Divendres, 10 de setembre de 2010
 

 
Opinió
"Metrolingüisme", per Joan Melià
Als 50 anys de la mort d’Eugeni d'Ors, per Xavier Pla (Universitat de Girona)
Amèrica: raça indòmita, per Guillermo Gómez Santibáñez
Com sobreviurem els propers cent anys?, per Peter Sloterdijk
Conversa amb el filòsof iranià Ramin Jahabegloo, per Danny Postel
Conversant amb Steiner, per Gianni Vattimo
Entorn d'un "desbloqueig", per Josep Cruanyes i Toni Strubell
És el petroli, estúpid!, per Noam Chomsky
I ara què?, per Salvador Cardús
La construcció de la identitat, per Víctor Alexandre
La independència, per Miquel de Palol
La mayoría de los condenados por torturas han sido indultados, per Iñaki Iriondo
L'alliberament en el patiment, per Gianni Vattimo
Maquiavel en democràcia, per Jordi Graupera
Per a què serveix el professor?, per Umberto Eco
Petits i fratricides, per Hèctor López Bofill
Quatre “erres” contra el consumisme, per Leonardo Boff
Recull d'articles de Josep-Maria Terricabras
El debat sobre el terrorisme: selecció de textos
El papers de Salamanca: selecció de textos
Designi intel·ligent?, per Noam Chomsky
Encara som a temps de la revolució, per Toni Negri
Perspectiva comparada de la teoria de l’evolució en la societat i el món científic. Entrevista a Josep-Maria Terricabras
Quina ètica prevaldrà?, per Leonardo Boff
Discursos dobles, per D. Sam Abrams
Viure per consumir?, per Jean-Michel Dumay
Cap religió i un final a la guerra: com veuen els pensadors el futur, per Alok Jha
Paraules en lluita a Espanya, per Tracy Wilkinson
El dret a morir, per Peter Singer
Estimat senyor President: envia encara MÉS tropes (i vés-hi tu també!), de part de Michael Moore
Siguem educats: parlem en català, per Ferran Suay
Fi del victimisme?, per Ramon Tremosa
Israel, estat jueu i democràtic, per Jaume Renyer Alimbau
Hi ha un malentès de civilitzacions, no un xoc, per Jordi Llaonart
El valor de la dissidència, per Oriol Ponsatí-Murlà
Mestres, docents..., els atorguem l'autoritat i el respecte necessaris per educar?, per Susanna Fernández
La gran il·lusió Sarkozy, per Jean Bricmont
Debat als Estats Units: “Si tots les estudians tinguessin armes”, per Hasnain Kazim
Filosofia avui. Els filòsofs Alain Badiou i Slavoj Żižek en diàleg
El procés de N.P., per Rut Carandell
Patriotismes, per Joan F. Mira
La idea de Països Catalans té una base sòlida, per Arnau González
L'associació Catalans UK respon a 'The Independent'
La Fiesta nacional, per Víctor Alexandre
La Vanguardia, per Vicent Partal
El comunisme postmodern, per Gianni Vattimo
Filosofia, religió i misticisme, per Ernst Tugendhat
José Luis Morán, l'universalista de Benicàssim, per Víctor Alexandre
Can seixanta, per Josep M. Ballarín
No penseu pas bé, per Isabel-Clara Simó
Humanistes que busquen feina, per Joelle Verreet
Literatura en català: els protagonistes de la fira del llibre, per Franziska Bossy
Lluís Maria Xirinacs: una vida aprenent, pensant i practicant la no-violència, per Jordi Armadans
Pot ser suïcida el capitalisme?, per Leonardo Boff
El injuriante invicto Federico Jiménez Lozanitos, per Pedro Morón de la Fuente
Veneçuela: lliçons per als bolivarians, per Tariq Alí
Les conseqüències econòmiques del senyor Bush, per Joseph E. Stiglitz
Arquitecte insòlit, per Alfred Bosch
L'oficialitat del català: lleis, i no bones intencions, per Jaume Fàbrega
Carrer de la Pau, per Toni Sala
Guerra, depressió i bolca electoral: el que els espera als EUA al 2008, per Steve Fraser
Laïcitat i jocs de poder, per Gianni Vattimo
Mirar en la direcció errada. Bons i mals exemples, per Bernat Joan i Marí
Un cas com un cabàs, per Isabel-Clara Simó
“A les presons catalanes s’utilitzen excessivament i de forma inadequada els mitjans de coacció”, per Mauro Palma
Toca il·legalitzar, per Javier Sábada
Què en sabem del vot en blanc?, per Roger Buch
El setge espanyol a les llibertats, per Víctor Alexandre
Símptomes alarmants, per Joan Solà
Els set lligalls de la vergonya, per Josep Cruanyes i Toni Strubell (Comissió de la Dignitat)
Som els amos del món (III), per Noam Chomsky
El perquè del boicot a Israel, per Gianni Vattimo
Fantasmes de Franco, per Héctor López Bofill
Catalunya després del 9 de març, per Isidor Marí
Doblatge en règim d'esclavatge, per Víctor Alexandre
La Feria de Abril del PSC, per Víctor Alexandre
Espejos, per Eduardo Galeano
Un càlcul fred de l'escalfament global, per Joseph E. Stiglitz
L’expropiació feixista, per Josep Vergés
Grenlàndia celebrarà un referèndum sobre l'autogovern amb el vistiplau de Dinamarca
Una escletxa?, per Hervé Pi
Sobre el 1968, per Noam Chomsky
Caritat demostrada, per Peter Singer
"Carta oberta a Mario Vargas Llosa", per Toni Strubell
Cap a on va el capitalisme?, per Noam Chomsky
Entrevista a Bernardo Kliksberg, per Carine Mansour
Tuberculosi o pèrdua de cabell?, per Peter Singer
"Els Estats Units tenen, essencialment, un sistema de partit únic", per Noam Chomsky
Espanya no és Dinamarca, per David González
Entrevista al lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera
El retorn triomfal de John Maynard Keynes, per Joseph E. Stiglitz
Els drets humans necessiten d'institucions més fortes, per Mary Robinson i Desmond Tutu
"I escriuré els noms...", per Vicent Partal
Bona nit, per Rosa Calafat
Carta al Rei, per Toni Strubell i Trueta
I a sobre es pregunten per què, per Antoni Bassas
La política, fora de joc, per Gianni Vattimo
Humor negre i tuf de mort (1964), per Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"
Articles de Josep-Maria Terricabras sobre les eleccions a la UdG
Model de llengua, per Joan Solà
Entrevista a Josep-Maria Terricabras
La “pacificació” presidencial a llatinoamèrica, per Noam Chomsky
No fotem, per Vicent Partal
'Ius cogens', per Vicent Partal
Immigrants, fins quan?, per Toni Fernández
L’Estatut, sentenciat, per Josep-Maria Terricabras
La manifestació necessària, per Josep-Maria Terricabras
Manifestació per canviar el futur, per Josep-Maria Terricabras
Iniciativa social i lideratge polític, per Josep-Maria Terricabras
¿Per què ho comparen amb Kosovo?, per Josep-Maria Terricabras
En la mort de Raimon Panikkar, per Josep-Maria Terricabras
De la vergonya a l'esperança, per Hèctor López Bofill
Memòria de Raimon Panikkar, per Josep-Maria Terricabras
"Frédérick Bousquet, el català invisible", per Víctor Alexandre

 Tornar
  El valor de la dissidència, per Oriol Ponsatí-Murlà


 Ampliar imatge
Una de les (poques) bones notícies que ens ha brindat la política catalana en els darrers mesos ha estat l’aparició d’un corrent d’opinió dins d’Esquerra Republicana de Catalunya anomenat Reagrupament.cat (RCat). Encapçalat per l’exconseller de governació Joan Carretero, aquest corrent denuncia la manca de fermesa ideològica que estan mostrant els dirigents d’ERC del referèndum de l’Estatut ençà i proposa una sèrie de mesures per redreçar el que qualifica de “manca de rumb polític preocupant”. La irrupció de RCat en el nostre panorama polític em sembla positiva per diversos motius.

En primer lloc perquè Reagrupament es presenta com un moviment transgressor i crític, és a dir, dissident. I la dissidència crítica dins d’un partit sempre ha de ser benvinguda, encara que resulti més difícil de gestionar que l’obediència cega. Fa ben poc, el Partit Popular retreia a la seva diputada Montserrat Nebrera “manca de cultura de partit” perquè havia convocat un sopar amb simpatitzants sense demanar prèviament permís als seus amos. Esquerra, en canvi, és republicana i té una gran cultura de partit, la qual cosa hauria de permetre que els seus militants organitzessin sopars, fessin pàgines web i portessin la contrària als seus dirigents sempre que els donés la gana, sense demanar permís a ningú, i sense represàlies. Només faltaria! Un Reagrupament dins del PP és senzillament impensable. I dins de CiU? Pensin en la bronca que Duran i Lleida va clavar fa quatre dies a les Joventuts d’Unió perquè s’atrevien a qüestionar el seu delit per entrar al govern espanyol. I dins del PSC? No sé si Montilla seria avui el nostre president si el socialisme catalanista hagués pogut badar boca quan es va defenestrar Maragall. I dins d’ICV? Aquests ni tan sols són prou gent com per tenir idees diferents els uns dels altres. Per tant, ERC no hauria de témer gens la presència de RCat sinó enorgullir-se, més aviat, de ser el partit polític més plural i democràtic de tots els que conformen l’arc parlamentari. El proper pas és que els diputats d’ERC s’atreveixin a “reagrupar-se” i, a més, deixin de votar infantilment el que marca el portaveu del seu grup i votin allò que ells creuen que han de votar. Com fan altres països de tradició parlamentària mil·lenària. Com fa la gent adulta.

En segon lloc, crec que l’aparició de RCat és una bona notícia perquè és un corrent aglutinador. Algun comentarista molt mal informat ha comparat l’aparició de RCat amb l’aventura fallida del Partit per la Independència d’Àngel Colom. Carretero no tan sols nega que es vulgui escindir d’ERC sinó que ha escollit un nom particularment significatiu per al seu corrent: el mot “reagrupament” indica la intenció de reunir esforços dins el partit en una determinada direcció però a més evoca el Reagrupament de Josep Pallach, que l’any 1977 es va integrar a la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, encapçalada per Jordi Pujol i que, com a mínim, tenia una idea política clara: que calia obtenir un bon estatut d’autonomia per a Catalunya. Els nostres polítics d’avui no semblen tenir-ne ni una, d’idea política clara. El Pacte Democràtic va ser capaç d’aglutinar sota una mateixa coalició convergents, socialistes catalanistes i independentistes com el Front Nacional de Catalunya. Joan Carretero ha manifestat explícitament que la unió de CiU, PSC i ERC per fer front comú a Madrid, des d’una Generalitat sense fisures, hauria estat la seva opció de govern preferida després de les eleccions.

Finalment, RCat presenta una característica sociològica ben notable. Es tracta del primer fruit reeixit, en el nostre país, d’una iniciativa política que neix, creix i viu íntegrament dins d’internet. Tant és així, que el seu nom no és altre que el seu lloc web: reagrupament.cat. Es tracta, per tant, d’un fenomen del tot modern i que apunta cap a un dels aspectes que clarament ha de guanyar terreny en la praxi política del segle XXI, tal com recordava la portaveu de RCat, Rut Carandell, en un article de fa pocs dies a El Singular Digital.

La gent de RCat ha entès perfectament que la militància cega no és militància. És idiotesa. Per això milita dins d’ERC però ho fa d’una manera dissident, raonada i crítica. Per exercir la dissidència en els temps del pensament únic cal molt de valor. I per això la dissidència és més valuosa que mai.

Article publicat a El Punt, el 23 d'abril del 2007.



 
 Tornar


 
USUARI


CONTRASENYA
   Entrar
 
Us voleu registrar gratuïtament?
Heu oblidat la contrasenya?
Us voleu subscriure?
Coneixeu els avantatges de ser subscriptor?

 
QUÈ VOLEU CERCAR?
   Entrar
 
A QUINA SECCIÓ?
  © Terricabras-Nogueras, SL  | Darrera actualització: 08/09/2010 10:06:22