En els últims temps, els diferents mitjans de comunicació consideren l'educació com un sector que es troba en crisi constant. Un dels aspectes més comentats és la manca de respecte cap a l'ensenyant. En aquest debat (com en tants altres que tenen a veure amb l'educació), s'acostuma a partir d'algunes premisses excessivament reduccionistes, com ara que la falta d'autoritat té a veure únicament amb la manca de voluntat dels pares i les mares per imposar unes normes, i que si aquestes s'imposessin més a casa, els infants respectarien més el professorat. No cal dir que sense normes no podem créixer com a persones, i també paga la pena remarcar que és necessari educar en el respecte a l'ensenyant. Així mateix, podem afirmar que als centres docents es viu una manca de respecte cap a l'ensenyant que no hi havia anys enrere. Però, què ho fa que això sigui així?

Durant segles i segles, tant el nostre país com la resta del món han viscut educant (sovint ensinistrant) a partir d'uns grans dogmes. Aquests dogmes variaven en funció de la societat on es naixia. Era com si cada cultura donés una gran caixa plena d'informació i llum a cada família en nàixer la seva criatura. Així, si moria l'avi d'un infant que havia nascut en aquesta banda del planeta, les mares i els pares anaven a la caixa, l'obrien i hi trobaven la resposta que podien donar al seu fill o a la seva filla, que, en aquest cas, era: «L'avi és al cel» (tret que tingués menys de set anys, llavors no se li havia de dir res, perquè es considerava que no tenia ús de raó). Si algú pel carrer donava el condol a la seva mare, era fàcil que sentís quelcom semblant a: «Ara descansa al cel». I així li ho diria la botiguera, la farmacèutica, el tiet, la mestra, etc. Per tant, aquesta caixa tenia un gran valor, d'una banda, per la informació que hi portava i, de l'altra, pel fet que er! a compartida per tothom.

La televisió, Internet, la facilitat amb la qual ens podem traslladar d'un racó a l'altre del món en poques hores i milers de canvis que han tingut lloc darrerament, han fet que aquesta caixa se'n vagi en orris. En, pràcticament, una única generació, vàrem sentir que la «nostra» caixa, la de la nostra societat, ja no era plena de veritats absolutes, sinó de veritats molt relatives i, moltes vegades, fins i tot de mentides («Els infants vénen de París»).

Tot això ha comportat dues conseqüències: d'una banda, els pares i les mares no se senten segurs, s'han quedat sense caixa i no saben què han de transmetre a les seves filles i als seus fills. Per tant, es desautoritzen a si mateixos en no mostrar-se com una guia clara i ferma, dubten constantment i alimenten el sentiment de culpa derivat del parer que no actuen correctament amb els seus infants, únicament adquireixen objectes materials que omplen les habitacions de la mainada.

D'altra banda, les criatures tenen veïns, botiguers i fins i tot mestres que han perdut la caixa, també veuen certs programes de televisió que no les orienten adequadament. Així, ningú no gosa intervenir-hi, ningú no vol equivocar-se, mullar-se. Fa uns quants dies, dos nens de deu anys es barallaven al carrer, la primera persona que va atrevir-se a separar-los ho va fer al cap de deu minuts que les criatures s'etzibessin cops. Molta gent ho havia vist abans, per què no hi havia intervingut ningú? Uns adolescents de dotze anys increpaven i repartien bufetades a una nena dins l'autocar que els portava a l'institut, la monitora no hi va intervenir gens, però després es queixava al professorat del centre docent. És que potser ella sola no podia, senzillament, aturar-los i renyar-los? Sovint sento a dir: «No he fet res perquè després vénen els pares i...», i? Com poden els infants aprendre respecte si les persones adultes que els envolten no els n'inculquen? On és la nostra respo! nsabilitat com a ciutadanes i ciutadans?

Una cria humana necessita moltes persones adultes per arribar a ser persona, necessita una família, però també una comunitat que li marqui els límits sense excuses. No podem continuar permetent que els infants es facin joves sense haver après a respectar la gent gran ni, evidentment, el professorat.

Per tant, jo no crec que sigui l'ofici de docent el que està desprestigiat, més aviat estan desprestigiades l'autoritat i la responsabilitat, dues característiques de la professió del docent. Els pares i les mares que s'enfaden amb l'ensenyant que ha castigat el seu fill durant vint minuts en finalitzar la classe, no s'enfaden amb el mestre pel fet de ser-ho, s'enfaden amb qualsevol que faci sentir malament el seu fill, perquè no tenen cap caixa que els digui: «De vegades, la sanció és necessària per aprendre a assumir responsabilitats».

L'escola, malgrat les crítiques rebudes tan habitualment, és, probablement, l'única institució que no renuncia a una caixa de mínims. Les famílies ho hauríem de tenir en compte i donar suport als mestres sempre, malgrat que ens pugui semblar que ells no actuen com nosaltres ho fem a casa. L'infant ha de sentir: «És la teva mestra, i si ella diu que no aniràs d'excursió, no aniràs d'excursió». S'han acabat els temps de la caixa única, ara cada família s'ha de fer la seva, però respectant la dels altres. Si l'ensenyant sanciona d'una manera que nosaltres no considerem que sigui l'adequada, celebrem, d'entrada, que intervingui en una acció incorrecta, perquè, després del que acabo d'exposar, ja és molt.

Susanna Fernández és col·laboradora de l'Escola de Pares de la FAPAC.

Article publicat a l'espai d'opinió de http://www.grao.com