals són els polítics com ho són els periodistes, els intel·lectuals i, sobretot, els electors, capaços d'acceptar i perdonar mentides, traïcions i ganivetades sempre que es guardin les aparences i s'assoleixin els èxits promesos.

El llibre de Balladur només ensenya com esquivar les bales, manipular la premsa i els intel·lectuals, convèncer els electors i perseverar. La qüestió, doncs, sempre ha estat interior, no del sistema. Són fets diferencials entre Maquiavel i Balladur l'esfondrament de la moral única i compartida, la fragmentació dels fonaments de la societat, el final de la metafísica. El darrer camí recorregut pel pluralisme i l'autonomia individual és el relativisme. Hem passat de la hipocresia de la moral oficial al realisme dels cínics; bé, és un avenç. El procés començà a l'època de Maquiavel com una conquesta de la llibertat i avui és ja la renúncia a alçar-se. Començà com un secularisme indispensable, i ha acabat en la buidor i en l'angoixa. Ara ja no cal que el polític s'hi refereixi: l'intercanvi és merament material, o bé té a veure amb la vanitat, però això no és res que no sapiguem. Les engrunes de la decadència s'escampen per tot arreu com un presagi, i el polític no sembla tenir cap proposta per redreçar la situació, per proposar una manera d'entendre'ns que superi la mesquinesa com a mètode. Ningú no li ho demana. O això creu. Potser per això es diu que el sistema està en crisi. Potser per això cada cop hi ha menys gent disposada a participar.

L'única moral que es desprèn del llibre és la mateixa que la del món: com que no creiem en res, més val ser astut i coratjós a l'hora de justificar-se. Com diu Balladur: "És veritat que referir-se a conviccions morals fa somriure els cínics".

Article publicat al diari Avui el 9 d'octubre del 2007.