La raó humana es veu importunada per qüestions que no volen deixar d'assetjar-la, a les quals, però, no pot contestar tampoc sense una ombra de dubte. La qüestió de la religió és una d'aquestes qüestions. Aquesta qüestió posa l'honradesa intel·lectual en una tensa relació amb les necessitats espirituals. El major filòsof viu en llengua alemanya, Ernst Tugendhat, reflexiona sobre la religió entesa com una peremptòria necessitat antropològica i sobre la impossibilitat de satisfer aquesta necessitat de manera intel·lectualment honrada.

Faust va eludir la qüestió de Gretchen: "Què hi ha de la religió?". Com cal encarar les coses, si no es vol eludir la qüestió ni respondre-la de manera ingènua? Jo crec, per una part, que la necessitat de creure en Déu no només és un fenomen cultural, sinó també antropològic, un fenomen que té les seves arrels en l'estructura de l'ésser humà. Però, d'altra banda, crec també que per a un humà del nostre temps no és possible satisfer aquesta necessitat sense autoengany. Ens trobem aquí en una contradicció entre necessitat i factibilitat. Des del punt de vista lògic, aquest tipus de contradiccions són inofensives i, en el curs de la vida humana, relativament normals.

Es pot il·lustrar això amb un altre exemple. Els humans, almenys en general, tenen la necessitat de perviure indefinidament. També aquest anhel té un fonament antropològic. Tanmateix, el desig es contradiu amb la realitat: tota vida individual deixa d'existir després d'un període de temps. Però el desig de perviure està tan fermament ancorat que els humans de totes les cultures han mirat, d'una o altra manera, amb o sense religió, de construir una vida després de la mort.

Pensament desideratiu

Encara avui, molts pensen així. No és contradictori, diuen. Pot ser, contestem nosaltres, però ¿no t'adones que l'única raó d'aquest supòsit és el nostre desig i que no hi ha cap evidència o prova independent que ho avali, que és wishful thinking, pensament desideratiu? El desig de creure en alguna cosa no és només una raó insuficient per creure-ho, sinó que és, en i per si mateix, una raó contrària. Una opinió que digui que alguna cosa és així i de l’altra manera, i que descansa únicament en el nostre desig porta, en el cas normal d'una opinió empírica (aquesta desitja, per exemple, que el desig no l'hagués abandonat), a la negació de la realitat, la qual cosa significa, si se cedeix al desig, a l'al·lucinació. La creença en Déu o la creença en la vida després de la mort escapa a aquesta destí d’al·lucinació només perquè l'objecte de la fe està situat més enllà dels sentits, en un àmbit immune a les proves i contraproves empíriques. D'aquí que, pel que fa al món suprasensible, es pugui creure impunement, entrant només en contradicció amb l'honradesa intel·lectual. (…)

Cliqueu aquí per continuar llegint aquest article, publicat a www.sinpermiso.info el 24 de juny del 2007.