El cicle dels grans partits basats en la difuminació ideològica, la moderació i l'afany de conquesta del centre de l'eix polític pot haver entrat a Catalunya en la fase agònica. Durant els anys vuitanta i noranta va funcionar un sistema de creació d'hegemonies, de CiU a la Generalitat i del PSC als ajuntaments, basada en missatges polítics de molt poca densitat a fi de captar el més gran nombre d'electors, i que anaven del nacionalisme ma non troppo de CiU a la justícia social de disseny i de moqueta impulsada des del consistori barceloní i des de l'àrea metropolitana. La consigna comuna des de la Transició fou la negació del conflicte social i nacional i el confinament de les opcions més radicals a la perifèria extraparlamentària, un model, i aquest ha estat l'error greu, que els nouvinguts en l'espectre de les opcions majoritàries des de l'inici del segle XXI, com ERC o ICV, han volgut reproduir i ho han pagat, com també els dos grans, amb fuites de vots esgarrifoses.

Catalunya és una realitat cada cop més complexa, més fragmentada, amb elements que presenten un grau més elevat de confrontació, i no és estrany que el sistema de partits, malgrat un model electoral que premia les grans opcions, avanci en la mateixa direcció. L'elevada abstenció té la causa en la desconnexió ideològica propiciada per una classe política que acaba venent el mateix producte per abastar el centre i una societat que, precisament per la seva diversitat, s'allunya de l'arquetipus. En el nostre context, l'abstenció té, a més, un altre efecte: permet que les opcions minoritàries però molt ideologitzades i mobilitzades entrin per la porta gran en els diversos òrgans representatius. Tot plegat arruïna les aspiracions dels que, per abastar la majoria social, confien en un programa esprimatxat i dúctil basat en un acceptable full de serveis en l'àmbit de la gestió i poca cosa més. Molts analistes han destacat aquests dies la concentració de poder que acapara el PSC arran de les eleccions municipals, cosa que contradiria aquest diagnòstic, però el PSC ha perdut més de 180.000 vots i, com ha destapat el cas de Barcelona, depèn més que mai dels partits minoritaris que també han sofert davallades per haver estovat els seus plantejaments originaris.

Però el cas paradigmàtic d'edulcoració ideològica amb voluntat d'aspirar a una creixent penetració social, i el que presenta el fracàs més rotund, és sens dubte ERC. Si ERC va aixecar les enormes expectatives dels anys 2003 i 2004 va ser per la contundència en la defensa de les seves posicions en l'àmbit social i en l'àmbit nacional, això era el que els conferia el caràcter de "partit diferent" en el context de la Catalunya bipolar i esllanguida de CiU i del PSC. En la mesura que els seus dirigents han volgut entrar en la mateixa estratègia d'ambigüitats ("pluja fina", despolitització de la llengua, absència de full de ruta en el procés sobiranista) per tal d'atraure un nombre més gran de votants, han vist com tenien pèrdues a les seves mateixes files i com prenien força altres opcions de l'esquerra independentista com les CUP a les ciutats mitjanes de la Catalunya interior. La tendència de la consolidació electoral que aquí suggerim és justament la contrària de la que ha desplegat la direcció d'ERC (i també, val a dir-ho, la direcció d'ICV): anem cap a un model en què tindran més possibilitats de refermar-se els que consolidin un gruix de fidelitat en el seu pol a través de la coherència ideològica. Aquesta mena de pujolisme tardà que preveia sumar grans majories sense un projecte clar per a una societat anestesiada ha desaparegut per sempre del nostre país, entre d'altres coses perquè vénen temps en els quals s'incrementaran els conflictes i es radicalitzaran les posicions.

Estem a tocar d'una crisi econòmica, amb la qüestió de la immigració que pot rebentar en qualsevol moment, cosa que farà imprescindible una política de justícia social amb uns recursos i unes infraestructures que no tenim. Estem a una mica menys d'un any que el catalanisme polític rebi una patacada amb una sentència del Tribunal Constitucional que devasti l'Estatut aprovat de forma majoritària per la ciutadania de Catalunya (només recordo que el famós Sis d'Octubre de 1934 es va produir després que el Tribunal de Garanties Constitucionals, l'equivalent al Tribunal Constitucional actual durant la Segona República Espanyola, anul·lés la llei de contractes de conreu). I estem a uns mesos que les eleccions a les Corts Generals espanyoles catapultin, ni que sigui per la mínima, un Mariano Rajoy embogit a la presidència del govern, tal vegada amb el recolzament d'un centredreta català, cosa que, parlant de fragmentacions fratricides, significaria la desintegració de CiU i l'increment exponencial de tensió política entre les dretes espanyoles i catalanes a Madrid i el tripartit d'esquerres a Catalunya. Els sona la història?

Em fa gràcia quan alguns comentaristes nostàlgics de l'oasi català afirmen que els radicalismes no tenen futur al nostre país, quan, si alguna cosa caracteritza la nostra història, és la convulsió, una convulsió que es reproduirà només que s'aguditzi algun dels factors al·ludits. Aquest cop, però, el terrabastall que ens espera, que començarà a percebre's en el si dels partits, es resoldrà a través de la democràcia. Viurem portentosos conflictes democràtics en els quals triomfaran els que més fermament defensin les seves conviccions.

Article publicat al diari Avui el 4 de juny de 2007