El proppassat 9 de març, l'artista Carles Fontserè va fer 90 anys. Cartellista republicà, el material del seu estudi va ser incautat al final de la guerra civil i forma part del conjunt de documents segrestats a Salamanca. Fontserè ha estat una de les persones que més ha lluitat pel retorn d'aquests papers i per això la Comissió de la Dignitat convida tots els ciutadans que ho vulguin a sumar-se a una TRAMESA POPULAR de POSTALS DE FELICITACIÓ en homenatge a la seva trajectòria. Aquells que vulgueu felicitar-lo podeu adreçar-vos-hi per correu postal a la següent adreça:

Carles Fontserè
Apartat de Correus, 39
BANYOLES 17820

A més, el diari electrònic Vilaweb també ha obert una secció especial dedicada a l'obra de Fontserè i des d'on es poden enviar felicitacions digitals a l'artista. Podeu accedir-hi clicant aquí.

Tot seguit reproduïm una entrevista publicada al diari AVUI el 30 de desembre del 2004.

Un home independent.
Per Francesc Bombí-Vilaseca

Carles Fontserè ha fet tots els papers de l'auca: dibuixant i ninotaire durant la República, cartellista durant la Guerra Civil, a París va pintar, va fer ninots, va il·lustrar llibres de bibliòfil i va fer escenografia... També ha fet de periodista, de pintor i fins i tot de taxista. Malgrat que va marxar exiliat per motius polítics, els viatges que el van portar a París, a Mèxic i a Nova York tenen més a veure amb el periple d'un català inquiet que vol descobrir món i donar-s'hi a conèixer. Ho explica al tercer volum de les seves memòries: París, Mèxic, Nova York. Memòries (1945-1951).

Fontserè ja va publicar el 1995 a l'editorial Pòrtic les seves Memòries d'un cartellista català (1931-1939), que properament reeditarà Proa totalment reescrites "no en el sentit de dir coses noves -afirma-; m'he imposat la disciplina de no canviar els fets i, en canvi, he fet una gran correcció de tipus literari".

El segon volum, Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (Proa, 1999) va ser tota una revelació, ja que Fontserè toca un dels tabús que fins ara gairebé ningú més ha tocat, com a mínim amb tanta vivesa: el mal tracte que van rebre els exiliats catalans -i espanyols- a França, on van ser tancats en camps de refugiats. Fontserè ha escrit aquest tercer volum amb la mateixa cura dels anteriors però amb l'aprenentatge que li han suposat. En les pàgines s'hi alternen els records amb les reflexions sobre, per exemple, la manera com s'han silenciat els bombardejos aliats sobre la població civil i la impunitat amb què els Estats Units van llançar les dues bombes atòmiques que van matar tants innocents. Quantes vegades han demanat perdó els EUA per tots aquells morts? Aquestes memòries, però, funcionen en dues direccions: una és que ens permeten de contemplar la vida agitada i activa d'un home que no s'ha deixat anomenar artista i que ha fugit dels personalismes però que alhora ha anat fent la viu-viu i s'ha col·locat sempre a primera fila; d'altra banda, podem intuir com podia ser la vida de tants refugiats, exiliats, intel·lectuals o no, comunistes (o tampoc) o simples viatgers circumstancials, amb les seves penes i les seves alegries. Fontserè aporta des dels fets públics que marquen encara avui el nostre món fins a d'altres tan íntims com la coneixença de la seva dona i d'altres detalls personals. I darrere l'anècdota, a més, molts de nosaltres hi podem veure sense gaire dificultat els pares o els avis, tots aquells que van haver de marxar.

F.B.V. Què li ha significat escriure aquestes memòries?

C.F. Entre d'altres coses haver descobert que podia escriure. Als 20 anys jo era incapaç d'escriure una carta a un amic. Hi posava: "Benvolgut amic"... i ja no sabia què dir. Ha estat un esforç, escriure, però de totes maneres ho he anat fent a la meva manera i el resultat sembla que no ha estat tan dolent. Per a mi ha estat una satisfacció descobrir que tenia unes possibilitats que desconeixia. Ara gairebé sóc un escriptor.

F.B.V. A les seves memòries es veu molt independent i bastant solitari...

C.F. Sí, i en certa manera podríem dir que he tingut amistat amb mi mateix, m'he acompanyat a tot arreu... Tinc la sensació que em ficarien a la presó, en una cel·la solitària, i no m'avorriria. Amb mi mateix en tinc prou.

F.B.V. I alhora sempre ha estat envoltat de gent...

C.F. Però de gent que m'han interessat, o que la seva companyia m'ha agradat, i he defugit els que no m'agradaven. He escollit els amics, i m'agrada triar noves amistats sovint. Per exemple, ara he entrat en relació amb en Paul Preston, i tinc ganes de ser amic seu i crec que ell també en té, com si ens coneguéssim de molts anys. En canvi, amb altres persones no hi entraré, no m'hi sentiré a gust ni compenetrat.

F.B.V. Ha fet un treball de preparació molt minuciós, documentant gairebé cada dia de la seva vida...

C.F. Sí, perquè considero que la memòria és molt traïdora. Abans de començar a escriure cada llibre m'he passat pràcticament un any senzillament fent un dietari, prescindint del que diré o deixaré de dir. Al dietari, cada full és un mes i cada línia un dia del mes, i he mirat d'anar fent memòria i anar posant les dades corresponents: en una columna les meves personals i en una altra, al costat, els esdeveniments històrics. No pas perquè s'hagi de parlar de tot el que ha passat a la història, sinó per situar-me i per no dir una tonteria quan de vegades escrivint fas una cita i no vols que quedi fora de lloc. Vaig començar a fer les anotacions del que m'ha passat des que vaig néixer. Totes aquestes coses m'han ajudat també a despertar el meu record. M'he adonat que alguns esdeveniments que jo recordava molt separats en el temps estaven en realitat molt propers i viceversa, i aquest dietari fet a posteriori m'ha servit molt.

F.B.V. Va començar com a cartellista, oi?

C.F. Bé, jo vaig començar a fer ninots amb 5 anys, de manera que és difícil de dir quan comença la meva carrera. L'únic que puc dir és que a 15 anys, quan em publiquen dibuixos en un setmanari carlí i cada setmana em publiquen un gran dibuix a primera pàgina, malgrat l'edat ja em vaig considerar un dibuixant professional. Això no vol dir que m'hagi classificat d'aquesta manera i hagi continuat, perquè precisament al cap d'uns mesos el Correu Català em va demanar de fer una caricatura diària, i llavors en comptes de fer aquells dibuixos d'estil neocubista vaig fer ninots de tipus acudit influenciat en aquell moment per Walt Disney, perquè és el moment en què van aparèixer les seves pel·lícules i una mica tots els dibuixants van estar-ne influenciats. No he tingut mai la sensació de ser un artista ni de fer carrera d'artista.

F.B.V. Sempre ha estat com a mig camí de tot...

C.F. Han estat més les circumstàncies de la vida; jo m'he adaptat, he escollit el camí que l'atzar m'ha marcat. Ara, per exemple, quant a l'escenografia, quan tenia 7 o 8 anys ja feia unes escenografies amb capses de mistos. Aquesta afició la poden tenir moltes criatures -la meva mare va consultar un escenògraf i aquest em va dir que això ho feien molts nens-, però per demostrar si jo tenia afició podia entrar d'aprenent d'escenògraf, i així vaig entrar en un taller. Igual que després vaig tenir l'oportunitat d'il·lustrar un llibre i ho vaig fer. No fou casualitat que em demanessin l'escenografia per La casa de Bernarda Alba. Jo tenia un prestigi. De tota manera, crec que em diferencio del que en podríem dir un pintor de diumenge en el fet que quan faig una cosa miro de fer-la amb la màxima professionalitat possible. No ho faig senzillament com una distracció sinó com un treball seriós i hi poso tot el coneixement i la força.

F.B.V. Com es defineix com a pintor?

C.F. Gairebé com un pintor de diumenge! A mi totes aquestes teories que els pintors expressen els seus sentiments, les inquietuds, que estudien això i allò... Per dir-ho clar i català: em toquen els collons. Estan carregats de punyetes. Jo he pintat perquè sentia el desig de fer-ho, però sense aquestes filosofies, i mai he tingut l'ambició de ser un gran pintor. I potser si hagués tingut l'ambició tampoc ho haguera sigut. Tampoc em considero un escriptor en el sentit ple, perquè veig que els escriptors de jovenets ja escriuen poesies o el que sigui, però jo... Ni una carta. Però escric, de la mateixa manera que pinto, o faig escenografia o d'altres coses.

F.B.V. Vist avui, sorprèn que a l'espectacle de revista que va presentar a Mèxic, el que més va impactar el públic fos precisament l'escenografia...

C.F. A Ciutat de Mèxic, i en concret al teatre Esperanza Iris, estaven acostumats que una companyia arribava a presentar una obra, i portava com a escenografia una sèrie de telons, i els tramoistes ho penjaven, posaven els llums, feien l'obra i ja està. Després venia la mitja part, tiraven el teló, canviaven l'escenografia i els llums i hi tornaven. A l'espectacle que jo vaig presentar el teló no es tirava mai, es passava d'una escena a una altra sempre seguint el ritme de la música. Em va servir molt haver assistit a París a alguna representació des de dintre l'escenari del Folies Bergère, veure que les grans i espectaculars revistes les feien en una escena molt petita, que des del públic ningú tenia la sensació que no hi havia profunditat, i a la boca d'escenari el director d'escena es comunicava per telèfon amb els que posaven els llums i els tramoistes. A Mèxic, quan sortia una nova escena el públic espontàniament aplaudia, perquè els semblava extraordinari. Hi havia un moment que sortien cinc pianos tocant, i això juntament amb d'altres accions. Però tot això ho vaig poder fer gràcies al Mario Moreno, Cantinflas, que va estar al costat meu en tot. Quan vaig entrar al teatre vaig fer tirar alguna paret a terra i vaig treballar amb un arquitecte de manera minuciosa. El cap dels tramoistes em deia que no funcionaria, que el material ni entraria al teatre. Treballàvem en uns estudis de cinema, a la sala més gran de totes les Amèriques, i hi havia un enginyer alemany que m'ajudava a resoldre les qüestions que jo no podia. També vaig fer escriure a màquina tots els moviments d'escena i a cada escena com havien de ser els llums... Era molt minuciós i no hi estaven acostumats.

F.B.V. Però després d'aquest gran èxit no torna a dedicar-s'hi i se'n va a Nova York...

C.F. Perquè a Nova York no vaig anar-hi a treballar, sinó a xafardejar, a fer de turista. Però se'm van acabar els diners i vaig haver de treballar, i tant me feia treballar d'una cosa com d'una altra. Però en comptes de rentar plats en un hotel vaig fer tres pàgines de còmics, una de lladres i policies, una de cowboys i una altra de guerra de l'espai, i em van donar feina en una editorial.

F.B.V. Un català dibuixant còmics de 'cowboys' de Hollywood...

C.F. I a més a més els dibuixava amb el text en català, perquè me'l donaven en anglès i jo no entenia què hi deia, però sortosament la Terry m'ho traduïa una mica i jo feia els meus ninots. La realitat és que vaig intentar fer alguna cosa de teatre, però no va funcionar. Els còmics m'han salvat sempre la situació econòmica, malgrat que és una feina que odio, fins al punt que avui dia si em donen uns còmics sóc incapaç de llegir-ne una pàgina perquè em posa nerviós. Han estat la meva salvació i el meu càstig bíblic. Curiosament tinc casat amb una neboda un editor de còmics, que ara fan com si fossin novel·les, amb cinc-centes pàgines. En tinc alguns i els he mirat per sobre, però sóc incapaç de llegir una pàgina: hi tinc al·lèrgia!

F.B.V. També va fer de taxista...

C.F. Sí, durant uns sis mesos. Va ser durant una època que jo anava venint a Catalunya a construir les cases on visc [a Porreres, prop de Banyoles], i baixava per quinze dies i em quedava tres mesos, i va arribar un moment que em vaig quedar sense clients. Quan vaig tornar a Nova York per preparar les coses per fer el viatge de tornada aquí, m'horroritzava la idea de treballar en una oficina, tancat en una habitació amb calefacció, que l'odio, després d'haver passat tres mesos aquí a ple aire. Llavors hi havia el moviment hippy, i bastants hippies feien de taxista, perquè allà hi ha dues o tres grans companyies de taxis amb grans flotes de cotxes, i sempre necessiten xofers, perquè n'hi ha pocs. Em vaig presentar a una companyia, em van fer un examen, l'Ajuntament te'n fa un altre i et donen un carnet, amb el qual pots anar a l'empresa i al moment agafar un taxi l'hora que vulguis.

F.B.V. Quina relació va tenir amb els 'hippies'?

C.F. Bàsicament eren una colla de ximples, però dintre de tot la seva manera de viure es corresponia molt bé amb la de Terry i la meva. És potser un dels períodes més bonics que hem passat a Nova York, en un loft molt gran que vam arreglar fent de fuster, de paleta, de tot. Teníem un gosset que era bastant popular al barri. Vam fer una vida molt lliure, i per això ens vam compenetrar molt amb el fenomen hippy, que també era un moviment de protesta social. A part d'això, la filosofia que alguns en volien extreure, tant a la Terry com a mi ens semblava que estaven tocats del bolet.

F.B.V. Políticament sempre s'ha alineat a l'esquerra però sense definir-se del tot...

C.F. Jo em considero d'esquerres, però no de l'esquerra ortodoxa. No crec en Déu, estic en contra de l'Església catòlica perquè políticament és reaccionària, tot i que reconec que la meva moral és cristiana. En aquest aspecte, fins i tot considero que a la nova Constitució europea haurien de constar-hi les arrels cristianes de la nostra civilització. Però estic en contra dels partits oficialment d'esquerres, que tenen una posició que jo comparo amb la que tenia la meva àvia, el capellanisme. Si un per atzar sentia la paraula dimoni se senyava, com avui molts d'esquerres se senyen, a la seva manera, quan senten anomenar Hitler... La majoria de polítics parlen d'antifeixisme quan nosaltres el que som és antifranquistes, perquè el feixisme és mort, i fou una cosa estrangera que aquí no ha existit mai: Franco no va ser mai feixista, sinó franquista, i els militars que es van aixecar de fet eren antifeixistes. No combrego gens amb la línia política de l'esquerra actual, que considero que tenen llana al clatell. A Espanya ara continua un neofranquisme light, i dir que hi ha un Partit Socialista al poder fa riure. Comparat amb el PP és esquerra, però actua pensant en el Partit Popular perquè no s'enfadin gaire. Des del meu punt de vista hi ha un director polític que és l'Aznar i que continua sent l'estrella.

F.B.V. Mentre que a París va estar immers en els moviments culturals dels catalans exiliats, quan va anar a Mèxic no va estar-hi gairebé en contacte...

C.F. Perquè els exiliats a Mèxic, en general, van ser exiliats de primera classe. De 450.000 espanyols que van passar la frontera, a tot estirar 9.000 van anar a Mèxic, no arriba al 2 per cent, van ser privilegiats. A més, van anar-hi com a comunistes o com a amics de comunistes, és a dir, per alguna influència. L'exiliat del carrer, el refugiat -perquè això d'exiliat és una mena de títol honorífic que ens hem donat després-, es va quedar on va poder o on el van retenir. Als camps de concentració va haver-hi centenars de milers d'espanyols i a Mèxic no els compten. Quan es parla de l'exili es refereixen als intel·lectuals. A més, els primers intel·lectuals que han escrit sobre l'exili ja eren gent d'una certa edat, no tenien edat militar. Jo em vaig trobar que vaig creuar la frontera a 23 anys, i els francesos, que ja preveien la Segona Guerra Mundial, a tots els joves en edat militar ens volien conservar com a mà d'obra barata o esclava o com a carn de canó. Es parla molt de la mà d'obra esclava dels nazis, però no de la que va treballar per la democràcia francesa. Ara, per exemple, els diaris fan elogis de la Divisió Leclerc, que va entrar a París i que els primers que van arribar-hi van ser espanyols. Fins i tot he llegit en algun diari que els espanyols van alliberar París. Fa de molt mal dir, però qui va alliberar París va ser el comandant de les forces alemanyes a París, perquè l'exèrcit alemany havia evacuat la ciutat i només s'hi van quedar tres o quatre unitats alemanyes petites per mantenir l'ordre i entregar la ciutat i que no passés com ara ha passat a l'Iraq.

F.B.V. Per a vostè no van ser els alemanys els qui van envair Europa sinó els americans?

C.F. Al segon volum de memòries reprodueixo la primera pàgina del New York Times en què parla de la invasió a Europa, no de l'alliberament. I al retrat del general Eisenhower no hi diu que sigui el cap de les forces alliberadores sinó de les forces ocupants. Als anys vint, per posar un exemple, el cinema francès era el primer del món, però després les grans pel·lícules van ser ja només nord-americanes. Avui, amb el Bush, la gent pot començar a tenir una idea de com actuen els nord-americans com a imperi, però és una manera de fer que ja ve de la Primera Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial, els processos de Nuremberg, des del meu punt de vista van ser una cortina per amagar que s'emportaven als Estats Units milers d'alemanys, nazis i no nazis, per reconstruir les indústries que havien desmuntat a Alemanya. Aleshores, perquè això no fos visible van fer els processos, que van cridar molt l'atenció i que van donar l'aparença d'un càstig a l'enemic. Aquestes són les coses que jo he vist vivint-les, no pas llegint-les, i el meu punt de vista no és l'oficial de l'esquerra.

Entrevista publicada al diari AVUI. 30 de desembre del 2004