Una de les (poques) bones notícies que ens ha brindat la política catalana en els darrers mesos ha estat l’aparició d’un corrent d’opinió dins d’Esquerra Republicana de Catalunya anomenat Reagrupament.cat (RCat). Encapçalat per l’exconseller de governació Joan Carretero, aquest corrent denuncia la manca de fermesa ideològica que estan mostrant els dirigents d’ERC del referèndum de l’Estatut ençà i proposa una sèrie de mesures per redreçar el que qualifica de “manca de rumb polític preocupant”. La irrupció de RCat en el nostre panorama polític em sembla positiva per diversos motius.

En primer lloc perquè Reagrupament es presenta com un moviment transgressor i crític, és a dir, dissident. I la dissidència crítica dins d’un partit sempre ha de ser benvinguda, encara que resulti més difícil de gestionar que l’obediència cega. Fa ben poc, el Partit Popular retreia a la seva diputada Montserrat Nebrera “manca de cultura de partit” perquè havia convocat un sopar amb simpatitzants sense demanar prèviament permís als seus amos. Esquerra, en canvi, és republicana i té una gran cultura de partit, la qual cosa hauria de permetre que els seus militants organitzessin sopars, fessin pàgines web i portessin la contrària als seus dirigents sempre que els donés la gana, sense demanar permís a ningú, i sense represàlies. Només faltaria! Un Reagrupament dins del PP és senzillament impensable. I dins de CiU? Pensin en la bronca que Duran i Lleida va clavar fa quatre dies a les Joventuts d’Unió perquè s’atrevien a qüestionar el seu delit per entrar al govern espanyol. I dins del PSC? No sé si Montilla seria avui el nostre president si el socialisme catalanista hagués pogut badar boca quan es va defenestrar Maragall. I dins d’ICV? Aquests ni tan sols són prou gent com per tenir idees diferents els uns dels altres. Per tant, ERC no hauria de témer gens la presència de RCat sinó enorgullir-se, més aviat, de ser el partit polític més plural i democràtic de tots els que conformen l’arc parlamentari. El proper pas és que els diputats d’ERC s’atreveixin a “reagrupar-se” i, a més, deixin de votar infantilment el que marca el portaveu del seu grup i votin allò que ells creuen que han de votar. Com fan altres països de tradició parlamentària mil·lenària. Com fa la gent adulta.

En segon lloc, crec que l’aparició de RCat és una bona notícia perquè és un corrent aglutinador. Algun comentarista molt mal informat ha comparat l’aparició de RCat amb l’aventura fallida del Partit per la Independència d’Àngel Colom. Carretero no tan sols nega que es vulgui escindir d’ERC sinó que ha escollit un nom particularment significatiu per al seu corrent: el mot “reagrupament” indica la intenció de reunir esforços dins el partit en una determinada direcció però a més evoca el Reagrupament de Josep Pallach, que l’any 1977 es va integrar a la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, encapçalada per Jordi Pujol i que, com a mínim, tenia una idea política clara: que calia obtenir un bon estatut d’autonomia per a Catalunya. Els nostres polítics d’avui no semblen tenir-ne ni una, d’idea política clara. El Pacte Democràtic va ser capaç d’aglutinar sota una mateixa coalició convergents, socialistes catalanistes i independentistes com el Front Nacional de Catalunya. Joan Carretero ha manifestat explícitament que la unió de CiU, PSC i ERC per fer front comú a Madrid, des d’una Generalitat sense fisures, hauria estat la seva opció de govern preferida després de les eleccions.

Finalment, RCat presenta una característica sociològica ben notable. Es tracta del primer fruit reeixit, en el nostre país, d’una iniciativa política que neix, creix i viu íntegrament dins d’internet. Tant és així, que el seu nom no és altre que el seu lloc web: reagrupament.cat. Es tracta, per tant, d’un fenomen del tot modern i que apunta cap a un dels aspectes que clarament ha de guanyar terreny en la praxi política del segle XXI, tal com recordava la portaveu de RCat, Rut Carandell, en un article de fa pocs dies a El Singular Digital.

La gent de RCat ha entès perfectament que la militància cega no és militància. És idiotesa. Per això milita dins d’ERC però ho fa d’una manera dissident, raonada i crítica. Per exercir la dissidència en els temps del pensament únic cal molt de valor. I per això la dissidència és més valuosa que mai.

Article publicat a El Punt, el 23 d'abril del 2007.