Cal millorar la llei de la memòria.

Davant un moment tan crític com l'aprovació d'una llei de la memòria, en un país que encara pateix els efectes d'una dictadura sagnant, la Comissió de la Dignitat es creu en l'obligació d'entrar en el debat. Si bé aplaudim que s'hagi plantejat aquesta llei, és important que no tingui cap símptoma de llei de punt final. En aquest aspecte, i com a membres de la Coordinadora de la Memòria Històrica Democràtica, hem pogut comprovar que hi ha inquietud respecte a la possibilitat que algunes reivindicacions bàsiques de la lluita per la justícia històrica antifranquista no hi estiguin prou ben recollides.

QUAN PAÏSOS COM SUD-ÀFRICA, ALEMANYA I ITÀLIA van superar les dictadures que les van tenallar, el primer que van fer va ser assegurar el reconeixement i restitució de les víctimes causades. En aquesta tasca, el coneixement de la veritat i l'accessibilitat dels arxius van ser aspectes primordials. Com ha declarat Amnistia Internacional, sense el coneixement de la veritat, cap societat no pot avançar.

UN ALTRE TEMA QUE TROBEM INEXCUSABLE és el de l'anul·lació dels processos. És paradoxal que se'ns digui que són cosa jutjada i que per això no es poden posar en dubte. També preocupa que s'hagi dit que les anul·lacions crearien "inseguretat jurídica" per a l'actual règim constitucional. Qualsevol jurista sap que això equival a convalidar el règim franquista com a base jurídica de l'actual. Cal recordar que el mateix Tribunal Suprem, en dos processos de reclamació de patrimonis espoliats, va declarar que l'Estat franquista no era un Estat de dret. Essent així, no entenem què impedeix que el Congrés de Diputats proclami de manera rotunda la nul·litat legal -i no sols la poc substancial "il·legitimitat"- de l'aparell judicial repressor del franquisme. D'acord amb això, hauria de declarar la nul·litat de totes les sentències que va dictar la dictadura contra els drets humans. Així ho van fer Alemanya i Itàlia.

SI LA LLEI SEGUEIX PRETENENT UNA SIMPLE "reparació moral", no es pot pretendre -com s'ha dit- que assegura la viabilitat de les futures revisions de processos. Perquè això estigui garantit, és imprescindible que la llei estableixi expressament una causa nova específica de revisió. Altrament ens temem que podria crear expectatives falses entre els familiars de víctimes. No es poden oblidar els alarmants antecedents dels casos Granados i Delgado, Grimau i Joan Peiró. Per altra banda, la llei ha de recollir la responsabilitat de l'Estat, no sols en la revisió de processos, sinó també a l'hora de les indemnitzacions -per molt simbòliques que siguin-, el retorn dels documents republicans privats, municipals i del País Valencià, i en la investigació de les morts per la repressió, les desaparicions i les fosses comunes, etc. No pot dependre tot això només de la iniciativa d'entitats privades i de familiars de les víctimes.

UNA ALTRA PRIORITAT PER A LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT -i per a tots els catalans- és que el govern de l'Estat anul·li el procés al president Lluís Companys. Seria una humiliació que els catalans haguéssim de demanar a l'Estat que proclami si el procés va ser o no legítim. Va ser un crim, i punt. Cal recordar que la vicepresidenta Fernández de la Vega va prometre aquesta anul·lació al Fossar de la Pedrera el 15 d'octubre del 2004. Deixant això de banda, la Llei ha de ser absolutament explícita a l'hora de fer una denúncia de l'autèntic genocidi polític i cultural que van patir els pobles català, basc i gallec a mans del franquisme.

SENSE LA INTRODUCCIÓ D'AQUESTES MILLORES, hi ha el perill que es creï allò que Amnistia Internacional ha definit com "un pèssim precedent en la lluita contra la impunitat internacional dels crims de les dictadures". Certament, l'aprovació del projecte actual significaria que l'Estat espanyol es quedaria enrere del que s'ha aconseguit en països com el Perú i Guatemala. I això cal denunciar-ho no sols per raons ètiques i polítiques, sinó també perquè l'Estat espanyol podria veure's acusat de no complir tractats internacionals redactats en aquest sentit. Per altra banda, també fóra bo que l'Estat espanyol signés finalment la convenció sobre la no prescripció dels crims de guerra i els crims de lesa humanitat. Ja seria hora.

EN DEFINITIVA, CREIEM QUE NO FER aquestes puntualitzacions en aquest moment històric podria veure's en un futur com una greu falta de consideració i empara a la memòria de totes les víctimes del franquisme. Cal millorar la llei. No fer-ho podria allunyar ja definitivament l'Estat espanyol del camí democratitzador que al seu dia emprengueren països com Sud-àfrica, l'Argentina i Alemanya. Després de tants anys, no es podria tolerar que es veiessin novament frustrades unes iniciatives encaminades a permetre el ple sanejament moral de la societat i la cicatrització de les velles ferides causades pel franquisme. Ho devem als qui ho van donar tot per Catalunya i per la llibertat.

Josep Cruanyes i Toni Strubell són membres de la Comissió de la Dignitat.

Notícia publicada al diari AVUI el dia 19 de juny del 2007.