La sabuda dita catalana fa el ple quan la gent, sense saber gota de filosofia, s'oblida d'allò que hi ha escrit a la tomba de Kant: "Hi ha dues coses que em fan quedar parat: la volta estelada damunt meu i la llei moral dintre meu". El Kant ho havia afaitat d'Aristòtil. Can seixanta arriba a ser a cal pixa-rellisca quan hom s'oblida de la volta estelada i d'alguna llei moral.

PER A LA MEVA MARE, QUE SARGIA MITJONS amb la mateixa traça que el Giotto pintava àngels, can seixanta era qualsevol casa desendreçada on la mestressa hi havia perdut els didals i s'hi barrejaven les paelles amb els calçotets encara per dur a la bugada. En una casa així, feina a trobar-hi res, i els seus estadants perillen de tenir la taruta tan desendreçada com les calaixeres. Ep. Els pisos d'ara per un general no poden encabir tota la farda que hi fiquen, endemés que, mentre que l'home ha d'anar sovint a la Xina per negocis, la dona va a convencions sobre la globalització als USA (no poseu EUA), la filla té el xicot a les Moluques i el noi agafa l'avió per fer no sé què a Alaska. Potser ho exagero, però ja m'enteneu.

FENT-HO MÉS GENERAL, CAN SEIXANTA és qualsevol lloc on no hi ha ningú que mani i ningú que obeeixi. Una escola de marrecs i marreques, tot just sortits de caganers, em va fer pensar en una gàbia de micos. També m'hi va fer pensar un institut on els alumnes s'asseien a la taula, amb els peus al seient, menjaven pipes, telefonaven amb el mòbil o es furgaven el nas mentre la mestra o el mestre les passava morades provant d'explicar què punyetes són un fonema o un morfema. Bufa. Cada segle té els seus màrtirs sense lloc al santoral; els dels nostres dies són els mestres.

EN AQUEST COLL, UN AMIC MEU, el filòsof Joaquim Sala de Berga n'ha fet un llibre, sobre el tema, anant a fons, que no té pèrdua. I això que la seva classe, ni més ni menys que envitricollada a la filosofia, no era pas can seixanta. Se sabia explicar pla bé.

UN PAÍS TAMBÉ POT SER CAN SEIXANTA, quan els qui manen van a partits que no arriben mai a sencers. Malauradament no parlo de la Cotxinxina. Sense que estigui ficat en cap partit, i no em deixo entabanar massa pel diari, els nostres partits són partits a partit; cert que necessiten disciplina interna, però t'olores que més d'un cop són un safareig. Això, a dintre. Cap enfora i massa sovint es perden el respecte. Com deia, no tots els polítics tenen el senyoriu de l'Heribert Barrera. La fórmula és ben senzilla, malgrat que l'oblidin. El país sencer és més important que qualsevol partit; ningú no té dret a esparracar una pàtria comuna.

ARRIBANT A LA PREMSA, VAL A DIR que, gràcies a Déu, a casa hi tenim periodistes ben assenyats. Però, ai Déu meu. Jo, ja podeu comptar-hi, no havia llegit mai un dels diaris d'enllà, però, per un casual, a Galícia em va caure a les mans un dels diaris dels que surten per Navalcarnero. Em va esborronar aquell odi a Catalunya que hi sortia a cada plana. No cal dir que he sentit dir què diuen a la COPE, sota el patronatge dels bisbes. Després ens titllen de separatistes. I plego perquè m'hi enfaristolaria.

CONTINUANT AMB LA PREMSA, tot i que el meu amic el Salvador Sostres ja ho ha dit a bastament. Diu que hi ha un paper que en diuen El Jueves que no llegiré ni a la setmana dels tres dijous. Es veu que a l'aital paper n'hi dibuixaven en Felipe i la Letizia. No hi ha dret. Hem viscut quaranta anys de censura que arribava al grotesc. Ara som a la premsa lliure. Però han oblidat aquell principi que va fer de la Grècia clàssica allò que fou. La meva llibertat o la de qualsevol ha de respectar la llibertat de l'altre i l'acceptació de les lleis. Sòcrates va morir dient-se que havia viscut de les lleis d'Atenes quan li anaven a bones, ara havia d'acceptar-les quan li anaven a males. Quan toca la llibertat d'altri, la premsa no és lliure. No té dret a fer acudits que no respectin les persones, siguin de cal rei, siguin de ca la tia Pepa. Sense això la premsa fóra xefla de marmanyeres.

TORNO A KANT I ARISTÒTIL. Encara que els físics ens vulguin estifollar la volta estelada, el cel de nit, justament a les fosques, serà sempre un bell misteri per embadalir-nos. Quant a la llei moral dintre nostre, ateu o creient, cada home ha de viure d'una moral; sense moral, la que sigui, no som persones. Tornaríem al mico que, malgrat Darwin, no és ben bé el nostre rebesavi. L'home té esperit.

Article publicat al diari Avui el 28 de juliol de 2007.